Crítica de Lluis Muntada a Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall.

PUBLICAT A REVISTA "L'AVENÇ" (març 2016)

LA TRADICIÓ DINS UN ABOCADOR
L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall aplega en un volum un seguit de textos periodístics en què rescata una sèrie d’autors i d’obres de la literatura catalana que, tot i la seva vàlua, han estat en alguna mesura oblidats. LLUÍS MUNTADA

QUAN LA TRADICIÓ ÉS UN CONTENIDOR D’ESCOMBRARIES. Recordo la felicitat desolada que va envair un amic meu, erudit i llicenciat en llengües clàssiques, quan una nit freda de gener d’ara fa dotze anys, abillat amb un batí i aquelles immemorials plantofes de quadres marrons, va tornar a entrar al pis després que hagués baixat a llançar la bossa d’escombraries. A les mans, estintolada contra el pit, subjectava una columna de llibres de color ocre. Estava pàl·lid. Els dits li tremolaven i ens va demanar que anéssim a ajudar-lo: a dintre el contenidor d’escombraries acabava de trobar una estiba de volums de la Fundació Bernat Metge, que la biblioteca municipal de la joliua i emprenedora ciutat on ell vivia acabava de donar de baixa (vam suposar que per manca d’espai i per escassa sol·licitud lectora). Molt excitat, el nostre amic es va capbussar de nou en el contenidor. De dins van brollar els discursos de Ciceró; L’art de la cuina, d’Apici; tot de Catuls; Demòstenes; Llucià, Egèria... Quan en va sortir, llardós com fra Guillem de Baskerville després de l’incendi de la biblioteca secreta del monestir d’El nom de la rosa, el nostre amic plorava, de tristesa i ràbia més que no pas d’alegria per la troballa.

 

 

A Els convidats de pedra, l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) reuneix un aplec de textos que materialitzen el diagnòstic lluminós de Francisco Rico, que va dir que la investigació literària més fèrtil és aquella que explora els camins debolits de la literatura, totes aquelles baules que han estat oblidades per la recepció literària i la tradició canònica. Ordenats cronològicament, els textos d’Els convidats de pedra restauren l’existència de llibres i autors rars, poc coneguts, de vegades extravagants, sempre remots i marginats. Potser més que de llibres i autors rars, hauríem de parlar de llibres i autors enrarits, enrarits per la lògica autodestructiva d’una tradició literària que també es forja gràcies a aquesta irrefrenable tendència saturnina de devorar els propis fills. «La nostra tradició ens ve gran. No en som dignes», remata Enric Sòria en el pròleg de l’obra.

Els textos que apareixen en aquest llibre van ser publicats entre el febrer del 2000 i el juny del 2002 al diari El Punt, en una època en què els periòdics encara intentaven conjurar el complex d’estar generant «literatura per a l’oblit» (Bioy Casares dixit) tot apostant per deixar un pòsit creatiu, cultural i de qualitat. Quinze anys després d’haver estat publicats, aquests textos tornen a mesurar una temperatura intel·lectual i a confrontar-nos amb la possibilitat candent, quasi una esperança, de creure que quan es reorganitzen els sistemes d’estudi de la literatura, és també la mateixa percepció de la literatura la que canvia.

El llibre arrenca amb la figura d’Antoni de Montserrat, missioner a l’Índia a finals del segle XVI, jesuïta que va elaborar el primer mapa de l’Himàlaia i que, en un exemple d’ecumenisme, va assumir la missió d’explicar els Evangelis al gran Mogol Akbar. I es tanca amb el portentós dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món. Entre els dos pols d’aquest arc, el lector podrà bussejar el contenidor de les tradicions truncades forma eufemística utilitzada per evitar l’esment de paraules malsonants com oblit, ignorància, descurança i, en suma, barbàrie organitzada.

En aquest llibre el lector, subjugat a un exercici de crítica literària que en si mateix és una demostració d’alta literatura, descobreix l’aventura oriental de Sinibald de Mas, estudiós de teologia sànscrita; és esperonat a participar de l’exuberància verbal de Francesc Pujols; a recuperar Juli Vallmitjana i a no llegir-lo «des del partit pres de la rutina»; a tenir una percepció penetrant del costumisme irònic i agut que Josep Maria Planes, assassinat a l’edat de 29 anys per un escamot de la FAI, vessa a l’obra Nits de Barcelona; a no descuidar la força dels contes de Cèlia Suñol, de Diego Ruiz o de Ramon Vinyes, alguns dels quals «podrien ser models de narració breu en qualsevol literatura»; a contemplar un fris d’una de les vetes més potents de la literatura catalana, el dietarisme (Edmon Vallès, Artur Bladé, l’ingent Calaix de sastre del baró de Maldà, Tomàs Garcés, Marià Manent, Francesc Rierola, Gaziel, les exquisides Hores angleses de Ferran Soldevila...).

El lector d’aquest llibre també podrà tenir més d’un motiu per endinsar-se en les diverses formes de la literatura memorialista: les cròniques de Carles Soldevila; les memòries de Sbastià Gasch, d’Antoni Rovira i Virgili, de Lluís Nicolau d’Olwer, el llibre Los catalanes en la guerra de España de José María Fontana... I per si algú, aclaparat per aquesta rastellera de noms, que només són una mostra mínima dels múltiples noms que hi apareixen, es pensés que Els convidats de pedra congreguen una previsible corba expositiva d’acord només amb la raresa i l’extravagància dels autors i obres invocades, s’equivoca: en aquest llibre també afloren obres lateralitzades d’autors hegemònics: La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra; Nocturn de primavera, de Josep Pla; Del Pròxim Orient, aplec d’articles periodístics que Josep Carner va publicar a La Publicitat arran de la seva etapa com a cònsol al Líban; l’obra tardana d’Eugeni d’Ors... I encara més endavant, un retaule d’autors i obres que, immerescudament, no tenen una recepció major: l’obra poètica de Joan Vinyoli; A partir del silenci, de Joan Brossa; K.L. Reich, de Joaquim AmatPiniella; Salvador Espriu, «que pateix ara la síndrome de l’oblit»; Haceldama i Els ulls i la mirada, de Blai Bonet; o Els estats de connivència, de Miquel Bauçà. Més punts suspensius.

A l’article La tradició i el talent individual, publicat l’any 1919, T.S Eliot reacciona en contra d’aquelles avantguardes literàries que se senten limitades pel pes de la tradició i que, com aquell ingenu colom de Kant que sospitava que volaria millor sense la resistència de l’aire, pretenen abolir el passat. En contra d’aquest pressupòsit Eliot aposta per la tradició, per una dimensió dinàmica de la tradició, ja entesa com a única eina per crear una obra d’art. Es tracta, doncs, d’entendre el passat no com a coerció, sinó com a present, com a present amb tota la seva vivesa. Aquest projecte cíclic és el que va executar el meu amic des de dins del contenidor d’escombraries, i el que executa Ponç Puigdevall en aquest llibre que exhuma un present ocult, ocultat, autocultat.

 

CORRENTS DE FORÇA. Els convidats de pedra, títol visiblement pouat del llibre Los raros on Pere Gimferrer escriu: «Los raros son los convidados de piedra de la literatura y la lectura» plan

teja diversos corrents de força. És, abans que res, una lluita contra l’ostracisme literari: «Es tractava d’escriure, doncs, sobre una sèrie d’escriptors i d’obres que als compendis de la literatura apareixen esmentats en un lloc secundari o menor, a vegades com una simple nota a peu de pàgina, i reivindicar el seu lloc dins la cadena de la història literària, per més que fossin uns marginats o uns desarrelats involuntaris o conscients».

La recuperació d’aquestes figures es desplega des d’un antiacademicisme manifest, amb una valoració de la literatura del tot allunyada d’escoles, d’aparats crítics conceptuosos i de sistemes teòrics amb voluntat de sistematització canònica. I es recupera també amb una lògica que admet concomitàncies amb les línies predominants de l’assaig El malentès del noucentisme, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. Ponç Puigdevall critica l’establishment catalanista perquè va confinar obres i autors que no van ser considerats prou exemplars. També subratlla la lluita de tants i tants autors per trobar un model de llengua operatiu i ric, que superés l’escissió entre la llengua real i la llengua normativa (no oblidem que la majoria d’obres ressenyades en aquest assaig són del primer terç del segle XX). En aquesta mateixa tessitura no és d’estranyar que Els convidats de pedra rescati tantes obres de dietari, memorialistes i periodístiques, en què el llenguatge s’afina amb naturalitat d’acord amb l’imperatiu primordial d’aquests gèneres: comunicar alguna cosa i fer-se entendre. Al llibre hi ha també una constant reactiva contra «l’engavanyada ultracorrecció noucentista», i, conseqüentment l’exhumació de figures díscoles, com Jeroni Zanné i Juli Vallmitjana, que van quedar completament sepultades pel cànon d’aquest moviment literari. El festí de literatura comparada que multiplica els espais interiors d’aquest llibre és un altre plus d’enriquiment. Però el factor que, a parer meu, trava de dalt a baix Els convidats de pedra és una ètica lectora que reposa sobre la força palpitant de l’estil narratiu, l’emoció literària i la convicció que la literatura és una via de salvació personal per a determinats esperits. Així, en aquest llibre, la profunditat quirúrgica (llegiu els textos sobre Joan Vinyoli, Tomàs Garcés, Ramon Vinyes, en fi...!), la capacitat de convertir una anècdota en una figura literàriament vitalitzadora, l’habilitat per aconseguir que el cúmul de dates i noms i obres i llocs no ofegui per res la vitalitat literària, i la perícia per desplegar una digressió assagística a través d’autèntics plantejaments narratius (llegiu els capítols dedicats a Oller, i a Rubió i Tudurí...) atrapen el lector amb els mateixos recursos amb què ens commou un conte.

Els convidats de pedra ha estat publicat per Edicions el llop ferotge, a càrrec del poeta i sagaç editor Jorge Morales, que va saber trobar el destí llibresc que hi havia en aquella cadena d’articles periodístics. Només un però relatiu a l’edició: atesa l’acumulació de noms i obres, el lector agrairia l’operativitat d’un índex onomàstic que permetés una consulta ràpida i focalitzada dels autors i obres consignats en aquest volum.

Feliçment esgotat per les hores de felicitat literària que aquest llibre obsequia i al mateix temps convoca per les lectures que consigna, el lector d’Els convidats de pedra rememorarà uns versos immarcescibles de Borges: «Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído». Ponç Puigdevall ha fet un pas de rosca: intentar evitar la corrosió de l’oblit escrivint sobre les pàgines que ha llegit.

 

Els rars, per Enric Sòria Parra.

Els rars

Enric Sòria.

Pròleg al llibre "Els convidats de pedra", de Ponç Puigdevall.

Edicions El llop ferotge. Girona, desembre de 2015.

És sabut que una de les funcions més nobles de la crítica és la de recuperar, vindicar i si pot ser reactivar –assenyalant-ne els atractius al lector actual– les obres del passat que han quedat immerescudament negligides. És un exercici imprescindible en qualsevol literatura, perquè una tradició sòlida i variada és la plataforma necessària de qualsevol creació verbal que pretenga d’anar una mica més enllà del balbuceig –i, contra el que creuen els obtusos, com més innovador i rupturista siga l’intent, més necessitat tindrà d’una tradició que s’ho valga: per fer una destrossa mínimament decorosa, cal disposar de molta porcellana–, però encara ho és més en aquelles literatures que, per les causes que siga, han patit discontinuïtats severes en la transmissió dels valors lletrats. La literatura catalana n’ha patit unes quantes, d’aquestes discontinuïtats. La més greu va convertir l’exuberant tradició medieval de què hauríem pogut gaudir en una andròmina exòtica i vetusta que la major part dels lectors actuals –dissortadament– ni tan sols entenen i a la qual rarament s’acostaran per gust, i de pas va deixar-nos amb un Renaixement, un Barroc i una Il·lustració en la pròpia llengua massa raquítics per a facilitar les freqüentacions desimboltes i les manipulacions airoses que tota literatura viva requereix.

Bé que de proporcions menors, la guerra civil del 36 també va significar un trenc profund de la transmissió literària. L’exuberant vitalitat de la literatura escrita en català just abans d’aquell terrabastall resulta quasi inimaginable a hores d’ara i la pila de llibres de qualitat d’aquell temps que hauríem d’haver heretat de manera natural supera de molt la precarietat acovardida de la indústria editorial d’avui i el massa reduït nombre de lectors competents de què ara mateix disposa aquesta llengua.

La literatura catalana del primer terç del segle XX, presa en conjunt, és un revelador molt ingrat de les insuficiències del nostre present. La gent que l’escrivia portava dècades maldant per convertir la catalana en una literatura europea digna de ser atesa, i en bona mesura ho havia aconseguit. No esquivava l’obra mestra hipercultivada i selectíssima ni el reportatge noctàmbul i enriolat, la incursió en el submón patibulari de l’extraradi més abjecte, l’acudit avantguardista, el relat visionari, la polèmica acre o matisada, l’academicisme campanut i l’obra de teatre de consum ben feta.
Com caldria esperar d’una literatura que dóna veu a una societat moderna, complexa i plena de tensions, la gamma d’estètiques, de temes i de tons que llavors es va posar a l’abast del lector era amplíssima, i la quantitat de pàgines d’aquell temps que valdria la pena de llegir (i que sovint costen moltíssim de trobar) fa rodar el cap. Per ser justos, cal dir que en els últims anys s’ha fet un encomiable esforç per recuperar-ne els títols més importants, i també alguns dels simplement curiosos, i aquest llibre mateix, que al capdavall parla sobretot de reedicions, n’és una bona prova, però també s’ha de reconèixer que aquest esforç no ha tingut gaires repercussions i, d’altra banda, encara queden llacu-nes massa ostensibles i molt de treball per fer. Fet i fet, molts llibres valuosos continuen sent tan il·localitzables ara com fa 20 anys. En bona part, aquesta és una tradició que encara no hem sabut assumir, ni en la seua excel·lència ni en la seua diversitat interior (incloent-hi les rareses, sempre estimulants), perquè ultrapassa de molt la capacitat d’assimilació del nostre present. Més de la meitat dels lectors encara en exercici es conformen amb una ració de subproductes urgits i inter-canviables d’una baixesa de vol escruixidora, i la resta en són pocs i es troben més desassistits que els portadors d’un virus recalcitrant i exageradament minoritari. Ras i curt, a hores d’ara la nostra tradició ens ve gran. No en som dignes, no la sabem aprofitar i la perdem.

Una funció vital del crític, si mereix aquest nom, és insurgir-se contra aquest estat de coses, tornar a posar aquesta riquesa al davant del lector, recordant-li’n l’existència, revelant-li’n l’atractiu, fent-li venir ganes de llegir-se-la, o de tornar-hi a pensar, si ja l’havia llegit, a fi de convertir de nou els llibres descartats en literatura fecunda, cosa que només poden ser si algú els llegeix per gust. Es tracta d’un combat contra el marasme de la desmemòria que, com ens adverteix l’autor en un passatge d’aquest llibre, determina “el caràcter rutinari dels pobles incivilitzats”. La civilització és una xarxa que no tolera els trencs. Qui refà els lligams amb el passat, treballa pel futur.

 Ponç Puigdevall és un dels crítics més reconeguts, i també més discutits, de la nostra premsa. El seu compromís radical amb la literatura l’ha obligat a ser dur amb molts llibres l’única relació dels quals amb l’art literari no pot ser altra que la d’haver esdevingut els desencadenants dels primorosos exercicis d’acarnissament verbal –mil·limetradament feroç i justicier– que Puigdevall els ha hagut de dedicar. I ací cal no enganyar-se. Puigdevall és un crític que sap encendre’s d’entusiasme quan troba un llibre que s’ho val, però també és algú que ha escrit durant molts anys una ressenya setmanal sobre narrativa catalana, i en català no s’edita a hores d’ara una obra mestra a la setmana, ni de lluny. On abunden les mistificacions, la ferocitat és profilàctica. La literatura de veritat –la literatura que Puigdevall s’estima per damunt de tot– ha d’assolar les defenses del lector, ha de commoure’l; ha d’aspirar, com volia Kafka, a asclar a destralades la mar gelada de dins seu, o almenys ha de saber interessar-lo, sorprendre’l, captivar-lo; ha de ser capaç de convertir el temps dedicat a la lectura en hores apassionants, felices, memorables. Si no pot fer ni això, és un fracàs que exigeix correcció o, més probablement, una enganyifa que no mereix pietat. I de pietat, Ponç Puigdevall en gasta poca. Al meu parer, Puigdevall és un crític massa tolerant amb el desori constructiu, quan és fruit d’una ambició agosarada, però no pot perdonar ni la incúria estilística, ni la mediocritat cofoia, ni la presa de pèl. És comprensible, doncs, que a Catalunya hi haja una bona colla de soi-disants escriptors, o d’aspirants a ser-ho, que s’han sentit ferits per la seua honestedat bel·ligerant.

 El que poca gent sap és que, ja fa un grapat d’anys, també va escriure una secció setmanal d’El Punt dedicada a llibres i autors que no eren del present. Es tractava d’una galeria de personatges literaris, convocats a partir de l’excusa d’una reedició, d’una biografia o d’un estudi. Els convidats de pedra és un recull d’aquells textos, i ens ofereix un panorama ple de figures intrigants i de recomanacions lectores que convé molt atendre. El llibre arranca amb la figura d’Antoni de Montserrat, jesuïta i missioner a l’Índia a finals del segle XVI, i acaba amb l’evocació d’un contemporani, Guillem Simó, autor d’un dietari claustrofòbic, estremidor i imprescindi-ble, En aquesta part del món. Però la immensa majoria dels personatges que evoca van viure i escriure en el primer terç del segle XX, i la seua peripècia il·lumina l’edat d’or de la literatura catalana.

 Puigdevall sap que una tradició literària operativa descansa, com a mínim, sobre dos pilars essencials: l’excel·lència i la diversitat, perquè tan nefasta com la ineptitud és la monotonia. Per això, al llarg d’aquestes planes compareixen, per descomptat, els grans mestres ineludi
bles (sovint destacant-ne els llibres que havien passat més desapercebuts: els textos viatgers de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra, els relats de Josep Pla, l’obra tardana d’Eugeni d’Ors, etc.), però sobretot el pobla una fauna pintoresca on sobreabunden els excèntrics amb talent, aquella inclassificable estirp d’escriptors que, precisament perquè no sabem com etiquetar-los, acostumem a denominar els rars. Vol dir que en aquest llibre ens hi podem trobar de tot, la dèria aventurera de Sinibald de Mas i d’Aurora Bertrana; la necrofília il·lustrada de Celestí Barallat, autor entre altres perles de l’eruditíssim Principios de botánica funeraria, i mort, amb singular coherèn-cia, el dia de Difunts de 1905; la Barcelona brutal i devastada, sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana; l’exactitud compungida de Pere Aldavert davant l’absurda carnisseria de les guerres carlines; l’histrionisme sardònic de Pompeu Gener, penosament malbaratat per una ciutat immersa en el positivisme fabril, que arribà tard al decadentisme épatant de la mateixa manera que ell s’avançà massa a la jocúndia dadaista; el molt peculiar Diego Ruiz, anarquista fi i embaucador selecte, però també autor de contes de gran mèrit, com també ho eren els poemes preciosistes i sensuals del menystingut Jeroni Zanné; l’avantguardista enjogassat, reconvertit en catòlic d’ordre que fou Josep Maria Junoy, o el desopilant Francesc Pujols, vindicador d’un sistema de filosofia catalana i autor d’un seguit de llibres que ni ell mateix sabia (i els altres menys encara) si eren de broma o no, però que són deliciosos.

I en companyia d’aquesta tropa d’acròbates de la literatura, gent no gaire menys estranya: el Joan Puig i Ferreter més feréstec; l’Alexandre Plana que a l’ombra de Santa Maria del Mar va ensenyar a escriure Josep Pla; la minyonia orada del classicista Llorenç Riber; l’estranya peripècia d’un narrador arcaïtzant, però de raça, com Sebastià Juan Arbó, que de jove flirtejà amb la bogeria i el decandiment i de vell compongué el relat més esborronador dels últims anys de Jacint Verdaguer; Cèlia Suñol, estranyament postergada encara avui, com també Nicolau Rubió i Tudurí, constructor de jardins racionalistes i alhora autor dels millors llibres de safaris de la literatura catalana (i d’una novel·la d’ambient africà, No ho sap ningú, que pot evocar de lluny, però sense fer gens de vergonya, l’alè d’Esperant els bàrbars de Coetzee. La llàstima, per a Rubió i Tudurí, és que el seu títol va ser massa premonitori). També ens trobem l’elegància impertorbable de Juan Ramón Masoliver; l’animació entre canalla i faceciosa de la vida nocturna de Barcelona, contada per Josep Maria Planes –a qui després assassinaren els sicaris de la FAI perquè era un periodista que honorava el seu ofici–, i la de París, en la ploma d’exiliats com Soldevila o Gasch; l’aristòcrata Carles de Fortuny; el gran memorialista Artur Bladé, el crític Armand Obiols, el silenciós Josep M. Millàs-Rausell; Ferran Canyameres –condemnat a les traduccions a preu fet i als plaers metzinosos del ressentiment i la recança–; Francesc Madrid, periodista liberal; l’indigestible Ramon Rucabado; Josep Maria López-Picó (que era un rar de tant no voler ser-ho); Santiago Rusiñol –per descomptat–; el futurista Gabriel Alomar; Ramon Vinyes –entre sambes i bananes–; el Gaziel més amargat, i una pila de gent més, entre els quals, i no en últim lloc, aquell brot tardà del Modernisme més primari i volenterós que era Plàcid Vidal, un home que, quan les seues il·lusions literàries ja s’havien esvanit, tingué l’encert de compondre una inestimable galeria de retrats de la seua generació amb el títol, parcialment exacte, d’Els singulars anecdòtics (singulars ho eren, sens dubte; anecdòtics, en canvi, és un adjectiu que, per definir–ne alguns, para molt curt).

I aquesta rastellera de noms no és més que una curta mostra de la bigarrada i més aviat tumultuosa gernació de mestres rars (de vegades raríssims) que agita les pàgines d’Els convidats de pedra. Amb gent així, l’amenitat està garantida. La immensa major part d’aquests convidats al gran àpat de la literatura tenen almenys un llibre que val la pena de llegir, i molts són autors d’una obra vasta i substanciosa, ignominiosament desertada pels seus hereus, que hauríem de ser nosaltres. Només en uns pocs casos es tracta d’autors que, si compareixen en aquest llibre, no és pel mèrit de l’obra sinó pel peculiar –i significatiu– patetisme de la seua biografia. És el cas d’Eudald Duran Reynals, qui es passà tota la joventut treballant per convertir-se en el gran novel·lista del seu temps i a qui la mort s’endugué quan només havia compost un bon llibre de relats primerencs i un esbós de novel·la; de l’àcid Francesc Rierola que, en canvi, visqué prou de temps per adonar-se que mai seria el gran escriptor que havia somiat i abocà tota la mala fel acumulada durant dècades en un dietari esfereïdor, tant com les memòries d’Agustí Esclasans, l’al·lucinat inventor de la ritmologia, que va continuar pensant fins al final que sí que era el gran poeta del seu temps, i no va comprendre ni perdonar mai que només s’ho pensara ell –com la bogeria, de vegades la rancúnia o la devastació moral poden fer saltar l’espurna de la gran literatura allà on el talent fa temps que ha desistit–, o en fi, la trista figura d’Anton Isern, el poeta camperol, celebrat durant un temps com l’encarna-ció mateixa del geni espontani i natural del terrer i abandonat després com un joguet trencat, que acabà suicidant-se, ofegat pel fum d’una foguera que va encendre ell mateix, en la cisterna del castell de Burriac.
Més enllà de l’èxit o el fracàs de les seues temptatives, els retrats que Ponç Puigdevall en traça, amb un art de mini-aturista prodigiós, estan amerats de respecte, d’una profunda simpatia i, quan cal, de compassió, perquè parla de gent que ho va ofrenar tot en l’altar d’aquesta esquiva divinitat que és la literatura. Sacerdot ell també d’aquest culte exigent i habi-tualment ingrat, entén molt bé la passió que els empenyia i que en algun cas els espenyà. Per això se’ls estima, a ells i als llibres que van escriure, i vol compartir amb nosaltres les lliçons de bellesa i d’intel·ligència que n’extrau. L’amor a la literatura sempre anhela la participació en la comunitat feliç de la lectura: una comunitat que busca l’expansió. Per això, també, aquest llibre és una invitació al plaer.

Al plaer de llegir-lo, en primer lloc: la prosa de Ponç Puigdevall pot ser complexa i sinuosa, a fi d’abastar la matisada densitat d’un improbable mosaic impressionista compost de reflexió i d’enlluernament, però també té el do del traç fulminant, la frase sintètica i arravatadora que convoca d’un colp un cosmos extingit i el fa viure de nou, amb totes les virtualitats intactes. Qui llegesca amb atenció articles com “La mirada malenconiosa”, “Al fons del desconegut” o “Aeròlits fragmentaris”, per exemple, comprovarà que una ressenya breu també pot ser un territori apte per a la gran literatura.
Però sobretot és una invitació al plaer de llegir els llibres que esmenta i recomana. El lector farà molt bé de prendre nota dels llibres ací elogiats i, si no els ha llegits, anar a buscar–los corrents a les llibreries. Una altra qüestió és que allà els trobe. És per això que aquest llibre entusiasta està també travessat de dolor per la incúria i la ignorància que ho roseguen tot, i que han fet intransitables durant dècades –i encara avui mateix– molts d’aquests paisatges gloriosos. Quan encara no hi ha cap edició solvent del Calaix de sastre, quan la del Glosari de Xènius continua inacabada –per ruïnosa–, quan alguns dels millors llibres de Pere Aldavert, mai reeditats, de tan vells s’engrunen a les mans, quan ningú cita mai per res la pila de volums d’El pelegrí apassionat, quan es despatxa amb quatre tòpics penosos l’obra d’escriptors de primer rang (i tant és que es diguen Josep Carner o Salvador Espriu) i es menysprea olímpicament aquells escriptors dits menors que són la gràcia mateixa de qualsevol literatura amb cara i ulls, llavors és “quan esclata la ràbia o la vergonya per haver nascut en aquest país una mica cafre que es diu Catalunya” i que es permet la gosadia d’estalviar-se la freqüentació d’uns autors que, en unes altres latituds, tant a l’autor d’aquestes pàgines com a un servidor, no ens costa gens d’imaginar que rebrien un tractament gairebé reialenc. Assenyalar aquest estat de coses, a fi de contribuir a canviar-lo, és l’obligació d’un crític honest. I el deure moral dels lectors competents és agrair-ho, i contribuir també a posar-hi remei.

I a fi de comptes, algú podria preguntar-se a què trau cap, entremig de tanta oferta actualíssima, esmerçar temps en un llibre, per ben escrit que estiga, que parla de literatura vella (i sovint difícil de trobar, a més a més). La resposta és senzi-lla i evident i la dóna el mateix Puigdevall tot parlant d’Ar-mand Obiols i Ramon Esquerra: cal llegir un llibre com aquest “perquè encomana la passió per la lectura crítica, perquè esti-mula l’afany de saber, perquè s’hi escolta l’alegria feliç d’una prosa que parla sobre la matèria estimada i admirada, perquè ofereix opinions perspicaces, expressives i convincents, perquè el punt de mira de cada comentari que fa és d’un enorme virtuosisme suggestiu, perquè dóna pistes noves per entendre i rellegir els clàssics i perquè ensenya que la crítica va dirigida, sobretot cap aquella gent que és també la desti-natària natural de la literatura, és a dir, perquè ensenya que la crítica va dirigida als lectors”. En resum, perquè, qui llegesca aquest llibre, si s’estima la literatura, té la felicitat assegurada durant anys. Llegir en català pot ser una festa, i Els convidats de pedra vol que hi participem.

Enric Sòria

Laia Llobera en Girona



 

 

 

 

Demà a Girona tindrem l'ocasió per acompañar a la Laia Llobera en la presentación del seu tercer poemari. És tracta de Certesa de la llum, en delicada edició de Labreu. El llibre compta a més amb pròleg de Antoni Clapès. La cita és a les 20:00 h. a la Llibreria 22 (Hortes, 23).

"Certesa de la llum", el nou llibre de Laia Llobera

Aquesta primavera la poeta barcelonina Laia Llobera ha presentat el seu tercer poemari, Certesa de la llum, publicat a Labreu Edicions dins la col·lecció Alabatre. El llibre, com apunta al pròleg Antoni Clapés, "és un diàleg entre la ciència i la mística i l'essència de l'home, un intent de trobar respostes a allò que sembla que no en té."

La poeta vindrà a presentar el seu llibre dimarts 27 de maig a la Llibreria 22 de Girona, a les 20:00 h. La presentació serà a càrrec d'Ignasi Pàmies i Jordi Fornos. I comptarà amb la presència de la poeta i traductora nord-americana Amie Weiss.

Podreu trovar més información cliquant en aquest enllaç:
 http://www.labreuedicions.com/certesa-de-la-llum-de-laia-llobera/

 

ENHORABONA LAIA!!!!!!!!!!!

Presentant a La Impossible de Barcelona, el nou llibre de Eva Bussalleu

És un plaer convidar-vos a la presentació a Barcelona del nou llibre de relats de l'Eva Bussalleu Receptes per anar al llit al primer crit, nous contes d'humor i erotisme, amb dibuix de portada de Xavi Casadesús, i que tindrà lloc a la Llibreria La Impossible (c/Provença, 232, esquina d'Enric Granados), el proper dimecres 14 de maig, a les 20:00 h.

Sobre aquest nou llibre us podem garantir que: "En aquest segon recull de contes, l’Eva Bussalleu ens torna a endinsar en el seu màgic món a on tot és possible. Tant és quins siguin els escenaris, les èpoques o els personatges. És igual si estem al costat de Guifré el Pilós o amb un senzill company de viatge en un tren nocturn, ningú es pot escapar quan ressona el salvatge crit de la selva que desperta l’èxtasi i el desig sexual, arrasant les nostres pors i vergonyes, trencant les convencions i instal·lant-nos de ple en una voràgine vertiginosa d’històries i aventures, a on el sexe és llibertat i a on el plaer és el premi de viure.
Una literatura escrita i viscuda a flor de pell, com si de sobte aparegués una fada bona que amb la seva vareta màgica, fes realitat tots els somnis més lúbrics i amagats de qualsevol de nosaltres, i on sempre, al final de l’orgasme, ens trobem de nassos davant del mirall amb la nostra ànima despullada."

 

Serà un plaer comptar amb la vostra presencia.

 

Bruno Montané recomanat a Presència

 

En l'edició d'ahir del semanari cultural Presencia, del diari El Punt Avui, s'ha recomanat la lectura dels "Setanta-set poemes", antología de Bruno Montané compilada i traduïda al català per Lluís Mata Pallarès.

Quan el sexe és llibertat

Eva Bussalleu presenta el seu segon llibre de contes, 'Receptes per anar al llit al primer crit' (El Llop Ferotge), a la Llibreria 22.

Tres anys enrere, Eva Bussalleu (la Cellera de Ter, 1980) va publicar amb El Llop Ferotge el celebrat recull de relats humorístico-eròtics '11 raons per no anar a dormir', situat per Lluís Muntada en la línia de 'Memòries d'una cantant alemanya' (Wilhelmine Schröder-Devrient), en el to de lubricitat explícita d'un Charles Bukowski, d'un Marquès de Sade, d'un Rabelais o d'un Boccaccio. Dimecres al vespre, la Llibreria 22 de Girona va acollir la presentació –en plena Semana Santa, per reforçar el caràcter subversiu de l'obra– del segon llibre de l'autora, també publicat pel Llop Ferotge. El títol, 'Receptes per anar al llit al primer crit', podria fer pensar que són textos similars als anteriors, però l'editor Jorge Morales assegura que els supera amb escreix. "I no només perquè siguin disset contes en lloc d'onze [bromeja], sinó perquè l'Eva ha madurat literàriament. Cada cop en sap més, de treure punta al llapis. És una literatura escrita i viscuda a flor de pell, com si de sobte aparegués una fada bona que amb la seva vareta màgica fes realitat els nostres somnis més lúbrics i amagats, on sempre, al final de l'orgasme, ens trobem de nassos davant del mirall amb la nostra ànima despullada". Morales va recordar que "fa molt poc que les dones poden parlar de sexe en llibertat, que poden ser protagonistes del seu cos, el seu desig i la seva sexualitat. Per a qualsevol persona amb la ment una mica oberta, escoltar-les, llegir-les, és tot un plaer".

Interpretació hilarant

 

Després d'agrair a Xavi Casadesús, il·lustrador de la portada, un dibuix –cafè i melindros erotitzats, podríem dir– que, en veure'l, de seguida va suggerir-li el títol del llibre, Eva Bussalleu va explicar que 'Receptes per anar al llit al primer crit' va ser concebut a Pennsilvània, "enmig de la neu i envoltada de vaques i cavalls. Allà tot és XXL i es desperta la imaginació", va afegir. Tot seguit, l'autora va repartir entre el públic que omplia la 22 unes polseres blaves, verdes i vermelles molt relacionades amb la lectura teatralitzada del conte 'L'enginyera', en què una dona es construeix un robot fet a la seva mida i programat per actuar de maneres diferents segons el color del braçalet que li col·loquen. La hilarant interpretació de Rosa Cullell (enginyera) i Alexandra Pazos (robot) va fer esclatar de riure els assistents mentre Bussalleu llegia el conte. Vegem-ne alguns fragments: "Quan faig prou pressió se li aixeca el sexe, que no he pas dissenyat ni petit ni prim i que s'adapta perfectament a la meva boca (...) Al final, quan ja toco un punt molt ben delimitat que li he situat a sota la natja dreta, ejacula llet de coco (...) Quan ja estic cansada de tant plaent exercici físic i l'èxtasi està a punt d'arribar, llanço el crit de guerra final: Tots els colors!".

 

 

Bacanal al carrer Hortes?

 

A continuació, Rosa Cullell va llegir el relat 'El virus', que comença així: "Fa dies que estic preocupada; tampoc exactament amoïnada, més aviat astorada però sumant-hi un deix d'inquietud. Farà qüestió de dues setmanes, un dimarts qualsevol, em vaig llevar amb una picor anormal a l'entrecuix". Entre espasmes i orgasmes cada cop més sorollosos, Cullell va aconseguir que tothom que passava pel carrer Hortes es preguntés si Guillem Terribas havia organitzat una bacanal. L'última lectura del vespre va combinar els plaers literaris amb els gastronòmics. Abans de llegir 'Fortune cookies', Bussalleu va repartir galetes de la sort amb el seu paperet corresponent. El del que signa aquestes línies posava "Somriu". La gran afortunada va ser una noia a qui li va tocar un llibre de regal. Un bon obsequi, sens dubte; disset relats en què tot és possible, on ningú es pot escapar "quan ressona el salvatge crit de la selva que desperta l'èxtasi i el desig sexual, arrasant les nostres pors i vergonyes, trencant les convencions i instal·lant-nos de ple en una voràgine vertiginosa d'històries i aventures on el sexe és llibertat i on el plaer és el premi de viure".

 

JOSEP PASTELLS al Diari Ara, divendres 17 d'abril 2014.

Contraportada del nou llibre de relats eròtics de l'Eva Bussalleu i Calendari de presentacions

Receptes per anar al llit al primer crit és el nou llibre de relats de l'Eva Bussalleu, després de les seves 11 raons per no anar a dormir.  Disponible a partir de la semana vinent.

Primeres presentacions:  A Girona, el proper dimecres 16 d'abril a la Llibreria 22, a les 20:00;
A La Bisbal de l'Empordà el divendres 18 d'abril, al Casal Estel Roig (21:30 h);
A Barcelona, el proper 14 de maig, a la Llibreria la Impossible.
Tornem a presentar a Girona el 23 de maig a la llibreria Context.

Us esperem!

Enhorabona Eva!!!

Presentant a la Bisbal el nou llibre de relats eròtics de l'Eva Bussalleu

Receptes per anar al llit al primer crit
Emmarcat dins la diada de Sant Jordi, el casal Estel Roig ens convida a una nit una mica diferent, una nit íntima, amb un ambient tranquil i càlid: una NIT de CONTES ERÒTICS, amb l'Eva Bussalleu, que ens presentarà el seu segon llibre de contes "Receptes per anar al llit al primer crit".

Lloc: La Bisbal d'Empordà, Casal Estel Roig

Data: Divendres 18 d'abril a les 21:30 h.

 

 

"Receptes per anar al llit al primer crit", el nou llibre de Eva Bussalleu

És un plaer anunciar-vos la propera aparició del segon llibre de la nostra estimada Eva Bussalleu: És tracta de "Receptes per anar al llit al primer crit: Nous contes d'humor i erotisme", amb il·lustració de portada de Xavi Casadesús, i que será presentat el dimecres 16 de abril, a les 20:00 h, a la Llibreria 22 de Girona (c/Hortes, 23).

Diari de Girona entrevista a Bruno Montané

NEFELIBATA, un poema de Bruno Montané Krebs

NEFELIBATA*

　

Estar als núvols i baixar de la figuera sempre serà

com ara el pa sec que menjaran

els somiadors questionats a tota hora,

els qui res no fan ni res no aporten

al cercle de la innombrable utilitat.

Tenir el cap a tres quarts de quinze i a més estar als núvols

són els treballs llargs de la mandra

i la sàvia dissolució.

Allí la persona aprèn coses

que la vida ùtil no està disposada a concedir,

allí es fan llistes que no serveixen de res

i es filosofa a l'entorn de la duresa

o la suavitat de les pedres.

Als nefelibates se'ls diu "desperta",

se'ls impreca amb un "toca de peus a terra",

però qui pot assegurar si en el fons

no son els més realistes.

Qui pot dir-nos si aquells éssers,

que suposadament mai estan al cas de res,

no són -com en una vella llegenda

que canibalitzés els seus arquetips-

els qui tenen les claus il·luminades

d'un continent sens dubte estrany.


_{* Nefelibata: Somiador, que viu als núvols.}
Aquest poema pertany al llibre recentment editat pel Llop Ferotge, "Setanta-set poemes."
　

　

Presentant Setanta-set poemes de Bruno Montané

ESTIMATS AMICS/ ESTIMADOS AMIGOS

El Llop Ferotge presenta una antologia en llengua catalana de la poesia de BRUNO MONTANÉ KREBS, destacat poeta xilè afincat a Barcelona des de 1977. Amic personal de ROBERTO BOLAÑO, va ser a casa seva a Méxic D.F. on es va fundar el moviment Infrarrealista que anys després Bolaño va immortalitzar a la seva novel·la de culte Los detectives salvajes, en la qual Montané inspira el personatge de FELIPE MÜLLER. Autor de diversos textos publicats en format de llibre i revistes tant a Mèxic com a l'Argentina, Xile i Espanya, aquesta edició en català ha estat preparada per l'escriptor i periodista de La Xarxa LLUÍS MATA PALLARÈS, i recull una àmplia selecció de poemes de llibres emblemàtics com El cel dels talps, El maletí de Stevenson i Maps de Butxaca, apart d'un bon grapat de poemes que pertanyen a l'inèdit Fragments d'un petit diccionari.
El llibre compta amb pròleg del mateix Mata, un epíleg del crític uruguaià IGNACIO BAJTER i una il·lustració de portada de l'alemanya MARIA SCHMUTTE.

 

Us convidem als dos actes de presentació que estem organizant a les ciutats de Girona i Barcelona:

 

A GIRONA: Us esperem el dimarts 11 de febrer, a les 20:00 h. a la Llibreria 22 (c/Hortes, 23): Comptarem amb la presència del autor, Bruno Montané; de l'editor, Jorge Morales; del llibreter Guillem Terribas i d'un quart amic encara per confirmar.

 

A BARCELONA: Us esperem el dijous 13 de febrer, a les 20:00 h, a la Llibreria La Impossible (C/Provença, 232): Comptarem amb la presència de l'autor, Bruno Montané; amb el traductor i compilador del llibre, Lluís Mata Pallarès; amb el crític literari Ignacio Echevarría; i amb l'editor, Jorge Morales.

 

Us agraïm per avançat la bona acollida d'aquesta convocatòria i el sumar-vos a l'aventura editorial d' El Llop Ferotge.

 

Rebeu salutacions ben cordials,

 

El Llop Ferotge

http://el-llop-ferotge@blogspot.com/

(Podeu també seguir-nos en Facebook.)

 

 

******************

 

El Llop Ferotge presenta una antología en lengua catalana de la poesía de BRUNO MONTANÉ KREBS, destacado poeta chileno afincado en Barcelona desde 1977. Amigo personal de ROBERTO BOLAÑO, fue en su casa en México D.F. donde se fundó el movimiento Infrarrealista que años después Bolaño inmortalizara en su novela de culto Los detectives salvajes, en la cual Montané inspira el personaje de FELIPE MÜLLER. Autor de diversos textos publicados en formato de libro y revistas en México, Argentina, Chile y España, esta edición en catalán ha sido preparada por el escritor y periodista de La Xarxa LLUÍS MATA PALLARÈS y recoge una amplia selección de poemas de libros emblemáticos como El cielo de los topos, El maletín de Stevenson y Mapas de Bolsillo, aparte de un buen manojo de poemas pertenecientes al inédito Fragmentos de un pequeño diccionario.

El libro contará con prólogo del mismo Mata, un epílogo del crítico uruguayo IGNACIO BAJTER e ilustración de portada de MARIA SCHMUTTE

Les invitamos a los dos actos de presentación que estamos organizando a las ciudades de Girona y Barcelona:

 

EN GIRONA: Os esperamos el martes 11 de febrero, a les 20:00 hrs. en la Llibreria 22 (c/Hortes, 23): Contaremos con la presencia del autor, Bruno Montané; del editor, Jorge Morales; del librero Guillem Terribas y de un cuarto amigo todavía por confirmar.

 

EN BARCELONA: Os esperamos el jueves 13 de febrero, a les 20:00 hrs. en la Llibreria La Impossible (C/Provença, 232): Contaremos con la presencia del autor, Bruno Montané; con el traductor y compilador del libro, Lluís Mata Pallarès; con el crítico literario Ignacio Echevarría; y con el editor, Jorge Morales.

 

Les agradecemos de antemano por la buena recepción de esta invitación y por sumaros a la aventura editorial del Llop Ferotge.

 

Reciban nuestros cordiales saludos,

 

El Llop Ferotge

http://el-llop-ferotge@blogspot.com/

(Podéis también seguirnos en Facebook)

Núvol entrevista a David Casadellà Llavià: El poeta empurdanès es torna a vestir de negre.

DAVID CASADELLÀ LLAVIÀ. El poeta empordanès es torna a vestir de negre

21 de noviembre de 2013 a la(s) 15:02

http://www.nuvol.com/entrevistes/david-casadella-el-poeta-empordanes-es-torna-a-vestir-de-negre/
 
Martona de Girona - Marta Díez Compte. Girona. / 21.11.2013


Divendres, 22 de novembre de 2013 es presenta a Girona la segona versió del poemari Negre, sempre negra, de David Casadellà Llavià. Hi haurà un espectacle vídeo poètico-musical amb Javi Letango i Patricia González. L’esdeveniment és a les 20:55h. al Context (Plaça del Pou Rodó, 21).


David Casadellà afirma –orgullosament i rotunda- que va néixer a la Clínica Girona, a finals de setembre del darrer any dels seixanta. Ha passat la major part de la seva vida a l’Empordà, a part de dues etapes a Girona i la de l’època d’universitària a Barcelona. Els seus primers escrits poètics estan relacionats amb la música, component cançons a principis dels noranta, dècada al final de la qual també va escriure i dirigir teatre. Però no és fins a finals de 2008, quan va entrar en contacte amb el grup El llop ferotge del qui Jorge Morales n’és el principal responsable. Fins llavors no comença a escriure poesia en el concepte més estricte de la paraula, a més d’actuar en nombrosos recitals. A partir d’aquí, i intentant desenvolupar la poesia a nivell oral va constituir Teories de la Inspiració amb Alexandre Nunes i Jordi Fornos, amb qui porten tres espectacles poètics en escena “3×3“, “De tardors” i “Flors del temps” (entre 2010 i 2012). Amb aquest col·lectiu, des de 2010 organitzen anualment el Festival Jardins de la poesia i el cicle Alvarinho Nits a Girona. Aquest estiu, amb Ramon Bartrina i Laia Claver, han creat  Kerunta poetry, fent recitals arreu, combinant poesia, música i teatralització. Apareix publicat per primera vegada el 2010 a la revista d’El Llop Ferotge, el 2011 surt a l’Antologia de la frontera de l’Editorial Serret i el desembre del 2012 publica el poemari “Negre, sempre negra” de la col·lecció literària El llop ferotge, del qual aquest setembre ha aparegut la 2ª edició.
Marta Díez: Expliqui’ns la seva trajectòria: la seva vocació es va iniciar a partir d’algun autor particular o de petit ja escrivia?
David Casadellà: A mi sempre m’ha agradat molt llegir, que em sembla que és la base per poder escriure. El primer record d’escriure el tinc de llargues cartes a ma mare quan estava de colònies, campaments d’estiu, etc… Més tard, vaig començar a escriure contes, cançons, teatre, però mai amb la intenció de publicar.
MD: Amb els anys va néixer el poemari ‘Negre, sempre negra’, amb el que ha anat arreu de Catalunya presentant-lo, acompanyat de músics, altres poetes i rapsodes… convertint el seu llibre en un autèntic festival a la cultura multidisciplinària. Quina ha sigut la representació que en té més bon record i per què?
DC: Segurament la primera, a “La Sala Planeta” de Girona –el 14 de desembre de 2012-, doncs no tenia ni idea si tot allò que m’havia passat pel cap (fer i enganyar a molta gent perquè hi participés) aniria enlloc; i perquè la majoria dels que van assistir-hi tampoc sabien exactament el que anaven a veure. Em quedo amb una frase de la meva germana: “No havia estat a cap recital de poesia i ha sigut una passada.”
MD: La portada és la mateixa que la 1a versió?
DC: En el llibre sí. En l’espectacle utilitzo la contraportada. La segona versió és el format de presentació de la 2ª edició. El llibre és el mateix, la presentació en més del 50% és nova i diferent.
MD: Com gaudeix més, escrivint o recitant? Quins sentiments aflora en ambdós casos?
DC: Per a mi, ara mateix, és molt més difícil escriure que recitar. Per escriure necessites més temps, més concentració i tot i així a vegades no apareixen els resultats. Tant escrivint com recitant, intento exprimir tot el que tinc a dins, totes les ànsies de viure i totes les pors de morir.
MD: Justament, llegint “Negre, sempre negra” v1, he observat una barreja de pors, autoestima elevada, amors trencats, experiències difícils de creure… Què hi ha de cert?
DC: Per arribar al qui ha de llegir o escoltar, sempre es tendeix a exagerar, però en el meu cas, la part d’experiència viscuda supera a la imaginada, encara que sovint es barregen i confonen.
MD: Alguna vegada s’ha provocat la inspiració? En quin moment del dia escriu?
DC: De nit quasi sempre, o altres hores lliures possibles els caps de setmana. La inspiració com deia aquell arriba treballant, o sigui, escrivint.
MD: Creu en la poesia reivindicativa? Ens podria donar algun exemple? 
DC: No m’agraden gaire les etiquetes a res. De fet, qualsevol expressió artística és una reivindicació en si mateixa: personal, social, estètica o de qualsevol tipus. Qualsevol exemple és vàlid.

MD: Ja estem acabant el 2013 i crec que, a aquestes alçades, resultaria reflexionar sobre l’existència –o no- d’una nova poesia postmoderna. Què en pensa? Ho dic pels neologismes, els monosíl·labs, anglicismes, etc, que utilitza constantment.
DC: No sé què és la poesia postmoderna. Quan escric intento utilitzar tot el que tinc dins el cap, a vegades, per això és necessari “inventar” noves paraules. Els monosíl·labs, dels quals la llengua catalana n’és riquíssima m’agraden per les possibilitats de donar més ritme al poema. A més d’anglicismes, m’agrada utilitzar paraules d’altres idiomes tant per la seva sonoritat, com també com a reflex de la globalització cultural amb la que convivim.
MD: Aquesta ruptura en les dicotomies de la poesia clàssica, fins a quin punt aquesta idea és compartida per altres escriptors de la seva promoció? Es reconeix amb algú o creu que més aviat és un poeta inclassificable? 
DC: La ruptura amb la poesia clàssica, crec que és patrimoni dels dadaistes i dels surrealistes especialment, i tots els que han arribat després, en més o menys mesura ho han seguit. Simplement és treure’s el que engavanya i escriure amb absoluta llibertat. Només puc reconèixer-me amb tots els que m’han ensenyat, sobretot amb la gent que he compartit escenaris a Girona. Admirar, n’admiro molts més, però parlar de reconèixer-me ho trobo massa excessiu.
MD: Finalment, què ha après des que va publicar la primera versió?
DC: Dues coses : 1) Que abans de tornar a publicar res més, he d’escriure i treballar molt més. 2) He après a circular pels escenaris. De fet, moltes vegades em pregunto si el llibre ha estat l’excusa perfecta per poder pujar a un escenari un parell de vegades a la setmana.
MD: Voldria acabar amb uns versos del poemari. Em van colpir profundament des de la primera vegada que els vaig llegir:
       Tots hauríem de ser apàtrides.
       Importar on estar
       oblidar orígens
       somniar destins.
       Abominar dels gentilicis
       un és d’on dorm
       i sobretot d’on desperta.
       Defensar el més local
       per somniar l’universal.
       Fins el dia del judici final…
       (on demanaré a la jutgessa de torn
       el dret a proclamar-me d’enlloc).

—David Casadellà. Fotografia: ©Pau Pumarola. El Context, 27/9/2012

La cuenta atrás: Un poema de Albert Compte

Los suburbios de París arden en llamas,

los bárbaros han tomado la calle,

la porra del gendarme compite con la piedra

del arroyo y el cóctel molotov del extranjero.

Bajo los adoquines ya no se hallan las playas

sino el puñado de tierra que se le echa al poder.


Mientras tanto, en Castilla y la Mancha

se ha editado y distribuido gratis en colegios

de monjas y en institutos laicos un manual

ilustrado de instrucciones para masturbarse

destinado a las niñas y jovencitas de 11 a 18 anos,

todas para una y una para todas, tan amigas,

mutuamente mejor que solamente, tan ricamente

mejor un trio que un dueto, un cuarteto ya la hostia-.

La Cope ha montado en cólera, los custodios vaticanos

han mandado los herejes a galeras, y el manual

de instrucciones para un orgasmo ha sido retirado

con un perdón, metimos la lanza, muy manchego.
 Un minuto de silencio

en memoria de Safo y la isla escondida de Lesbos.

En España anda suelto Felipe V metido en una botella.


Los cerezos del Pirineo están floreciendo en noviembre,

los huracanes han agotado ya todas las letras del abecedario,

los terremotos prodigan sus grietas y los volcanes extienden

la alfombra de su magma. Y no hablaremos de maremotos,

porque nos pondremos ya a llorar amargamente.


Mientras tanto, en Europa aletea el cuervo negro de la fiebre aviaria,

los laboratorios farmacéuticos bailan la Macarena.

En el despacho oval de la Casablanca, el llanero solitario

cabalga a lomos de su yegua Paranoia, reza a su dios de los ejércitos

para que se cumpla la justicia.


Cualquiera diría que algo pasa en el planeta, no es normal

que los cerezos florezcan la noche de todos los santos, la florida

noche de los muertos timoratos.
                                                                                                 (4 de noviembre de 2005)

ALBERT COMPTE

(Barcelona, 1960-2007) Co-fundador del llop ferotge. En vida publicó las novelas El crit de l'ornitorrinc y El cor de la carxofa. Póstumamente, aparecieron Locus Evelinus (nº6 de nuestra colección literaria) y El Romancero Goliardo.
Este poema pertenece al libro inédito Un atardecer lluviado.

La flama, un conte d'Eva Bussalleu

Després ja de 35 anys de casats i de tres fills, han decidit que és el moment de deixar escrit a la seva descendència la manera com es van conèixer i com han anat construint la seva vida en comú. Ho deixaran al testament que ja estan redactant. Esperen viure encara durant molts anys, però ara que tenen el cap clar, ganes i la jubilació ja a la butxaca, ho volen fer. Escriuen a quatre mans, fan i refan la seva història als matins, després d’esmorzar i mentre els primers raigs de sol estiuencs els hi comencen a escalfar la pell. La seva història és ben peculiar.  Heus ací part del relat:

“La Jana va néixer a Arles de Tec i en Joan a Mollerussa, tot i que de petit va anar a viure a Igualada. Van néixer el mateix dia, un 23 de maig, tot i que amb dos anys de diferència i van viure vides ben diferents,  que un bon jorn es van creuar en un lloc ben alt, al cim del Canigó. La Jana pujava cada any amb la gent del seu poble a regenerar la flama la nit del 22 de juny, la flama que més tard, des de ja fa unes quantes dècades, encén un munt de fogueres arreu dels Països Catalans. Per la seva banda, en Joan, ja des dels 15 anys enfilava la tartera amb el seus pares i una bona colla d’amics per arribar al damunt i esperar que es fes mitjanit i comencessin els parlaments abans de l’encesa de la foguera. Era  l’any 1974 quan s’hi van conèixer. La Jana n’acabava de fer 19 i en Joan 21. Fou del tot casual com ocorregué tot; en Joan s’entrebancà i va caure al damunt de la Jana, que al seu torn deixà caure tot el seu pes damunt d’unes motxilles que hi havia per allí; per sort, tot quedà en un ensurt i unes quantes rialles. En Joan, vermell com un tomàquet es disculpà per la seva poca destresa en mantenir l’equilibri en un lloc tan estret i perillós. La Jana, lluny d’enfadar-se, li va somriure i van començar a parlar. Ell de seguida es va sentir captivat per l’accent nord-català de la noia; l’al·lota no deixava de garlar i garlar, i quan més parlava més s’encenia una flama dins d’en Joan.  Ell, tímid fins a límits insospitats, gairebé no va obrir boca davant la gràcil incontinència verbal de la jove. Després d’una estona de conversa, cadascú marxà per les seves i després de l’encesa de la flama es van dir adéu i que esperaven retrobar-se el proper any al capdamunt del Canigó. Durant l’any que transcorregué entre el 22 de juny del 74 i el 22 de juny del 75 la vida va ser ben plàcida per a  la noia, però no així per al noi,  ja que per primera volta a la seva vida va descobrir l’encís de l’amor i el desencís del desamor. Es van encaterinar d’una joveneta d’Igualada, la Maria, que li va fer cas i li féu tastar les mels del plaer; amb ella va descobrir el sexe, el gust que algú el masturbés amb la boca, la sensació de passejar i fer jugar la seva llengua damunt d’un sexe femení i el gaudi d’un orgasme compartit, tot i que li va costar molt empassar-se la vergonya que sempre l’acompanyava. Però amb la Marina també tastà el fel del rebuig i de la felicitat efímera.  Encara un pèl tocat, el 22 de juny del 75 tornà a pujar al Canigó. En aquest cas els seus pares es van quedar al refugi i ell va pujar amb els amics cap al cim. A mitja pujada reconegué una veu que li fou familiar i amb la qui havia fantasiejat durant unes setmanes després de l’inici de l’estiu de l’any anterior.  Apressà el pas i la cridà; la Jana es va girar i el va saludar efusivament. La jove es va separar dels seus amics i continuà tot el que quedava de pujada tot xerrant amb el xicot. Quan ja era observant la bellesa  paisatgística des dels 2784 metres d’alçada i encara esbufegant van compartir una mica de muscat que portava ella i unes galetes que carregava ell. I aquella nit, potser embolcallats per la màgia de la nit més curta de l’any, ja no es van separar. La noia també havia pensat alguna que altra volta en l’igualadí; quan el sentí el cor se li va rebolcar i un estrany calfred la recorregué de dalt a baix. De fet,  la seva tia-àvia, que tenia fama de bruixota, li havia dit que si mai sentia que els pèls se li eriçaven davant d’algú i el cor se li eixamplava, volia dir que havia trobat amor en aquella persona. I ella, fent cas a la seva parenta, i potser a tota la corrua de femelles amb fama de dones sàvies i coneixedores dels encanteris de la vida, ja no es va separar d’en Joan en tota la vesprada. Van partir-se els entrepans i van esperar, asseguts a que es fessin les dotze de la nit. Tot i que feia dies que la canícula era potent, al cim del Canigó hi passava un aire més aviat fresquet i en Joan va deixar la seva vella capelina a la noia, que li va agrair amb un cast bes a la galta. Finalment, el moment anhelat de la nit va arribar i de nou es va regenerar la flama.  Feta la cerimònia fou el moment de començar el descens de la muntanya. Enmig de la nit, espurnes de llum il·luminaven una corrua d’ànimes baixant del cim de l’imponent Canigó. Aquests moments de clandestinitat li proporcionaren a la Jana l’ambient propici per agafar la mà d’en Joan.  I ja no se la van deixar anar fins arribar als Cortalets. Allí, cadascú amb una flama a la mà i una al cor s`acomiadaren fins al proper any, però amb la promesa que no perdrien el contacte. Així doncs, es van intercanviar adreces i cadascú marxà a celebrar la nit més curta de l’any amb els seus.  No havia passat ni un mes de la trobada al Canigó que la Jana rebé una carta enviada des d’Igualada.  I s’establí una correspondència, en un primer moment casta, però que a mesura que transcorrien els mesos i s’acostava de nou el solstici d’estiu, es feia més càlida i més atrevida.  Durant aquests mesos cap dels dos havia passat de res més que petons i innocents magrejades amb amics i/o amigues sobrevinguts en nits de festa. En Joan havia rebregat revistes tot practicant l’onanisme pensant en la jovencella nordcatalana. I ella, que havia explicat a les seves amigues la correspondència que mantenia amb el principatí, s’havia atrevit, aconsellada per una amiga ben desimbolta, a tocar-se. Ho feu acabat el maig, ho recorda bé. S’estirà al seu llit i es començà a acaronar els pits, pessigant-se suaument els mugrons.  Se li varen eriçar els pèls de cames i braços i se li mullà l’entercuix. Excitada baixà les mans cap a la panxa, jugà amb l’abundant pèl del seu pubis i tímidament s’atreví a tocar-se amb la gemma dels dits la fina pell del seu sexe encara sense estrenar. I es notà una protuberància molt sensible. Només de passar-hi els dits notà un plaer fins al moment desconegut. A mida que se’l premia, més gust i notava, fins que de tant tocar-se’l delicadament experimentà per primera vegada un orgasme i notà que un fi i tebi regalim la mullava. Extasiada, descobrí per primer cop el sexe.  Després de la descoberta del plaer de la carn, ni que sigui en solitari,  la Jana li relatà a en Joan com havia viscut la seva primera experiència sexual. El jove, però, no li tornà contesta a la missiva. Faltava poc per tornar a pujar al Canigó i ell no li deia si hi aniria o no. Un xic trista,  la Jana enfilà la tartera fins arribar al cim. I en aquell moment, com cada any, se li desbordà de nou el cor, no únicament perquè havia assolit de nou el cim, sinó perquè allí, palplantat, hi havia en Joan, que la va rebre amb un ampli somriure. Es van saludar i van començar a xerrar. L’estona se’ls escolà tant ràpidament que s’oblidaren de sopar. I mentre la lluna plena feia acte de presència, es van arrecerar de la ventisca que havia començat a bufar. S’abraçaren, i emparats per la fosca i, bastant amagats de la resta de gent, es besaren. I després d’un bes en sobrevingué un altre, i un altre, i un altre... Mitjanit ja arribava i  ja portaven una estona regalant-se petons... i també quelcom més. En Joan s’havia après de memòria la descripció que la Jana li havia fet de la seva primera masturbació. Tendrament li passà la mà per dins dels pantalons, per sota les calcetes i li tocà amb destresa el punt que ella tan bé havia descrit.  I quan a ella els ulls li brillaven especialment i la respiració se li entretallava, baixà encara més i li endinsà un dit del sexe moll. Jugà a posar-lo i a treure’l fins que ell li suplicà que parés, que no podia contenir més els xiscles i els espasmes.  Ell assentí. Li prengué la mà a la noia i la guià cap a dins dels pantalons que amagaven una teia considerablement encesa. Ensenyà amb gestos com la noia havia de moure la mà agafada al seu penis i es deixà fer. Ella, en un primer moment desconcertada, reaccionà aviat i ràpidament li va agafar al truc a la feina. Després d’una estona de fer anar a mà a tot drap, ell s’escorregué, just en el moment en què la flama es regenerava de nou i la mà de la Jana quedava ben plena de líquid blanquinós. La noia s’aguantà el riure i s’eixugà la mà a la roca, ja amb la cerimònia gairebé acabada.  Quan ja tothom es disposava a baixar els dos van sortir d’entremig dels parell de pedres que els havien parapetat i van trobar-se amb els seus amics i familiars, que els feren cares estranyes però no els van comentar res. Lentament, la gernació de gent que s’havia congregat al capdamunt de la muntanya va començar el descens. Ells, murris, es van anar endarrerint, fins que al seu davant només veien una filera de llums i flames. I enlloc de baixar cap al refugi, el que feren fou tornar a pujar al cim del Canigó, a on només quedaven restes de troncs fumejant. Allí, poc a poc, al costat de la flama, es van anar desprenent de les vestimentes muntanyenques fins a quedar nuus. En Joan besà a consciència cada ració de cos de la jovencella amb un delit tan gran que a ella, la fred que li sobrevingué en quedar despullada, li desaparegué de cop. El noi es va entretenir una llarga estona jugant amb l’abundant parrús de la nordcatalana. Va jugar a fer cercles amb la llengua damunt del clítoris de la Jana, fins que ella, en arribar a la catarsi del plaer,  es va fer una bona banya al cap de tant moure el cos frenèticament. Encara amb la noia rebolcant-se de plaer, en Joan la va penetrar suaument , agafant-la desprevinguda. Ella, però, lluny d’enfadar-se, acollí el penis del seu amant tot saludant-lo amb un agradable moviment pelvià, que en Joan agraí enormement.  I mentre fonien cossos, fendia el foc i bufava el vent , la lluna plena fou l’espectadora muda de l’engendrament del Jan, el primer fill de la parella, un fill de la flama del Canigó”.

Aquesta és la primera part del relat de la  coneixença d’en Joan i la Jana i de l’inici de la seva vida en comú. Tot i això, als seus fills encara els queda molt per descobrir les vicissituds de la vida de sons pares, però per avui han decidit que pleguen d’escriure la seva autobiografia amorosa i familiar i es van a tancar a l’habitació a rememorar com fou l’engendrament del seu primogènit. 
 

Eva Bussalleu é sl'autora de "11 raons per no anar a dormir: contes d'humor i erotisme"

La llibreta de l'èxtasi, per David Castillo

Dues etapes van marcar la trajectòria d'Albert Compte (Barcelona, 1960-2007). Durant la primera va treballar a Òmnium, va fundar una llibreria a Calafell, va organitzar diferents activitats al poble i va acabar pels avatars del destí a Andalusia, on es va autoproclamar “el millor poeta català de la província de Còrdova”. Articulista esmolat, poeta i narrador, Compte guanyaria el Salvador Espriu de narrativa del 1996 amb El cor de la carxofa (Columna) i va publicar una apreciable novel·la, El crit de l'ornitorrinc (Destino, 2000), sàtira hilarant sobre un militant republicà perdut en un asil ple de fatxes i de fatxendes.
De retorn a Barcelona, Compte entraria en una calculada decadència, tornaria als excessos, esdevindria un mite dels recitals de bars com el Muy Buenas o el que ell va anomenar Mongòlia, a tocar de la plaça Adrià. Impregnant-se del Llibre de les mutacions i en perpetu estat narcotitzat, la passió per l'escriptura el van dur a la gestació d'una obra ingent, redactada acuradament en llibretes d'espiral.
Exiliat de nou a Olot, entraria en contacte amb els cercles de la revista El Llop Ferotge, singularment amb Jorge Morales, marmessor que va prologar el llibre pòstum El Romancero goliardo (Quadrívium, 2008) i que edita ara Locus evelinus, un dels seus quaderns dedicat a una mena de Dulcinea, “la musa papirusa”, obsessió i motiu literari, dona idealitzada que li va donar molts maldecaps.
Amb el to delirant de dies sencers escrivint, Locus evelinus té el talent del millor Compte, del que es va immolar poèticament. L'amant havia esdevingut la llibreta, companya fidel fins al dia fatídic en què la sort el va abandonar a l'hospital de la Vall d'Hebron.

Publicat a El Punt Avui,

24/03/11 02.

La segona edició de "11 raons per no anar a dormir"

Atenció estimats amics, aquest gran llibre de contes d'humor i erotisme de l'Eva Bussalleu, prologat per l'escriptor Lluís Muntada i amb il·lustració de coberta de l'artista Xevi Vilarò, ja ha arribat a la seva segona edició i el podeu demanar ara mateix a les següents llibreries:

GIRONA: Llibreria 22 (C(Hortes, 23)
                  Llibreria-Cafeteria Context (Plaça del Pou Rodò s/n)

BARCELONA: Llibreria Central del Raval (Elisabets, 6)

BANYOLES: Llibreria l'Altell (Pl. Turers,2)

LA BISBAL DE L'EMPORDÀ: Llibreria La Siglantana (c/Aigueta, 128)

BADALONA: Llibreria Fénix (c/Canonge Baranera, 99).

Son relats plens de frescura i al·legria, com afirma Muntada al pròleg: "en la línia de "Memòries d'una cantant alemanya" (Wilhelmine Schroeder- Devrient), en el to de lubricitat explícita d'un Charles Bukowski, d'un Marquès de Sade, d'un Rabelais o d'un Bocaccio, Eva Bussalleu aposta per una sensualitat explícita, sense tamisos: ni en l'ús del llenguatge, ni en l'arquitectura de l'artefacte narratiu, ni en el nus de l'argument. M'atreviria a precisar que la deliberada pretensió literària de l'autora és la d'immergir als lectors en un irrefutable clima de -diguem-ho així- pansensualitat." 
I conclou Muntada: "Són els primers contes d'aquesta autora. I a favor de la sensualitat i la literatura, no seran els últims. 11 raons per no anar a dormir és un lema i un argument per a la plenitud i el goig".
NO US QUEDEU SENSE EL VOSTRE EXEMPLAR...

El dia final d'Albert Compte

Petit pastor de la ramada, fill de la casa d'Isaí, estic, a part de ben cardat, a l'habitació 226 de la Vall de Josafat cantonada Hebron".
Fins i tot en les pitjors circumstàncies, Albert Compte, l'histriònic Compte, era capaç de treure un acudit. Amb l'SMS em notificava que, per fi, la Seguretat Social li havia programat la intervenció quirúrgica per instal·lar-li un bypass. No va poder ser. A quarts de dotze de la matinada del dia 4 va morir davant meu després d'una arítmia cardíaca. Tenia 47 anys.
El gran Compte va ser un poeta intens i brillant. Va reunir un selecte grup de fidels, enlluernats per la seva potència, bonhomia i bon caràcter. En l'època de Calafell va dinamitzar diferents iniciatives. Autoexiliat a Andalusia, es va definir com "el millor poeta català de la província de Còrdova". Durant els noranta va publicar dos llibres, El cor de la carxofa (Columna), que va obtenir el premi Salvador Espriu, i El crit de l'ornitorinc (Destino). De retorn a Barcelona, participaria en nombrosos recitals, molts a Sant Gervasi, que serien la base del seu llibre inèdit Al este de Pedralbes. També encetaria una secció de columnes satíriques al nostre suplement de Cultura que van tenir força èxit.
Durant la mitja hora en què vam conversar abans del seu final, Compte em va fer una petita conferència sobre el Jo, Claudi de Graves, que llegia en una edició que havia esquarterat per poder-la maniobrar millor. Quan li vaig preguntar si la novel·la aguantava el pas del temps, em va respondre: "El poeta es manté robust, tot i que jo sempre llegeixo els mateixos sonats. Porta'm alguna cosa de poesia, que em vaig haver de gastar 11 euros en el teu últim llibre". La seva companya al CIC, Irma Castells, em recordava que Compte de jove ja insistia que moriria jove. I així ha estat. Entre els seus inèdits tenia en premsa el poemari El romancero goliardo, última peça d'un geni.

David Castillo

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Diumenge, 7 d'octubre del 2007

Ponç Puigdevall y la "Energía del Error": Crítica a "Un dia tranquil."

Ponç Puigdevall rompió doce años de silencio editorial con la publicación en 2010 de la corrosiva y etílica novela titulada -no sin ternura- Un dia tranquil, que obtuvo merecidamente el premio Ciudad de Barcelona ese mismo año.

Sobre el porqué de tan largo silencio, más largo aún si se considera que el autor, a los 35 años, había dejado suspendida indefinidamente una carrera literaria de lo más prometedora que incluía un sólido prestigio como crítico literario -baste con señalar que Roberto Bolaño le dedicó un artículo memorable en donde lo consideraba como uno de los cuatro mejores escritores vivos en lengua catalana-, Puigdevall argumentaba en una entrevista de enero de 2013, en la revista Núvol, que se debió a "una serie de razones vinculadas a unas atrofias de los hábitos, a la pereza y a una fascinación exagerada hacia las mujeres y la noche".

Su esperado retorno literario no decepciona en absoluto: Sustentada en una apuesta jugada al todo o nada en favor de la supremacía del estilo por sobre tópicos tales como la monotonía de la acción y la linealidad de la historia, Un dia tranquil nos ofrece el periplo de un día, un largo y único día que cubre un fin de semana completo en la vida de Nicolau Batet, escritor arruinado y alcohólico que sobrevive a empentes i rodolins en una pequeña ciudad -fácilmente reconocible como Girona-, pero que conserva intacta, sin embargo, la arrogancia y una fría lucidez que le sirve de brújula en medio de las zozobras existenciales que le toca enfrentar. Batet se mueve en la red enganchosa de una picaresca llevada mucho más lejos de lo que suele permitir el decadente medio social al cual pertenece y al que disecciona con la precisión de un entomólogo. Valga como ejemplo la enumeración y descripción de la fauna típica que al mediodía puebla uno de los bares metafísicos en los que Batet se pasaba horas infinitas. Un bar cuyo nombre el narrador no revela pero que sitúa justo enfrente del Babel, un clásico de la bohemia gerundense que cerró sus puertas en 2012. Con toda naturalidad e inocencia, afirma que allí acudía "Un grupo de funcionarios jubilados, una mujer paralítica que bebía escondida de sus familiares en complicidad con la señora que la cuidaba y unos cuantos empresarios y banqueros que acudían para exhibir su poder, su riqueza y su astucia para aumentar el patrimonio, y que se habían encaprichado con Nicolau Batet porque sabía relacionarse con complacencia y porque no habían conocido nunca de cerca a ninguno que se dedicara a la escritura."

Decepcionado y harto de todo, sumido en una espiral de lenta autodestrucción, en una dinámica corrosiva que une el vacío a los últimos y melancólicos impulsos de resistencia, un sencillo viaje a su costero pueblo natal, se convierte en un auténtico descenso a unos infiernos en miniatura que no han sido cantados por Dante ni Milton. Una caminata por el fondo en llamas de los pequeños abismos cotidianos, sembrados de ínfimas miserias venenosas que, en momentos de pelos erizados, a menudo irrepetibles y casi siempre inolvidables, fructifican y estallan como bombas de ruido capaces de poner en tela de juicio todo el marco de las relaciones sociales, la ética, la moralidad y el concepto de dignidad humana predominantes en una sociedad acomodaticia y mezquina que aún duda a la hora de escoger entre lo virtual y lo real.
 

En el caso de Batet, lo que más le atormenta, sea quizás el hecho de que habiendo tenido todo de cara para conseguir la pírrica victoria de la literatura y el éxito, él haya preferido abandonarlo todo, seducido fatalmente por una suerte de Energía del Error que vuelve vanos hasta sus mejores esfuerzos por componer su fe marchita. Para horror de sí mismo y su entorno, Nicolau Batet llegará a encarnar la realidad de la renuncia, saboreando el placer del desacato y disfrazándose con la estética feroz de la marginalidad y de una desperfilada épica de confuso sentido que lo lleva a atreverse a brindar en forma pública por la derrota. Aunque a veces, en algún momento de debilidad -que pido al lector le sepa perdonar- unas lágrimas de desconsuelo se asomen, afortunadamente amparadas por el silencio y a salvo de toda mirada indiscreta.
 

Con esta obra, sabiamente aderezada de desparpajo y humor negro, Ponç Puigdevall hace gala de una pluma precisa de cirujano que destripa las verdades ocultas de la sociedad europea actual, contorneando un bárbaro refinamiento que, en algún modo, nos hace pensar en Céline, o más bien, en un altivo Scott Fitzgerald absolutamente pasado de roscas, tartamudeando de bebido, pero más lúcido e implacable que nunca.

De este modo, Puigdevall da un golpe de puño en la mesa de la literatura en lengua catalana que, con la posterior publicación en 2012 de los relatos de L'atzar favorable, confirma los mejores augurios sobre este escritor. Mi deseo inmediato es que este autor y su obra sean traducidos al castellano y distribuidos por toda Latinoamérica: El diálogo que tendría lugar sería, sin duda, memorable y fructífero.

　

Jorge Morales

Girona, verano 2013