dimecres, 20 de gener de 2010

Opi que destil•la Opi


-->

Divendres, 15 de gener de 2010. Les nou del matí.
M’arriba en format digital L’opi d’un hivern, el primer treball poètic de Jordi Fornos. Encuriosida, immersa en les pàgines del plec, ara relligat casolanament, m’ hi instal·lo a poc a poc amb tots els patracols i les bosses. Em sembla que em quedaré aquí dins una bona temporada. El lloc inspira confiança i atrapa. El tercer vers del segon poema ja em crida l’atenció: «Gossets de joguina/passegen àvies:/comença l’endreça. M’apareix la visió d’una cambra plena de capses per endreçar. Capses grosses, que contenen capses petites, que contenen capses encara més petites, com nines russes de fusta que hom va destapant amb llamineria. Em pregunto què passarà quan trobi la més petita de totes i la vulgui obrir.
«He viatjat massa temps amb el cap / sense moure’m de lloc, i els peus se’n senten...». Un record? Molts records? Records dels «licors més afruitats que puguis»? De «la Gòrgona pèrfida/reflectida al mirall»? D’un «teatre emmidonat»? O de tots ells, inserits en «aquestes tardes que ja no tens»?
Si el lector vol descobrir-ho caldrà que llegeixi tot el que escriu el poeta, però també allò que no escriu, el que oculta entre línies i amaga dins l’«armari corcat» en «petites dosis de verí», que deu ser, tal vegada, aquesta droga d’hivern: l’embriaguesa de l’amor, la que assolava Byron o Baudelaire, o el llast de l’home que ja no viu, i sols recorda, com l’«animal de records» d’Estellés o el «vell sàtir» de Vinyoli.
En aquest llibre hi ha poemes il·luminadors com ara Processó, on determinats mots i expressions adquireixen un valor rellevant i guarden una correlació íntima al llarg de l’obra: «els porxos muts de la memòria», el «titellaire» «sempre expectant», i els «vaixells (passats) imaginaris», que ens condueixen a una reflexió vital irrevocable: «Tot ha esdevingut tan letàrgic...». I poemes lúcids, com Bar, Ptero o Coma etíl·lic, on parla una veu poètica crua, descarnada, radicalment sincera.
A Ariadna o Silencis de desig, en canvi, s’inscriu el misteri de la vida i la mort o el desig, a través d’un llenguatge càlid i sensual, que fa de contrapunt dins l’obra, al costat de poemes més incisius com ara Amor gore, un «doll» d’al·literacions fantàstic, i Natura morta, on afloren l’odi i el desig més acarnissats: odi et amo de Càtul i Ovidi.
Hi ha encara un altre aspecte que cal destacar: el lèxic del poeta. El llibre beu de l’influx «[al]químic» de l’autor, disseminat per tota l’obra a través de mots hipnòtics: èlitre, liniment, alambí, aliquota, cristall, refractes, amalgama, perfums destil·lats, tarongina... un cosmos d’olors, gustos, tactes i sensacions més aviat propers a la literatura eròtica. A L’opi d’un hivern, sens dubte, hi entres i en surts transformat.
Veraç, apassionat, irònic, inflexible... Commou. I com diria Desclot la poesia és això: «l’art de commoure».


Laia Llobera i Serra


Jordi Fornos presenta L’opi d’un hivern dijous 21 de gener a les 8 del vespre a La Casa de Cultura de Girona.





1 comentari:

Jordi Fornos ha dit...

Moltes gracies, Laia, un altre i mil cops mes.