Educació i joventut

Em dirán que aquest tema és avorrit. I ho és, efectivament. Perquè al que més li agrada a un jove és poder seguir fent el nen però amb les armes de l’adult, i per tant, educar és un esforç superior, ja que implica desarrelar l’instint, els instints, de tota mena, que ens corren per les venes, i humanitzar de manera el més àmplia possible a l’individu o individua que tens al davant, això, ara, es considera avorrit. Tasca emèrita, val a dir, i que ha passat, en les diverses fases de la història, etapes de tota mena, normalment poc sensates, però que un bon dia, gràcies, o no, a la Il•lustració, va desembocar en el concepte “educació per a tots i totes” (bé, elles van tardar més a rebre el regal). Ara bé, no es pensin que aquells seriosos i utòpics il•lustrats, que van tenir l’eixelabrada idea del “progrés” humà, fossin uns gran benefactors. Fins llavors, excepte les classes dirigents, tohom aprenia lo just i necesari per (mal)viure. I les classes dirigents aprenien lo just i necessari per seguir essent classes dirigents. La “cultura” humanitzada era cosa de molt pocs, una èlit singular.
Però amb això de la Revolució Francesa, van néixer les escoles, al mateix temps que neixien les especialitats científiques. I aquí va venir el problema: el nen, després jove, havia de ser “educat”. El problema, sobretot, pel nen, després jove. Sense educació, els nens i nenes passaven de no res a ser adults. Però a l’haver d’educar-los, va aparèixer aquest temps incert anomenat adol•lescència i/ o joventut, termes que, portats fins ara i aquí, ja anomenen una franja d’edat escandalosa, que pot arribar als 30 o 35 anys, i fins i tot començar abans dels dotze, ja que, apart del llarguíssim procés d’estudis, hi ha raons econòmiques i comercials (mercat de treball, consum, habitatge), que porten a la societat a crear aquest espai de persones adotzenades en aules, primer, en pisos d’estudiants, després, i a la cua de les ETT o de l’Inem, més tard, apart dels que, en una caricatura del viatge romàntic d’aprenentatge, fan un “erasmus” o un master a Cincinatti o a Santiago de Compostela. Tot això per desesperació dels pares ( no tant de les mares) que es passen trenta anys o més pagant-ho tot a un individu que, ben mirat, sovint encara no sap què vol ser quan sigui gran, sobretot perquè això de fer-se gran, o no pot fer-ho, o no vol, segons els cassos. En els paísos mediterranis aquest fenómen és encara motl més extès que ens el paísos de cultura germànica-anglosaxona. Deu venir, potser, de la història pagesa de no marxar de casa i seguir treballant la terra. Però fet i fet, ara tohom és urbà, i no té terra. I a l’asfalt no hi neix res.

O sigui que la joventut, apart d’altres activitat lúdiques o libidinoses, i de perdre’s en tota mena de problemes sentimentals, s’educa, o hauria d’educar-se. I aquí arribem al centre de la qüestió: en què s’educa la joventut? Doncs en tot i en res. Primer se li ensenya a llegir i a escriure i de números, però només tècnicament, sense entendre res. Després se’l posa davant tota mena de coneixements prescindibles a la seva edat, sobretot entre els 12 i els 18, molts dels quals adquireix insuficienment i que oblida molt depressa. Més tard, se’l fa triar una especialitat, i allí se li donen altre cop tota mena de coneixements tècnics, també sense entendre res, i llavors tenim un economista, un filòleg, un metge un arquitecte, un el que sigui, dins el grup dels que acaben en estudis superiors; els altres es queden en tècnics menors, o si no, en ajudants sense qualificació. Mentrestant, ells fan servir tota mena de tecnologies per despistar-se convenientment, i fins i tot per creure que dominen la realitat.

Però la realitat és tossuda, malgrat els pares de la pàtria il•lustrats, i d’una manera o altre ens acaba ensenyant que no sabem gaire res. És a dir, que si per un mal atzar et quedes sense feina, o no en trobes, o se’t il•lumina el cervell i t’adones de com funciona la nostra societat mercantil, veus, de cop, que no t’han educat en absolut, i que si et despistes, vas directe al fracàs. Perquè la vella idea d’educar persones ha passat a ser formar especialistes pel mercat de treball, i encara, dirigits, no fos cas que pensessin. Amb tot plegat ( i ara que tothom s’excita amb el Pla Bolonya, més, perquè es comença a veure el trist paper de la Universitat), vull dir que tenim un problema. Que de les formigues pageses vam passar a les formigues obreres, i d’aquestes hem passat a les formigues especialistes, però que ni ara ni abans s’ha educat mai als joves. Educar en comprensió (seva i de l’entorn) i en llibertat (seva i de l’entorn). Els joves d’ara passen hores i hores, anys i anys, estudiant. Però en canvi ningú els educa. La paradoxa és formidable. Mai hi havia hagut generacions tant ensenyades i tant poc educades. És com aquella paradoxa complementària, mai haviem viscut tant bé, i mai ens havíem avorrit tant. Esbrinar tot això és feina llarga, però adonar-nos del fenòmen i mirar de simplificar l’educació dels joves perquè pugin ser persones i no pas tècnics, no és una utopia. N’hi hauria prou que a les escoles de primària treballessin allò essencial, que és llegir i escriure, i sumar i restar i observar l’entorn. I que l’ensenyament mitjà és tregués molta informació i es conreés les habilitats, sobretot el llegir i l’escriure, és a dir, més retòrica i menys tècnica. I que a les universitats recuperessin el gust pel pensar. Perquè si els joves d’avui, com es diu, han de fer el demà, ja cal que es calcin amb les eines que tenen. La societat futura, ben aviat, necessitarà entendre què és el que hem fet i el que estem fent, que és realment complexe i sorprenent. I per fer això necessita joves educats de veritat en el pensar. Les máquines, pel que es veu, ja van totes soles. Només així, pensant, seguirem essent humans. I dominarem i aplicarem bé la tecnologia. Sinó, com ja passa ara amb molts joves, en serem esclaus. Una tonteria.

Josep Maria Uyà