Els anys han passat i la vida se m’escola. Sóc ja vell, però al vida ha estat prou agraïda amb mi, però la meva felicitat mai complerta ha estat. Escric aquestes línies com el meu testament vital. Les dipositaré en una notaria i quan hàgim mort tant la meva dona com jo, el notari s’haurà d’encarregar d’entregar aquesta missiva al meu fill. I que em perdoni per la putada, sí, la putada que li faré al meu plançó ja entrat en la maduresa; però ho entendrà. I així potser comprendrà el perquè del meu esguard alienat que ha contemplant durant tota la seva vida.
Començo. La meva dissort s’inicià ja fa una bona colla d’anys, concretament el 25 d’abril de 1937, dia el meu sant. Jo era un jovencell pagès que em cuidava dels camps de blat de la casa a on amb la meva família fèiem de masovers, perduda enmig de les Guilleries. De sobte, com si alguna estranya força ho empenyés, el dia assolellat es transformà en rúfol, presagi del que serien els dies que sobrevingueren a aquell fatídic dia de sant Marc. Fent petar la xerrada amb en Miquel, el meu germà, sentírem unes veus que ens parlaven amb un idioma del tot estrany per a nosaltres. Sense gaires preàmbuls ens anunciaren que havíem estat reclutats per a la guerra, tant llunyana dels nostres quefers diaris. I sense dilació vam ser comminats a deixar terres i família vers altres tipus de camps, molt més feréstecs. Camps de batalla. Mai m’havia posicionat ni a favor de republicans ni de nacionals. A mi la guerra, com diuen ara els meus néts, me la suava. Jo només pretenia casar-me amb la Rita de cal Coix, la meva novia, encara que clandestina, des dels jorns d’escola. Però no, aquella guerra que no anava ni venia amb mi em canvià la vida. Em van portar cap a Girona i des d’allí, vestit amb un uniforme de nacional, cap a les terres de l’Ebre. Sort tenia d’ en Miquel, que tant espantat com jo m’aguantava les neures i els planys. I així, dins una estranya voràgine, transcorregué una setmana. Ens entrenaren, ens ensenyaren a disparar fusells, a construir barricades, a amagar-nos. Fins i tot volien instruir-nos en l’art de la sang freda, de matar sense pietat. I per tal d’exercitar-nos ens feien disparar a bèsties indefenses, gossos lligats i malferits, els ulls dels quals només clamaven pietat. Però pitjor encara fou el dia que un dels nois de la companyia va haver de disparar al cor d’un vell presoner republicà malferit. Malgrat que han passat els anys, aquells ulls esporuguits encara vénen sovint a visitar-me en els somnis. Com ja he dit, passàrem una setmana intentant ser soldats i no homes. I després d’aquests maleïts set dies, em separaren d’en Miquel. M’abraçà i em prometé que ell seria el meu padrí de bodes amb la Rita. A ell el destinaven a Navarra, mentre que jo em quedava a l’Ebre. El dia següent entrava ja en combat. I així fou. Prop de Móra d’Ebre vaig passar dos dies sentint xiular les bales arran d’orella. La por em feia anar a buidar el ventre cada dos per tres. Tanta era la meva por que els aliments no m’aguantaven al cos. El cap del batalló tip de veure’m baixar els pantalons cada dos per tres m’amenaçà de foradar-me els genolls si cagava més d’un cop el dia. I puc jurar i perjurar que ho vaig intentar, però els esfínters no m’aguantaren i em vaig cagar al damunt un parell de dies. Les burles dels companys eren constants. Ja tenia nom de guerra: el caganer. Només l’Alfredo, un noi d’un poblet de Cadis, no es rigué del meu espant. Quan ningú ens veia, em premia el braç en senyal de complicitat i comprensió. I seguíem avançant vers el delta; la por ja era la meva companya indefectible i amb ella vaig aprendre resignadament a conviure. Feia un més que els nacionals m’havien allistat quan un batalló de republicans ens sorprengué. Ratxa indiscriminada de trets. Tres cossos al meu damunt. Ara silenci. Ara crits. Una veu manava que els soldats comprovessin que tots havíem passat a millor vida. I de sobre el meu cos en tragueren els dels meus companys. Els ulls de l’Alfredo em miraven esbantats, buits, sense espurna de vida. Immediatament vaig comprendre que per salvar la pell havia d’imitar aquell feréstec rostre. La sang encara calenta que vessava de la sina d’un dels nois que m’havien caigut al damunt en traspassar fou una inesperada i cruel aliada.
Escampada sobre el meu rostre, aguantat la respiració i el parpelleig em prengueren per mort. Amb les baionetes em giraren, i talment un sac, em vaig deixar giravoltar. No sé com en aquell moment el meu esfínter anal aguantà. Tots morts, sentencià el capitost d’aquell batalló. Deixeu-los aquí, que es podreixin, reblà un altre. I així fou. Quan la remor de les fulles d’aquell cau de mort callà, em vaig pixar i cagar al damunt. Havia sobreviscut. Un miracle. O l’instint de supervivència m’havia fet aguantar tota aquella barbàrie. Quan la nit caigué, em vaig aixecar. La tremolor de les cames féu que caigués un parell de voltes abans de prendre embranzida i marxar corrents amb les ombres dels arbres com a úniques companyes. Les hores que transcorregueren des de la meva desesperada fugida són com un somni, una boira m’emmana els records. Recordo fins i tot haver desitjar morir com els meus companys. Però la vida em regalava una altra oportunitat. Així que vaig decidir viure. Bé, més que viure, sobreviure. Els dies següents em vaig arrossegar a les nits, furtant qualsevol cosa que trobava pels vorals a on passava. I el pitjor era amagar-me de les tropes; tots per a mi eren enemics: nacionals i republicans. No era més que un apòstata d’aquella maleïda guerra. Anava encara abillat amb l’uniforme de soldat de Franco. En algun que altre moment em fou d’ajuda per demanar impertinentment, ho reconec, un rosec de pa o un lloc on jaure algunes hores en qualsevol masia dispersada que vaig trobar en el meu camí vers no sabia on. Totalment desorientat vaig arribar a l’estació de Reus. I allí em vaig enfilar al primer comboi que vaig trobar. S’aturà prop de Saragossa. Miranda de Ebro, crec recordar que es deia el lloc. Vaig saltar quan la locomotora reduïa la marxa. Tres passes comptades i una veu amenaçadora m’ordenà que em deturés i aixequés els braços. Tenia la intenció de fer-ho però un impuls innat de supervivència féu que em tragués la pistola dels pantalons i disparés a pleret contra la veu d’algun rostre desconegut. Crit esfereïdor quan la bala impactà al pit del qui la rebé. Crit esfereïdor i renec familiar: davant meu decaigué el rostre ja inert del meu germà. Des d’ençà, són incomptables les nits aquesta escena se m’ha repetit. I encara són més els jorns que la imatge d’aquell instant m’ha sobrevingut paralitzant-me del tot...
Els records posteriors al fratricidi que vaig cometre esdevenen borrosos. Confuses imatges d’un tren, nens plorant, dones xisclant. Nits amagat en una cova, fora de mi, plorant la culpa que m’ha acompanyat i perdurarà fins que exhali l’últim alè. No recordo exactament com, vaig arribar a la masia dels pares, brut, esparracat, trencat físicament i moral. En veure’m esclataren en plors de goig per retrobar-me, al mateix temps que sanglotaven pel meu germà, de la mort de qui ja n’estaven assabentats, però del qual desconeixien el lloc a on reposava el seu cos. Mai vaig ser capaç, malgrat el turment, d’explicar-los la vertadera història de la mort del seu fill petit. Com tampoc vam aconseguir mai recuperar el cos del meu Miquel, assassinat per la meva por, la meva covardia, per una maleïda guerra. Ni a la meva estimada Rita amb qui vaig aconseguir maridar-me li vaig narrar mai el meu calvari, malgrat les insistents inquisicions d’ella en veure tant sovint la meva mirada perduda. Anys dissimulant, tota una vida. Per intentar expiar la meva culpa, vaig batejar el meu fill amb el nom de Miquel, però ni així he aconseguit dormir una nit sencera. I ara, esgotant els pocs anys que em queden, m’he promès a mi mateix, remoure cel i terra per trobar el lloc a on reposa el cos d’en Miquel, perquè m’enterrin amb ell. Perdona germà la meva covardia. T’estimo Miquel.
.jpg)
