diumenge, 18 d’octubre de 2009

Dos anys sense l'Albert Compte (I)

El passat dilluns 5 d'octubre es van complir dos anys de la mort per malaltia coronària de l'estimat poeta i escriptor Albert Compte (1960-2007), co-fundador de la nostra revista El Llop Ferotge. Per recordar-lo, publiquem una serie de textos de comiat que van ser escrits per amics de l'Albert en el moment de la seva mort i que finalment, no vam incloure en el núm. 5 d'homenatge a l'Albert. Ho vam decidir així, perquè al ser inèdita gairebé la totalitat de l'obra del nostre inoblidable company, ens va semblar un millor homenatge publicar textos seus només introduïts per un intent d'inventari de la seva obra, tant en poesia com en prosa, i acompanyats de fotografies del poeta "lloro eclèctic".

D'aquesta manera, ara que s'han fet ja dos anys de la seva partida d'aquest món, considerem oportú compartir aquests textos, que expressen un dolor que encara perviu, i un amor i una admiració per l'amic, l'inspirat poeta i gran company que va ser l'Albert Compte Estartús. Comencem pel text signat per en Miquel Pascal des d'Olot, la darrera residència de l'Albert.

J.M.

ALBERT COMPTE. UN ADÉU.

Fred. Molt de fred. I també una estranya sensació de perplexitat. Una trucada de telèfon a mig matí, el sol m’escalfa l’esquena, però jo tinc fred. Ja sé que el món no és just. És refotudament injust. A la bona gent, a qui té ganes de viure, a qui estima als seus semblants, qui fa la cultura gran, qui dóna el seu talent a la societat és qui pateix més, qui té més dificultats per fer-se entendre, a qui castiga la malaltia i a qui la mort reclama. Una llàgrima no ho canviarà, però almenys per un mateix és la constatació de la disconformitat. És injust per ell, però també és molt injust per els altres, els qui gaudíem de la seva rapsòdia, dels versos i de les històries que construïa, de l’opinió.

Tinc fred, la gola s’asseca i em costa mantenir la veu. La impressió em fa recórrer als tòpics; s’ha de tirar endavant, és una gran pèrdua, ens donem el condol, hem de fer el cor fort i un llarg etcètera. Ha estat inesperat, tot i que la malaltia el rondava feia temps, però jo no contemplava la resolució fatal. Com la majoria de coses dolentes no les volem a prop, encara que hi siguin, i després ens sentim fatal. Hem d’entomar el que se’ns dóna amb valentia, perquè de fet, no hi ha altra opció i s’hi t’encares als problemes els pateixes menys. A vegades costa més del que ens havíem pensat, el ser valents.

Un company ens abandona i els que ens el sentíem pròxim ens n’adonem de la gran pèrdua que suposarà. Se’n va una personalitat gens habitual; un sentit de l’humor cínic i clarivident, una generositat i una capacitat de transmetre coneixement inaudita. El seu cos amarava bagatge literari i el regalava a qui estès disposat a passar-hi una estona conversant animosament. Acompanyava el discurs d’unes frases peculiars, que quan llegies els seus textos apareixien fluctuants, en el paper d’uns coixinets silenciosos, engrassant la prosa i rubricant la poesia. A vegades ocorria a l’inrevés; vaig llegir una novel·la seva i després, sentint-lo parlar veia el narrador com li emergia de dins. L’Albert creia en l’estil, i ell en cultivava un de propi i genuí. El seu estil el va tenyir a ell mateix i a la seva vida. Era ell i el seu personatge. Un personatge entranyable i rondinaire.

La generositat de l’Albert no era merament intel·lectual, sinó que també era material, no tenia cap problema en regalar i compartir llibres per tal de fer entendre els seus punts de vista. I ara he parlat de llibres, però es pot estendre a la resta de béns materials que posseïa. Quan alguna cosa no li feia utilitat se’n desprenia, i això diu molt de la seva manera de ser. Tenia fortes influencies de cultura oriental i potser aquest alliberament material li venia per aquesta banda.

Era un hipocondríac amb motius de queixa més que justificats. Utilitzava la ironia com a arma, malgrat que el mal, o una irritant molèstia, no el deixava ni un moment. I ja se sap que tota arma té una doble fulla, a vegades talla a l’adversari, i d’altres infringeix ferides a un mateix. I aquesta vegada la ferida ha estat fatal. Un esgarip que em deixarà trasbalsat durant força temps. Hem de deixar que la cicatriu redueixi i que es vagi mesclant amb la carn sana, que a primer cop d’ull no es diferenciï, però hom sap sempre on té les senyals doloroses. Les anem a buscar de tant en tant per saber si encara hi són, i per comprovar que les anem superant, però hi son, i no marxaran. Sempre tindré a dins una part de la vida de l’Albert, els records i els aprenentatges, allò compartit que m’ha fet ric.

Encara queda l’últim procés, però falta temps per fer-lo; obtenir el record pur, sense tanta implicació emocional. Veure allò bo que ens va aportar sense la ràbia d’haver-ho perdut. Temps al temps i fins sempre.
Miquel Pascal

3 comentaris:

José Luis ha dit...

un text molt entranyable; escrit amb l'emoció continguda de qui coneix el valor de la pèrdua i, alhora, reconeix que no és un buit el que deixa l'amic, si no són els records de la seva humanitat -virtuts i defectes, com quasi tots- i el seu desig de viure i compartir la seva paraula, els somnis i un lloc en el món. Un emotiu homenatge i una lliçó d'amistat.
Salutacions.

José Luis García Herrera

Llop ha dit...

Moltes gràcies José Luis...
Miquel Pascal va compartir molt amb l'Albert Compte quan aquest va arribar a viure a Olot, a finals de l'any 2002. L'absència de l'Albert encara ens colpeja, tot i que ens ha deixat un llegar gegant d'amistat i literatura.

anna ha dit...

Ostres Miquel....m'has fet saltar les llàgrimes...preciós el text, amb les teves paraules ens acostes a l'Albert, el poeta i l'entrenyable personatge humà...i és que, com bé dius, ens va deixar una personalitat gens habitual...generós i senzill tant com savi...impossible que no ens deixés l'emprempta que portem des de llavors dins els nostres cors...una abraçada Miquel!