60è aniversari Roberto Bolaño, text David Casadellà Llavià

 

Octubre 2008. Girona. Posem entre les 5 i les 6, no de la tarda… matinada. Dijous, divendres o potser dimecres, tal l’hi fot. Deambulo, tot tancat, sol, ja només puc tornar a casa. Segueixo el riu. Visc, davant on es creuen els dos més principals dels cinc-cents que creuen la ciutat d’entrerrius. No vull arribar a casa, no vull enfrontar-me al mirall que em diu la veritat al fons del passadís a mà dreta. No vull.

M’invento un joc. Creuo els mil vuit-cents ponts que porten d’un costat a l’altre dels 500 rius, anada i tornada, corrent desenfrenat, m’obligo a córrer més. Si em supero, si faig plusmarca, vol dir que encara puc ser més ràpid i hi torno, hi torno.

Deliro, intoxicat, voluntàriament intoxicat. El cap em roda, no puc més, estic més que marejat. Paro, stop. Repenjo tot l’excés de pes del meu cos a la barana metàl·lica. És el darrer pont, després d’aquest pont, només queda una falsa línea recta que porta al camp base, home, maison rouge. No vull, no puc, no vull, no puc, el mirall m’aterra.

Degenero, deixat de la mà de Déu, aquell que no existeix, em pixo a sobre. El puto fluid, líquid, enganxós i fastigós regalima les meves cames impulsat per la llei de la gravetat.. Els ulls se’m tanquen, vull morir, ara, aquí, avui, així, patètic, ridícul, humiliat. Fart de la psicòloga, fart de les putes pastilles del dormir i del despertar. Fart de culpar a qui m’havia deixat per incapacitat. Fart de tot , fart.

M’acovardeixo, em dono una altra vegada una darrera oportunitat. Aquesta vegada, sí, l’última. Camino a batzegades, no sabria dir si lent o ràpid, però si fent molts més metres que els necessaris per a trobar el destí. Impacto amb el cap, amb un mur formigonat, pota de les vies que trenquen la ciutat. Xoco de caps, petit trenc, regalimo sang contra un cartell en blanc i negra. No veig les lletres i les que veig no les ordeno prou per a què siguin llegibles, comestibles.

M’al·lucino, al·lucino. Un nas,  unes ulleres m’encaren. Forço els ulls per a trobar els ulls darrera les ulleres. Ulls morts que també m’encaren. Crido, crido, crido, ...

No sé, no ho sé, ningú sap, ningú ho sabrà mai, com vaig arribar a casa, a la casa del mirall entrant a mà dreta, on tot es reflectia,  on res  es podia amagar. Vaig despertar-me vestit al sofà amb un cartell als braços, blanc i negra, arrugat, maltractat, un cartell similar a n’aquest... però amb la data del meu aniversari, 27.setembre.2008 i no Barcelona, sinó Girona. Esdeveniment passat, tard, una altra vegada tenia la sensació d’arribar tard.

Jo, moi, mi, petit, insignificant, exagerat, sobreactuant, sobredimensionat,… em trobo aquí intentant teixir unes paraules que justifiquin ma presència, quan no sé res, quan només sé i sabré que la meva vida, aquella nit oscil·lant, per culpa de Bolaño va permetre’m descobrir Jorge Morales, àlies El llop ferotge, que em regalà millors addiccions, i que tres o quatre mesos més tard, m’enfilava al seu escenari on intentava enllaçar paraules alienes sota el lema “Todo es culpa de Bolaño”, les primeres: “He sido cordialmente invitado a formar parte del realismo visceral. Por supuesto, he aceptado. No hubo ceremonia de iniciación. Mejor así.” Mítiques inicials paraules de “Los detectives salvajes”.