"Te damos la mano para que sepas
lo que es un gesto. Te mostraremos
el corazón cuando acabe de llover.... Te abrazamos en medio del charco, te recordamos de dónde has salido. Volvemos a decirte la misma línea y te hablamos del mismo dolor. Caminamos juntos durante unos segundos y comprobamos que nos cubre la misma sombra, el error que repetimos en la caída, el mismo sueño. Te hablamos en la oreja, equívoco que siempre imaginamos, suave pesadilla una y otra vez nombrada. Al fin nos reímos de ti, único revés, hasta reírnos de nosotros mismos."
Cuenta Luis Gusmán, viejo compañero de Osvaldo Lamborghini, que, por los tiempos en que se publicó El fiord (1969), su autor salía con el libro a la calle como quien lleva un arma. Tenía buenos motivos para ello. Pese a su difusión casi clandestina, el impacto de este texto salvaje, violentísimo, arrasador, todavía atruena con su carcajada y con su enigma la más nueva y radical literatura en castellano, y ya hace mucho que –como observara César Aira– ha cumplido el cometido de los grandes libros: fundar un mito. (Ignacio Echevarría)
Biografía
Osvaldo Lamborghini, nació en Buenos Aires, Argentina, el 12 de abril de 1940. En vida sólo publicó tres libros, El fiord (1969), Sebregondi retrocede (1973) y Poemas (1980). Junto con el dibujante Gustavo Trigo, también publicó en 1972 la historieta cómica ¡Marc! Entre 1973 y 1977 integró, con Germán García y Luis Gusmán, el comité de redacción de Literal, revista de vanguardia de la que sólo llegaron a aparecer cinco números. En 1981 se trasladó a Barcelona. Allí, encerrado la mayor parte del tiempo en su casa, se dedicó obsesivamente a escribir y a experimentar con diversas técnicas que mezclaban dibujos, pinturas y recortes fotográficos. Murió el 18 de noviembre de 1985, a consecuencia de un infarto que le sobrevino cuando sólo contaba 45 años de edad. Antes de esa fecha, su figura ya era legendaria en Argentina, donde su reputación no ha cesado de crecer, extendiéndose poco a poco por todo el ámbito de la lengua, en el que la figura de Lamborghini, siempre polémica, sirve de contraseña de la literatura más subversiva y transgresora. Gracias al esfuerzo y entusiasmo de su amigo César Aira, que ha oficiado de compilador, editor y prologuista, se ha publicado póstumamente el grueso de su obra, en la actualidad reunida en Novelas y Cuentos I y II,Poemas 1969-1985 y la saga inconclusa Tadeys, volúmenes reeditados recientemente por Mondadori Argentina. En 2008 se publicó una edición facsimilar de buena parte de los materiales destinados al proyecto que ocupó los últimos meses de la vida de Lamborghini: el Teatro proletario de Cámara, laboratorio de ideas e impulsos radicales, gigantesca obra en marcha en la que interaccionan convulsamente textos, poemas, dibujos y collages.
En l'edició d'ahir del semanari cultural Presencia, del diari El Punt Avui, s'ha recomanat la lectura dels "Setanta-set poemes", antología de Bruno Montané compilada i traduïda al català per Lluís Mata Pallarès.
El Llop Ferotge publica una antologia poètica del xilè Bruno Montané Krebs, traduïda al català per Lluís Mata Pallarés
JOSEP PASTELLS Girona | DIARI ARA
Pinzellades suspeses en l'aire, instants de perfecta expansió dels sentits, poema continuat que es presenta com un cos orgànic... Qualsevol de les descripcions anteriors –formulades per Roberto Bolaño, Miguel Serrano Larraz i Ignacio Bajter– pot ser un bon esquer per apropar-nos a l'antologia poètica de Bruno Montané Krebs (Valparaíso, Xile, 1957), compilada i traduïda al català per Lluís Mata Pallarés amb el segell de l'editorial gironina El Llop Ferotge. 'Setanta-set poemes' inclou textos de tres llibres ja publicats i clarament relacionats ('El maletí de Stevenson', 'El cel dels talps' i 'Mapes de butxaca') i de l'inèdit 'Fragments d'un petit diccionari', format per setze entrades poètiques presentades en ordre alfabètic i que van de l'abducció a la ucronia. Lluny de l'hermetisme, Montané mostra en aquestes peces que tanquen el llibre la seva capacitat per descriure les percepcions humanes i el curs de la vida: "És el ritme descompassat però natural / d'allò que percebem a poc a poc. / Tremolosos indicis de la mirada, / curses diàfanes contra la mort".
Realitat i poesía
En els seixanta-un poemes restants s'hi detecta un esforç per captar la naturalesa proteica de la vida, per cercar una sortida als límits de la existència: "Però els vostres cossos ballen perquè la nit / arribi amb les seves llums, les seves sirenes / i els seus missatges intermitents de salvament". La veu de Montané és lenta, precisa i reflexiva, organitza estèticament la realitat per transformar-la en poesia: "Un cel en miniatura que la teva mà / sosté d'improvís, / tan bell, tan voraç / que és impossible no deixar-lo marxar".
La imperfecció del món
Contenció, ironia i subtilesa s'agermanen per formar versos carregats de matisos i sentit, d'implicacions i distanciaments burlescos: "Els meus moviments se sorprenen / encara que jo cregui estar segur / de quatre o tres coses. / A poc a poc aprenc dels ecos / que hi ha al meu cervell". El llibre també pot entendre's com un esforç titànic per descriure la realitat, les emocions, els pensaments i els sentiments que ens assalten en comprovar que el món és imperfecte i sovint incomprensible: "A la sala dels artificis / irromp la realitat. / La ment que busca un pont / ens aferra amb les mans dures / i, mentre ens sosté, abaixa la mirada".
Xile, Mèxic i Catalunya
Bruno Montané Krebbs va viure a Xile fins al 1974. Després del cop d'Estat de Pinochet va traslladar-se a Mèxic amb la seva família i hi va residir fins al 1976. Des de llavors viu a Barcelona. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a l'alemany, l'anglès i l'eusquera. Juntament amb Ana María Chagra, és responsable d'Ediciones Sin Fin.
Personatge de 'Los detectives salvajes'
Montané era amic de l'escriptor xilè Roberto Bolaño, que en la seva novel·la 'Los detectives salvajes' va convertir-lo en el personatge Felipe Müller. A més, per escriure la tercera part de l'obra, ambientada al desert de Sonora, Bolaño va recórrer a uns mapes publicats per l'investigador Julio César Montané, pare de l'autor de 'Setanta-set poemes'.
"TODO POETA O ESCRITOR DEBERÍA CONSIDERARSE UN DETECTIVE SALVAJE"
La gironina Ediciones El Llop Ferotge publica Setanta-set poemes, una antología en catalán del poeta chileno Bruno Montané, establecido en Barcelona desde hace años y amigo de juventud de Roberto Bolaño.
Bruno Montané destaca la labor traductora que el periodista Lluís Mata Pallarès realizó por su cuenta y riesgo, sin saber si editaría el libro.
P: ¿Le tengo que llamarBruno Montanéo Felipe Müller? (Con este nombre lo hace aparecer Bolaño en Los detectives salvajes.)
R: Mejor dígame Bruno. Felipe Müller pertenece al imaginario y al sentido del humor del entrañable y recordado Roberto Bolaño.
P: ¿Cómo se le ocurre hacer una edición de sus poemas en catalán, si aquí todos podemos leerlos en versión original?
R: Me gusta hacer una broma: Si desapareciera mi modesta poco prolífica obra en castellano, solo quedaría esta edición traducida al catalán y la justicia poética de los orígenes se vería extrañamente cumplida.
P: Ya está acostumbrado a heroicidades: Acompañó a Chile directamente desde un psiquiátrico a Leopoldo Panero.
R: Tuve que hacer de secretario y amable enfermero, o al menos lo intenté. Leopoldo me preguntaba: "¿Tú eres loquero o poeta?". Yo le respondía: "Soy Bruno".
P: ¿En esos tiempos con Bolaño había más cuchipanda o literatura?
R: Cuchipanda y literatura eran la misma cosa. La leyenda ha distorsionado las cosas. Roberto era un trabajador, es decir, un escritor incansable.
P: ¿Mejor ser poeta maldito o bendito?
R: Mejor un poeta que intente ser bueno en lo que hace, o sea, escribir versos. Mejor eso que ser un poeta "malito".
P: Se puede hacer poesía sin haber devorado la vida?
R: Se puede, ya lo demuestran los satélites ejemplares de la academia. No obstante eso, hay maneras y maneras de devorar la vida y, obviamente, que ésta nos devore...
P: ¿Las mujeres todavía van locas por los poetas?
R: Mejor que se lo pregunte a un poeta joven... Por otro lado, ellas suelen escribir mejores versos que muchos poetas y, además, vivirlos de manera poéticamente envidiable.
P: ¿Se considera detective salvaje?
R: Todo poeta o escritor debería considerarse detective salvaje, si por ello entendemos lo que de verdad dice esta metáfora: investigación, búsqueda, trabajo creativo, humildad... y en definitiva, una debilidad y una fuerza congénitas para abocarse al abismo y enterarse de cómo se ha de vivir.
P: ¿Cuál de sus versos dedicaría a la Cataluña actual?
R: Los finales de "Un zapato de sol": Ven, ven aquí a dejar tu zapato,/ porque hoy por hoy solo tenemos/ un zapato de sol,/ y el mundo, este mundo desnudo,/ no nos olvida."
ESTIMATS AMICS/ ESTIMADOS AMIGOS El Llop Ferotge presenta una antologia en llengua catalana de la poesia de BRUNO MONTANÉ KREBS, destacat poeta xilè afincat a Barcelona des de 1977. Amic personal de ROBERTO BOLAÑO, va ser a casa seva a Méxic D.F. on es va fundar el moviment Infrarrealista que anys després Bolaño va immortalitzar a la seva novel·la de culte Los detectives salvajes, en la qual Montané inspira el personatge de FELIPE MÜLLER. Autor de diversos textos publicats en format de llibre i revistes tant a Mèxic com a l'Argentina, Xile i Espanya, aquesta edició en català ha estat preparada per l'escriptor i periodista de La Xarxa LLUÍS MATA PALLARÈS, i recull una àmplia selecció de poemes de llibres emblemàtics com El cel dels talps, El maletí de Stevenson i Maps de Butxaca, apart d'un bon grapat de poemes que pertanyen a l'inèdit Fragments d'un petit diccionari. El llibre compta amb pròleg del mateix Mata, un epíleg del crític uruguaià IGNACIO BAJTER i una il·lustració de portada de l'alemanya MARIA SCHMUTTE.
Us convidem als dos actes de presentació que estem organizant a les ciutats de Girona i Barcelona:
A GIRONA: Us esperem el dimarts 11 de febrer, a les 20:00 h. a la Llibreria 22(c/Hortes, 23): Comptarem amb la presència del autor, Bruno Montané; de l'editor, Jorge Morales; del llibreter Guillem Terribas i d'un quart amic encara per confirmar.
A BARCELONA: Us esperem el dijous 13 de febrer, a les 20:00 h, a la Llibreria La Impossible (C/Provença, 232): Comptarem amb la presència de l'autor, Bruno Montané; amb el traductor i compilador del llibre, Lluís Mata Pallarès; amb el crític literari Ignacio Echevarría; i amb l'editor, Jorge Morales.
Us agraïm per avançat la bona acollida d'aquesta convocatòria i el sumar-vos a l'aventura editorial d' El Llop Ferotge.
El Llop Ferotge presenta una antología en lengua catalana de la poesía de BRUNO MONTANÉ KREBS, destacado poeta chileno afincado en Barcelona desde 1977. Amigo personal de ROBERTO BOLAÑO, fue en su casa en México D.F. donde se fundó el movimiento Infrarrealista que años después Bolaño inmortalizara en su novela de culto Los detectives salvajes, en la cual Montané inspira el personaje de FELIPE MÜLLER. Autor de diversos textos publicados en formato de libro y revistas en México, Argentina, Chile y España, esta edición en catalán ha sido preparada por el escritor y periodista de La Xarxa LLUÍS MATA PALLARÈS y recoge una amplia selección de poemas de libros emblemáticos como El cielo de los topos, El maletín de Stevenson y Mapas de Bolsillo, aparte de un buen manojo de poemas pertenecientes al inédito Fragmentos de un pequeño diccionario.
El libro contará con prólogo del mismo Mata, un epílogo del crítico uruguayo IGNACIO BAJTER e ilustración de portada de MARIA SCHMUTTE
Les invitamos a los dos actos de presentación que estamos organizando a las ciudades de Girona y Barcelona:
EN GIRONA: Os esperamos el martes 11 de febrero, a les 20:00 hrs. en la Llibreria 22(c/Hortes, 23): Contaremos con la presencia del autor, Bruno Montané; del editor, Jorge Morales; del librero Guillem Terribas y de un cuarto amigo todavía por confirmar.
EN BARCELONA: Os esperamos el jueves 13 de febrero, a les 20:00 hrs. en la Llibreria La Impossible (C/Provença, 232): Contaremos con la presencia del autor, Bruno Montané; con el traductor y compilador del libro, Lluís Mata Pallarès; con el crítico literario Ignacio Echevarría; y con el editor, Jorge Morales.
Les agradecemos de antemano por la buena recepción de esta invitación y por sumaros a la aventura editorial del Llop Ferotge.
1. No hay que definir qué es la poesía. 2. La poesía define su búsqueda gracias al rastreo del poema y a su encontronazo con el mundo. 3. La redención del poeta es su perdición. El éxito que nunca llega es un regalo con un millón de dientes. 4. El poema se activa con una rara constancia y una salvaje continuidad. 5. El poema es un oxímoron con cráneo, patas y corazón. 6. El poema es el pasado que ruge, es el poso en el pozo universal. 7. El poema es puro fragor. 8. El poeta es el silencio abrasado por la luz del relámpago. 9. El poema es la fogata encendida en lo alto de un iceberg. 10. El poema es una lista de dudas y deudas con la especie. 11. El poema debe dialogar con lo incierto, con el vacío y la muerte. 12. El poema conversa –aterido– con la ausencia. 13. El poeta ríe y continúa su escritura. 14. El poeta calla, cae y se levanta. 15. El poeta se despista, se difunde, se difiere. 16. El poema es el Minotauro y el poeta su Teseo (su deseo). 17. La estratigrafía del poema debe sudar ante el futuro. 18. El poema debe temblar frente al rumor de la sangre. 19. El poema tiene que saber caminar por los senderos perdidos. 20. El poeta debe dejar que los pájaros se coman las migas extraviadas en el bosque de la poesía. 21. Escribir poesía es corregir el silencio. 22. El poeta silba en la noche del desierto. 23. El poema tiene que ser una planta carnívora. 24. El poema no aspira a un programa (sólo escucha los que dan en la radio). 25. El poeta debe encarnar el espíritu de las canciones desconocidas. 26. Por supuesto, que quede claro, poetas somos todos (esa interminable canción desnuda). 27. El poeta debe escribir listas imposibles (como ésta). 28. El poema vive de un aliento inevitablemente colectivo: 1 + El Infinito = El Infinito + Uno. 29. El poema es un animal y el poeta su jaula. 30. El poema es un plagio de carne y hueso, su mejor rima es la inmolación de la métrica del universo. 31. El poema es contar y respirar. Repitamos, el poema es de carne y hueso. 32. El poeta selecciona metiendo la mano en la mente y en la vida, el poema canta la nota áurea y el escupitajo fosforescente. 33. No hay números mágicos para el poema o, dicho de otro modo, el poema es el único número mágico. 34. El poema es sed y hambre, sangre y semen. 35. Las propuestas aquí esbozadas pueden ser casi mudas, soterradas, clandestinas, ésa sería su mejor condición. 36. Un poema es una lengua única. 37. No hay salvación para el poema, tampoco para el poeta. 38. Un poema cada día, cada hora, cada minuto, cada segundo. Un poema cada siglo. 39. La vida, un poema que se irradia. 40. Parafraseando al poeta de la calle Tallers, el poema debe ser una herramienta que hundimos en el ojo de Dios. 41. El poeta debe ser una sombra en un atardecer opaco. 42. El poeta es el humilde Doctor Psiquis. 43. El poeta bajado del Olimpo, a ritmo de chachachá, hace rato que se aburrió del Limbo. 44. El poeta es el portero de Otro Infierno. 45. El poeta siempre escribe en la nave de las posturas indiscernibles. 46. El poema no es la voz de la especie, sólo es una especie de voz que asoma entre las piedras o espera tras el oído interior. 47. El poeta debe narrar el latido de los sucesos y debe cuidarse de las revelaciones que niegan la potencia y rara generosidad de las voces oscuras y mesiánicas. 48. Si es que hay un Mesías, sólo será la poesía. ¿Por qué? Porque rima por una micro eternidad. 49. El poeta es el geólogo en la sala de lecturas del magma ígneo. 50. El poeta es el geómetra de las tardes interminables. 51. Escribir el poema es buscar la palabra en el poema y en la vida, ya lo dijo Matusalem. 52. El programa de la poesía es no tener programa, sin embargo durante el resto del siglo habrá que ser sutilmente fenomenológicos y brechtianos. 53. Un poema es el hacha que se hunde en un mar de libros podridos. 54. Kafka, Marx, Emily Dickinson, Mario Santiago, los únicos poetas. 55. El poema es el agrimensor frente al castillo en llamas. 56. El poeta es el cronista social de un tiempo diferido. Siempre se tarda en saber si su obra acabó dando en el clavo. 57. El silencio es el mago del poema; el ruido, su hermano; la canción, su reina en llamas. 58. Tú y yo somos el Club de los Poetas Desconocidos. 59. La poesía debe ser política, el poema debe ser político; la política debe dejar de ser el perro atado a la cola de la economía. 60. La poesía debe ser un responso por los señores K, los raros hijos de Kafka y Brecht. 61. La poesía es un pensamiento con una rara precisión musical. 62. La poesía es el misterio de la historia.63. El poema es el testimonio de los gestos irreconocibles. 64. La poesía es la única Medusa. 65. La poesía es la predicadora, el poema es el maestro. 66. El poema es lo que queda después de habernos sumergido en la poesía –ya lo habrá dicho alguien–. 67. Ningún tiempo es propicio para hacer listas que hablen de la poesía. Una lista de imágenes que arden en el centro de nuestro cerebro. 68. El poema le debe todo a aquellos poemas que el poeta no ha leído. 69. El poeta duerme despierto, el poeta es el centinela de todos los sueños. 70. El surrealismo tiene que volver a la clandestinidad (Bolaño dixit). 71. Sin duda, la poesía surge de una interminable y activa clandestinidad. 72. La paradoja de la poesía vendría a ser su opaca notoriedad. 73. La economía como poesía incumplida. 74. El poema como programa económico. 75. El poema es el pez rojo, siempre. 76. El poema inflama la caja de Pandora. 77. El tiempo aspira a detener el poema mediante la poesía. 78. El poema como héroe propiciatorio. 79. El poema como leyenda de sí mismo: un agujero negro. 80. Un poema puede ser la prueba absoluta de la irremediable efectividad del silencio. 81. Una aclaración: El diálogo establecido entre estos apuntes tiene que ser contradictorio y, cómo no, complementario. 82. El poema siempre será la tortícolis de la poesía. 83. El poeta es el guardián del bosque (Teillier dixit). 84. La poesía es la prueba de la existencia del vértigo de la relatividad. 85. La poesía es un rumor neuronal y carnívoro. 86. La poesía antes de la vida, una idea terrorífica. 87. El poeta no piensa, escribe –esto, sin duda, da pie a interpretaciones chistosas–. 88. La poesía es la tataranieta de La Esfinge. 89. Poesía es una tarde en la Merzbau de Kurt Schwitters. 90. Un poema es una siesta junto a un saguaro (carnegiea gigantea). 91. El poema sonríe bajo el árbol del fuego (brachychiton acerifolius). 92. El poema, claro que sí, tiene que llorar: “reír y llorar / reír y llorar”. 93. El poeta es el lento realizador de las promesas eternamente incumplidas. 94. El poeta es el cartógrafo de los deseos que cuelgan al bordedel abismo. 95. El poema es un pájaro en el brocal del Infinito. 96. El poema: colección de imágenes, indolente y hermosa música. 97. Un poeta: el irremediable trasunto de cualquier otro poeta –dígase lo mismo para el poema–. 98. El poema es la fábrica de E Futuro. 99. Sin enfatismo, repitamos: “El/la poeta somos tod@s”.
Publicado originalmente por Pezbanana.net en junio de 2013
El llop ferotge està feliç d'anunciar que començarem el nou any 2014 amb els Setanta-set poemes de Bruno Montané Krebs, en traducció catalana de Lluís Mata Pallarès, autor també del pròleg, i amb epìleg de Ignacio Bajter e il·lustració de portada de Maria Schmutte.
Estarà dsponible en llibreries per després de Reis.
"Su poesía está hecha de pinceladas suspendidas en el aire. A veces son sólo apuntes, otras veces miniaturas, en ocasiones largos poemas existencialistas reducidos a ocho o doce versos. Su poesía está hecha de sangre suspendida en el aire. Su voluntad, o su disposición ante el mundo o ante la cultura, se debate entre polos irreconciliables. De esta dilatada lucha ha sabido extraer versos paradójicos. Escribe como un naturalista que cree en muy pocas cosas y que sin embargo sigue haciendo su trabajo con tesón, un tesón que en ocasiones se confunde con la indiferencia. Para mí es uno de los mejores poetas chilenos actuales."
Roberto Bolaño, texto perteneciente a Entre paréntesis (Anagrama, 2004).
El Llop Ferotge tancarà el 2013 publicant Setanta-set poemes, una antología en català de Bruno Montané Krebs, traduïts per Lluís Mata. Compartim dos de manera aleatòria, per anar obrint el paladar dels nostres amics i lectors.
QUÈ CREUS QUE ÉS LA VIDA
La vida és el collaret calent
que les nostres mares ens regalen.
Un vessant de nit,
aquell dinosaure que dorm en nosaltres,
un ganivet reforçat amb espines.
El tarannà de maleït, la podridura,
l’amor simpàtic, el capitalisme liberal.
El desig de fer poesia.
L’amor, l’amor que és la bossa plena de sang
on respiren els presoners.
LES BELLES PARAULES
La paraula és la foguera dels palaus
i la tenda de campanya dels jardins.
La paraula, tija de llum,
dent podrida.
I tu sents que la sintaxi
és una fàbrica oculta al fons
del pantà, brogit que no s’atura,
silenci que l’embolcalla.
La paraula és la veu dels ressuscitats
que no han mort, és el joc que s’allunya
invisible, però no sense dansar
amb les seves cortines que flamegen
davant del teu rostre amb cervell,
que és on viu la paraula
abans de desaparèixer.
El Llop Ferotge no se detiene: En un final de año que está siendo de los más activo, alcanzaremos el nº 15 de nuestra colección publicando un libro que hacía tiempo veníamos preparando y soñando: Una antología en lengua catalana de la poesía de BRUNO MONTANÉ KREBS, destacado poeta chileno afincado en Barcelona desde 1977. Amigo personal de ROBERTO BOLAÑO, fue en su casa en México D.F. donde se fundó el movimiento Infrarrealista que años después Bolaño inmortalizara en su novela de culto Los detectives salvajes, en la cual Montané inspira el personaje de FELIPE MÜLLER. Autor de diversos textos publicados en formato de libro y revistas en México, Argentina, Chile y España, esta edición en catalán ha sido preparada por el escritor y periodista de La Xarxa LLUÍS MATA, y recoge una amplia selección de poemas de libros emblemáticos como El cielo de los topos, El maletín de Stevenson y Mapas de Bolsillo, aparte de un buen manojo de textos inéditos. El libro contará con prólogo del mismo Mata, un epílogo del crítico uruguayo IGNACIO BAJTER e ilustración de portada de MARIA SCHMUTTE.
(De izquierda a derecha: Jorge Morales, Bruno Montané, Ignacio Echevarría, Ana María Chagra y Jaime Rivera)
CONMEMORANDO LOS 40 AÑOS DE ESTE POEMARIO
Presentación viernes 11 de octubre - 19:30 horas
C/ França Xica 13 bajos - 08004 Barcelona
L3 Poble Sec y Bus 55
Tel. 93-3043394 / 676900997
(Al finalizar la presentación os invitamos un pisco y piqueo peruano)
"Estás perdido, muchacho, ya no vas a dejar de sufrir. Como Vallejo -nuestro Vallejo-, que asoma de vez en vez entre tus páginas su testa popular; como Whitman, que asoma de vez en vez entre tus páginas, incontenible, caudaloso, y ahora con esa cólera aterrada que nos imponen estos tiempos infames. Gracias por este libro plural que habla un idioma único al que los antiguos le llamaban amor, gracias por arrastrar los pies y por morder los postes de la luz, por estar tan desesperado, por la elegancia sentimental que cuelga de tus exabruptos, por toda la ternura que encubre tu violencia y gracias por tu pánico y tus mendrugos. ¡Ave Jorge Soul!"
Félix Grande. Madrid, 1973
"Aparecía Ave Soul, un libro de pocas páginas, pero inmaculado, arriesgado, con una expresión de madurez nada habitual en la poesía de aquellos años y tampoco en la de éstos, que fue recibido, por otra parte, no con tambores ni reseñas ni premios, y que cumplió sobradamente con el primer requisito parriano de una obra maestra: pasar inadvertida.
(…) el libro de Pimentel aún está allí, como pan fresco recién salido del horno, y la tragicomedia es que nadie se ha dado cuenta."
Roberto Bolaño. Blanes, 2000
JORGE PIMENTEL nació en Lima en 1944. En 1970, con el poeta Juan Ramírez Ruiz, escribe el manifiesto “Palabras urgentes” y funda el Movimiento Hora Zero. Ha publicado los siguientes poemarios: Kenacort y valium 10 (Ediciones del Movimiento Hora Zero, Lima, 1970), Ave Soul (1ª edición con epílogo de Félix Grande, Colección El Rinoceronte, Madrid, 1973; 2ª edición Doble Príncipe Ediciones, Lima, 2008), Palomino (Carta Socialista Editores, Lima, 1983), Tromba de agosto (1ª edición con prólogo de Pablo Guevara, Lluvia Editores, Lima, 1992; 2ª edición con prólogo de Marcela Valencia y Alejandro Sánchez-Aizcorbe, Ediciones Hora Zero-Instituto de Escritores Latinoamericanos, Hostos Community College/CUNY, Nueva York 2012; 3ª edición Lustra Editores, Lima, 2012), Primera Muchacha (prólogo de Tulio Mora, Ediciones Art Lautrec, Lima, 1997), En el hocico de la niebla (prólogo de Sebastián Pimentel, El Nocedal, Lima, 2007).
Aquí os dejamos con el enlace al vídeo de la fiesta de inauguración de la calle de Roberto Bolaño en Girona, realizado por nuestra amiga Fina Fontrodona:
El Llop Ferotge emprèn l'edició de la poesia
pòstuma d'Albert Compte
09/03/11 02:00 - Girona - Eva Vàzquezemail protegit
El Punt
Va ser per Setmana Santa, a Còrdova, que se li va aparèixer el lloro. No pas
el colom trinitari, sinó un senyor exemplar de lloro eclectus, que es veu
que té unes dimensions fora de sèrie i un plomatge d'un verd llampegant que fan
que un cregui al moment en l'arribada de l'esperit sant. Albert Compte
(Barcelona, 1960-Olot, 2007) s'hi va rendir completament, i des d'aquell dia
afirmava que era un simple amanuense del seu lloro fluorescent, i déu n'hi do
com n'estava, d'inspirat: va dictar-li més de dos mil poemes, i articles,
contes, novel·les, i més d'un miler d'haikus, en un honrós gest de misericòrdia
pel seu intèrpret, a qui els metges acabaven de diagnosticar una afecció
cardíaca incompatible amb l'alenada profunda dels poemes llargs. Però ni la
consideració del seu lloro xerraire va salvar-lo: Albert Compte va morir el 4
d'octubre del 2007 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, als 47 anys,
quan era a punt de sotmetre's a una operació de bypass que esperava feia
més de sis mesos.
A Jorge Morales, l'escriptor xilè que va fundar amb ell la revista d'art i
poesia El Llop Ferotge un any abans a Girona, encara se li encén la veu
de ràbia quan recorda aquella mort precipitada i absurda, però ha fet més que
lamentar-se i plorar: ha buscat tota l'obra inèdita del seu amic a la casa
materna d'Olot, on va viure els últims anys, i es proposa rescatar-la de
l'anonimat costi el que costi, convençut que el poeta del lloro, al costat del
qual sempre passaven coses màgiques, és “un autor excepcional, el poeta de qui
tothom haurà de parlar, el gran fenomen editorial de l'any”. De moment, ha
reunit una part de la seva poesia amorosa a Locus evelinus, publicada a
l'editorial del mateix El Llop Ferotge, amb pròleg de l'escriptor Bruno
Montané i un dibuix a portada de l'artista Enric Ansesa. Es tracta d'una
col·lecció de poemes en castellà on ressona l'humor corrosiu, lliure i canalla
d'Albert Compte, que solia firmar amb el pseudònim Startus, contracció
exòtica del seu segon cognom, Estartús, i d'on han estat expulsades a
consciència la solemnitat i la turbulència sensiblera a favor d'un erotisme de
tango i malecón havaner. Aquests 26 poemes són només un avançament de
l'extensa obra inèdita d'Albert Compte, que inclou també la novel·la
Tocinitos de cielo.
En vida, aquest antic col·laborador de l'Avui que va residir a
Barcelona, l'Hospitalet, Calafell, Còrdova i, finalment, Olot, només va arribar
a publicar dues novel·les en català, El cor de la carxofa (Columna, 1997)
i El crit de l'ornitorinc (Destino, 2000), i el poemari
Trulaccions, en una edició finançada pel seu pare quan l'escriptor tenia
només 16 anys. Pòstumament, l'editorial Quadrivium de Girona ja va difondre
El romancero Goliardo (2008), una mostra prodigiosa de la seva verbositat
desbordant, afirma Morales, que no va tenir la difusió que mereixia. Locus
evelinus es presenta dimarts vinent a La 22, el dia 24 a la Context, i el 31
de març, a l'Aula d'Escriptors de Gràcia, a Barcelona
L'escriptor xilè, de qui acaba de publicar-se
una altra novel·la inèdita, dóna nom al vial que l'Ajuntament de Girona està
obrint al costat de l'escola de Domeny
06/02/11 02:00 - Girona - Eva Vàzquezemail protegit
El Punt Diari
No consta en l'àmplia literatura sobre Roberto Bolaño (Santiago de Xile,
1953-Barcelona, 2003) que mai l'escriptor hagués posat els peus a Domeny; de
fet, amb prou feines es tenen referències de la seva estada a Girona, a
principis dels anys vuitanta, quan encara no el coneixia ningú i escrivia
desaforadament sol, sense cap cèntim, sense feina, allotjat en un piset de les
Pedreres que li havia cedit la seva germana Salomé. Se sap que mirava les carpes
de l'Onyar, grasses i tirant a llefiscoses, i que havia arribat a escriure sobre
el xiscle dels gavians i la benigna tardor gironina entelant els vidres dels
cafès de la Rambla, però del barri de Domeny, d'aquesta entitat de població
agregada a Girona fa més de trenta anys, no se'n tenia cap notícia, ni per
al·lusions a cap de les proses o els poemes del mateix Bolaño, ni per indicis
raonables que permetessin documentar ni que fos una solitària passejada del
foraster d'ulleres excessives i soliloquis exuberants pels erms que eren llavors
els voltants de Taialà. Però serà aquí, al costat de la nova escola, vorejant la
riba esquerra del Ter, entre pollancres i una rambla envoltada de parcs i
jardins, on tindrà finalment un carrer amb el seu nom.
Encara és tan sols un descampat amb una rasa enfangada que es dispara fins a
l'horitzó, des de la rotonda de Fontajau fins a l'antiga carretera d'Amer, però
ja promet unes saludables caminades, un xivarri de nens jugant i, sobretot, una
festa d'inauguració, prevista per al 18 de juny, amb piscolabis, xampany i la
forassenyada alegria amb què els incondicionals de Bolaño volen celebrar que el
fenomen més prodigiós de la literatura llatinoamericana dels últims temps sigui
finalment reconegut a l'última ciutat on va ser invisible. Fins ara, només tenia
el seu nom la sala d'actes de la biblioteca de Blanes, ciutat on va establir-se
a finals dels vuitanta.
. Foto: MANEL
LLADÓ. ‘El Llop
Ferotge' ha organitzat una festa per inaugurar la placa el pròxim 18 de juny."
Un dels instigadors de la iniciativa és un altre xilè que va tenir també el
do del trasplantament, només que en lloc d'emigrar cap a Mèxic, com havia fet
Bolaño, Jorge Morales va tenir l'extravagància de deixar Xile per Suècia, encara
que aviat es va cansar que el sol hi toqués tan poc i va acabar, com Bolaño,
perdut pels carrers de Barcelona, abans d'enamorar-se d'una gironina i anar a
raure, com és prescriptiu, a Girona. Fundador de la revista de poesia El Llop
Ferotge, Jorge Morales (Santiago de Xile, 1974) va ser qui va proposar a
l'Ajuntament, a finals del 2008, quan acabava de dedicar un número monogràfic a
l'autor de Los detectives salvajes, que la ciutat bategés un carrer o una
plaça amb el seu nom. A Morales li hauria agradat que el lloc escollit fos
aquella mena de sobralles del carrer de les Hortes que sembla existir només a
propòsit per alçar-hi els quatre escalons del pont d'Eiffel, però encara que és
un dels pocs racons de la ciutat que Bolaño fa sortir a la seva obra, el
suggeriment no va prosperar. En lloc d'aquesta placeta, el govern municipal va
assignar a l'escriptor el nou carrer que està obrint a Domeny en un ple del
desembre del 2009, i a Morales l'elecció li sembla bé, “un bon lloc, discret,
apartat, tranquil, per homenatjar la tenacitat i el sacrifici de Bolaño”.
L'obra era previst que estigués enllestida al gener, però s'ha acabat
endarrerint fins al maig, encara que la placa amb el nom de l'escriptor ja és
ben visible, al mur de l'escola, al costat del qual algú ha anotat amb guix
“estoy bien, escribo mucho”, la frase amb què Bolaño intentava
tranquil·litzar la seva amiga Carmen Pérez de Vega quan ja estava greument
malalt, explica Morales. El LlopFerotge tenia emparaulada per a aquella
festa ara ajornada fins al juny l'assistència d'amics i familiars de
l'escriptor, inclosa la seva germana, i els editors Jaume Vallcorba i Jorge
Herralde, el crític Ignacio Echevarría, i l'escriptor xilè Bruno Montané, l'amic
a casa del qual es va fundar el moviment infrarealista. Morales confia a
recuperar-los per a la nova data.
El germen de ‘2666'
Montané, d'altra banda, va ser un dels pocs íntims a qui Bolaño va confiar, a
principis dels anys noranta, que estava treballant en una novel·la que titularia
Los sinsabores del verdadero policía, una obra en què “el policia no és
altre que el lector mateix intentant en va posar ordre a aquesta història
endimoniada”, segons va escriure l'autor abans d'abandonar el projecte i
vessar-lo en fragments, a la seva manera iridescent i arbòria, en altres llibres
seus i, sobretot, al portentós i finalment pòstum 2666. Ara, aquell
projecte ha estat recuperat entre els mecanoscrits i documents guardats a
l'ordinador de l'escriptor i publicat com “una obra inacabada però no
incompleta” a Anagrama, que l'any passat ja va llançar un altre inèdit de
Bolaño, El Tercer Reich.
Els diaris xilens parlen sovint de Girona. I és que la ciutat va deixar una fonda petjada en la personalitat i en l'obra de l'escriptor xilè Roberto Bolaño, avui considerat un dels valors universals de la literatura en llengua espanyola. En un intercanvi entre honestos, els beneficis que Bolaño reporta a Girona li són ara retornats amb la inauguració (dissabte) d'un carrer que porta el seu nom i immortalitzarà encara més el mite. Aquest acte d'homenatge va tenir ahir el seu prolegomen al cinema Truffaut amb l'estrena a Catalunya de la pel·lícula documental Roberto Bolaño, la batalla futura (2010), del realitzador xilè Ricardo House.
El film recrea l'etapa mexicana de l'escriptor i mostra els carrers de la ciutat de Mèxic que va freqüentar un joveníssim Roberto Bolaño els anys 1974, 1975 i 1976, així com el cafè La Habana del carrer Bucarelli, on es reunia amb altres poetes avantguardistes per crear el moviment infrarealista, al·ludit a la novel·la Los detectives salvajes amb el nom de "real visceralismo". La pel·lícula, de 52 minuts de durada, que s'havia vist a Madrid i algunes capitals sud-americanes, però mai a Catalunya, entrevista també personatges mexicans que van conèixer l'escriptor, i aporta per primera vegada el testimoni del seu pare, León Bolaño, un home de més de 80 anys d'edat, avui encara resident a Mèxic.
La sessió d'ahir es va completar amb la projecció de Roberto Belano patinant a la pista de gel (2007), d'una durada de més de mitja hora i firmat per Jaume Pujadas. Aquest documental té la gràcia que ressegueix la vida de l'escriptor a Blanes, però no l'empremta literària, sinó la vida quotidiana. El film conté l'única imatge que es conserva de l'autor de 2666 passejant amb la seva dona Carolina i la seva filla petita pel passeig de Blanes. La filmació inclou testimoniatges, entre ells el del responsable de l'única botiga de lloguer de videojocs de la vila marinera. L'escriptor era molt aficionat als videojocs, especialment als d'estratègia i de guerra. L'acte, organitzat per El Llop Ferotge i la Llibreria 22, va comptar amb la lectura de fragments de l'obra de Bolaño i una tertúlia amb els realitzadors conduïda per Isaki Lacuesta.
Jorge Morales, coorganitzador d'El Llop Ferotge, afirma que Roberto Bolaño és l'autor més important en llengua castellana del darrer mig segle: "Des de García Márquez, Borges i Cortázar no teníem una proposta literària d'aquesta alçada. Per això organitzem aquest homenatge, perquè tenim a Girona un referent de la literatura universal i això ens fa feliços".
Homenots a Domeny
Els homenots Ignacio Echevarría i Jorge Herralde seran dissabte a Domeny per participar activament en la inauguració del carrer Roberto Bolaño. A 2/4 de dotze del matí començarà l'acte, que tindrà també la participació de Salomé Bolaño, germana de l'escriptor, avui resident a Figueres, Guillem Terribas, Bruno Montané, Jorge Morales i Lluïsa Faixedas
Fue a principio de los años 80 cuando luego de inmigrar de México a España, Roberto Bolaño se asentó en la ciudad catalana de Girona. Hoy, esa misma localidad, que el autor de 2666 no abandonaría hasta establecerse en Blanes, a mediados de los 80, se prepara para rendir un homenaje al fallecido escritor. Así, en una iniciativa impulsada por Jorge Morales, un poeta chileno radicado en Girona, y la municipalidad de esa ciudad, el próximo sábado 18 de junio se inaugurará la calle Roberto Bolaño. Ubicada en el barrio Domeny, en esa calle hay una escuela que lucirá una placa con la inscripción: "Estoy bien, escribo mucho", frase con la que Bolaño intentaba tranquilizar a Carmen Pérez de Vega, su pareja, cuando ya estaba gravemente enfermo. Entre los invitados al acto de inauguración estarán Jorge Herralde -editor de Anagrama-, el crítico literario Ignacio Echevarría y el poeta chileno Bruno Montané, con quien Bolaño fundó el movimiento Infrarrealista en México.
