Els rars, per Enric Sòria Parra.

Els rars

Enric Sòria.

Pròleg al llibre "Els convidats de pedra", de Ponç Puigdevall.

Edicions El llop ferotge. Girona, desembre de 2015.

És sabut que una de les funcions més nobles de la crítica és la de recuperar, vindicar i si pot ser reactivar –assenyalant-ne els atractius al lector actual– les obres del passat que han quedat immerescudament negligides. És un exercici imprescindible en qualsevol literatura, perquè una tradició sòlida i variada és la plataforma necessària de qualsevol creació verbal que pretenga d’anar una mica més enllà del balbuceig –i, contra el que creuen els obtusos, com més innovador i rupturista siga l’intent, més necessitat tindrà d’una tradició que s’ho valga: per fer una destrossa mínimament decorosa, cal disposar de molta porcellana–, però encara ho és més en aquelles literatures que, per les causes que siga, han patit discontinuïtats severes en la transmissió dels valors lletrats. La literatura catalana n’ha patit unes quantes, d’aquestes discontinuïtats. La més greu va convertir l’exuberant tradició medieval de què hauríem pogut gaudir en una andròmina exòtica i vetusta que la major part dels lectors actuals –dissortadament– ni tan sols entenen i a la qual rarament s’acostaran per gust, i de pas va deixar-nos amb un Renaixement, un Barroc i una Il·lustració en la pròpia llengua massa raquítics per a facilitar les freqüentacions desimboltes i les manipulacions airoses que tota literatura viva requereix.

Bé que de proporcions menors, la guerra civil del 36 també va significar un trenc profund de la transmissió literària. L’exuberant vitalitat de la literatura escrita en català just abans d’aquell terrabastall resulta quasi inimaginable a hores d’ara i la pila de llibres de qualitat d’aquell temps que hauríem d’haver heretat de manera natural supera de molt la precarietat acovardida de la indústria editorial d’avui i el massa reduït nombre de lectors competents de què ara mateix disposa aquesta llengua.

La literatura catalana del primer terç del segle XX, presa en conjunt, és un revelador molt ingrat de les insuficiències del nostre present. La gent que l’escrivia portava dècades maldant per convertir la catalana en una literatura europea digna de ser atesa, i en bona mesura ho havia aconseguit. No esquivava l’obra mestra hipercultivada i selectíssima ni el reportatge noctàmbul i enriolat, la incursió en el submón patibulari de l’extraradi més abjecte, l’acudit avantguardista, el relat visionari, la polèmica acre o matisada, l’academicisme campanut i l’obra de teatre de consum ben feta.
Com caldria esperar d’una literatura que dóna veu a una societat moderna, complexa i plena de tensions, la gamma d’estètiques, de temes i de tons que llavors es va posar a l’abast del lector era amplíssima, i la quantitat de pàgines d’aquell temps que valdria la pena de llegir (i que sovint costen moltíssim de trobar) fa rodar el cap. Per ser justos, cal dir que en els últims anys s’ha fet un encomiable esforç per recuperar-ne els títols més importants, i també alguns dels simplement curiosos, i aquest llibre mateix, que al capdavall parla sobretot de reedicions, n’és una bona prova, però també s’ha de reconèixer que aquest esforç no ha tingut gaires repercussions i, d’altra banda, encara queden llacu-nes massa ostensibles i molt de treball per fer. Fet i fet, molts llibres valuosos continuen sent tan il·localitzables ara com fa 20 anys. En bona part, aquesta és una tradició que encara no hem sabut assumir, ni en la seua excel·lència ni en la seua diversitat interior (incloent-hi les rareses, sempre estimulants), perquè ultrapassa de molt la capacitat d’assimilació del nostre present. Més de la meitat dels lectors encara en exercici es conformen amb una ració de subproductes urgits i inter-canviables d’una baixesa de vol escruixidora, i la resta en són pocs i es troben més desassistits que els portadors d’un virus recalcitrant i exageradament minoritari. Ras i curt, a hores d’ara la nostra tradició ens ve gran. No en som dignes, no la sabem aprofitar i la perdem.

Una funció vital del crític, si mereix aquest nom, és insurgir-se contra aquest estat de coses, tornar a posar aquesta riquesa al davant del lector, recordant-li’n l’existència, revelant-li’n l’atractiu, fent-li venir ganes de llegir-se-la, o de tornar-hi a pensar, si ja l’havia llegit, a fi de convertir de nou els llibres descartats en literatura fecunda, cosa que només poden ser si algú els llegeix per gust. Es tracta d’un combat contra el marasme de la desmemòria que, com ens adverteix l’autor en un passatge d’aquest llibre, determina “el caràcter rutinari dels pobles incivilitzats”. La civilització és una xarxa que no tolera els trencs. Qui refà els lligams amb el passat, treballa pel futur.

 Ponç Puigdevall és un dels crítics més reconeguts, i també més discutits, de la nostra premsa. El seu compromís radical amb la literatura l’ha obligat a ser dur amb molts llibres l’única relació dels quals amb l’art literari no pot ser altra que la d’haver esdevingut els desencadenants dels primorosos exercicis d’acarnissament verbal –mil·limetradament feroç i justicier– que Puigdevall els ha hagut de dedicar. I ací cal no enganyar-se. Puigdevall és un crític que sap encendre’s d’entusiasme quan troba un llibre que s’ho val, però també és algú que ha escrit durant molts anys una ressenya setmanal sobre narrativa catalana, i en català no s’edita a hores d’ara una obra mestra a la setmana, ni de lluny. On abunden les mistificacions, la ferocitat és profilàctica. La literatura de veritat –la literatura que Puigdevall s’estima per damunt de tot– ha d’assolar les defenses del lector, ha de commoure’l; ha d’aspirar, com volia Kafka, a asclar a destralades la mar gelada de dins seu, o almenys ha de saber interessar-lo, sorprendre’l, captivar-lo; ha de ser capaç de convertir el temps dedicat a la lectura en hores apassionants, felices, memorables. Si no pot fer ni això, és un fracàs que exigeix correcció o, més probablement, una enganyifa que no mereix pietat. I de pietat, Ponç Puigdevall en gasta poca. Al meu parer, Puigdevall és un crític massa tolerant amb el desori constructiu, quan és fruit d’una ambició agosarada, però no pot perdonar ni la incúria estilística, ni la mediocritat cofoia, ni la presa de pèl. És comprensible, doncs, que a Catalunya hi haja una bona colla de soi-disants escriptors, o d’aspirants a ser-ho, que s’han sentit ferits per la seua honestedat bel·ligerant.

 El que poca gent sap és que, ja fa un grapat d’anys, també va escriure una secció setmanal d’El Punt dedicada a llibres i autors que no eren del present. Es tractava d’una galeria de personatges literaris, convocats a partir de l’excusa d’una reedició, d’una biografia o d’un estudi. Els convidats de pedra és un recull d’aquells textos, i ens ofereix un panorama ple de figures intrigants i de recomanacions lectores que convé molt atendre. El llibre arranca amb la figura d’Antoni de Montserrat, jesuïta i missioner a l’Índia a finals del segle XVI, i acaba amb l’evocació d’un contemporani, Guillem Simó, autor d’un dietari claustrofòbic, estremidor i imprescindi-ble, En aquesta part del món. Però la immensa majoria dels personatges que evoca van viure i escriure en el primer terç del segle XX, i la seua peripècia il·lumina l’edat d’or de la literatura catalana.

 Puigdevall sap que una tradició literària operativa descansa, com a mínim, sobre dos pilars essencials: l’excel·lència i la diversitat, perquè tan nefasta com la ineptitud és la monotonia. Per això, al llarg d’aquestes planes compareixen, per descomptat, els grans mestres ineludi
bles (sovint destacant-ne els llibres que havien passat més desapercebuts: els textos viatgers de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra, els relats de Josep Pla, l’obra tardana d’Eugeni d’Ors, etc.), però sobretot el pobla una fauna pintoresca on sobreabunden els excèntrics amb talent, aquella inclassificable estirp d’escriptors que, precisament perquè no sabem com etiquetar-los, acostumem a denominar els rars. Vol dir que en aquest llibre ens hi podem trobar de tot, la dèria aventurera de Sinibald de Mas i d’Aurora Bertrana; la necrofília il·lustrada de Celestí Barallat, autor entre altres perles de l’eruditíssim Principios de botánica funeraria, i mort, amb singular coherèn-cia, el dia de Difunts de 1905; la Barcelona brutal i devastada, sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana; l’exactitud compungida de Pere Aldavert davant l’absurda carnisseria de les guerres carlines; l’histrionisme sardònic de Pompeu Gener, penosament malbaratat per una ciutat immersa en el positivisme fabril, que arribà tard al decadentisme épatant de la mateixa manera que ell s’avançà massa a la jocúndia dadaista; el molt peculiar Diego Ruiz, anarquista fi i embaucador selecte, però també autor de contes de gran mèrit, com també ho eren els poemes preciosistes i sensuals del menystingut Jeroni Zanné; l’avantguardista enjogassat, reconvertit en catòlic d’ordre que fou Josep Maria Junoy, o el desopilant Francesc Pujols, vindicador d’un sistema de filosofia catalana i autor d’un seguit de llibres que ni ell mateix sabia (i els altres menys encara) si eren de broma o no, però que són deliciosos.

I en companyia d’aquesta tropa d’acròbates de la literatura, gent no gaire menys estranya: el Joan Puig i Ferreter més feréstec; l’Alexandre Plana que a l’ombra de Santa Maria del Mar va ensenyar a escriure Josep Pla; la minyonia orada del classicista Llorenç Riber; l’estranya peripècia d’un narrador arcaïtzant, però de raça, com Sebastià Juan Arbó, que de jove flirtejà amb la bogeria i el decandiment i de vell compongué el relat més esborronador dels últims anys de Jacint Verdaguer; Cèlia Suñol, estranyament postergada encara avui, com també Nicolau Rubió i Tudurí, constructor de jardins racionalistes i alhora autor dels millors llibres de safaris de la literatura catalana (i d’una novel·la d’ambient africà, No ho sap ningú, que pot evocar de lluny, però sense fer gens de vergonya, l’alè d’Esperant els bàrbars de Coetzee. La llàstima, per a Rubió i Tudurí, és que el seu títol va ser massa premonitori). També ens trobem l’elegància impertorbable de Juan Ramón Masoliver; l’animació entre canalla i faceciosa de la vida nocturna de Barcelona, contada per Josep Maria Planes –a qui després assassinaren els sicaris de la FAI perquè era un periodista que honorava el seu ofici–, i la de París, en la ploma d’exiliats com Soldevila o Gasch; l’aristòcrata Carles de Fortuny; el gran memorialista Artur Bladé, el crític Armand Obiols, el silenciós Josep M. Millàs-Rausell; Ferran Canyameres –condemnat a les traduccions a preu fet i als plaers metzinosos del ressentiment i la recança–; Francesc Madrid, periodista liberal; l’indigestible Ramon Rucabado; Josep Maria López-Picó (que era un rar de tant no voler ser-ho); Santiago Rusiñol –per descomptat–; el futurista Gabriel Alomar; Ramon Vinyes –entre sambes i bananes–; el Gaziel més amargat, i una pila de gent més, entre els quals, i no en últim lloc, aquell brot tardà del Modernisme més primari i volenterós que era Plàcid Vidal, un home que, quan les seues il·lusions literàries ja s’havien esvanit, tingué l’encert de compondre una inestimable galeria de retrats de la seua generació amb el títol, parcialment exacte, d’Els singulars anecdòtics (singulars ho eren, sens dubte; anecdòtics, en canvi, és un adjectiu que, per definir–ne alguns, para molt curt).

I aquesta rastellera de noms no és més que una curta mostra de la bigarrada i més aviat tumultuosa gernació de mestres rars (de vegades raríssims) que agita les pàgines d’Els convidats de pedra. Amb gent així, l’amenitat està garantida. La immensa major part d’aquests convidats al gran àpat de la literatura tenen almenys un llibre que val la pena de llegir, i molts són autors d’una obra vasta i substanciosa, ignominiosament desertada pels seus hereus, que hauríem de ser nosaltres. Només en uns pocs casos es tracta d’autors que, si compareixen en aquest llibre, no és pel mèrit de l’obra sinó pel peculiar –i significatiu– patetisme de la seua biografia. És el cas d’Eudald Duran Reynals, qui es passà tota la joventut treballant per convertir-se en el gran novel·lista del seu temps i a qui la mort s’endugué quan només havia compost un bon llibre de relats primerencs i un esbós de novel·la; de l’àcid Francesc Rierola que, en canvi, visqué prou de temps per adonar-se que mai seria el gran escriptor que havia somiat i abocà tota la mala fel acumulada durant dècades en un dietari esfereïdor, tant com les memòries d’Agustí Esclasans, l’al·lucinat inventor de la ritmologia, que va continuar pensant fins al final que sí que era el gran poeta del seu temps, i no va comprendre ni perdonar mai que només s’ho pensara ell –com la bogeria, de vegades la rancúnia o la devastació moral poden fer saltar l’espurna de la gran literatura allà on el talent fa temps que ha desistit–, o en fi, la trista figura d’Anton Isern, el poeta camperol, celebrat durant un temps com l’encarna-ció mateixa del geni espontani i natural del terrer i abandonat després com un joguet trencat, que acabà suicidant-se, ofegat pel fum d’una foguera que va encendre ell mateix, en la cisterna del castell de Burriac.
Més enllà de l’èxit o el fracàs de les seues temptatives, els retrats que Ponç Puigdevall en traça, amb un art de mini-aturista prodigiós, estan amerats de respecte, d’una profunda simpatia i, quan cal, de compassió, perquè parla de gent que ho va ofrenar tot en l’altar d’aquesta esquiva divinitat que és la literatura. Sacerdot ell també d’aquest culte exigent i habi-tualment ingrat, entén molt bé la passió que els empenyia i que en algun cas els espenyà. Per això se’ls estima, a ells i als llibres que van escriure, i vol compartir amb nosaltres les lliçons de bellesa i d’intel·ligència que n’extrau. L’amor a la literatura sempre anhela la participació en la comunitat feliç de la lectura: una comunitat que busca l’expansió. Per això, també, aquest llibre és una invitació al plaer.

Al plaer de llegir-lo, en primer lloc: la prosa de Ponç Puigdevall pot ser complexa i sinuosa, a fi d’abastar la matisada densitat d’un improbable mosaic impressionista compost de reflexió i d’enlluernament, però també té el do del traç fulminant, la frase sintètica i arravatadora que convoca d’un colp un cosmos extingit i el fa viure de nou, amb totes les virtualitats intactes. Qui llegesca amb atenció articles com “La mirada malenconiosa”, “Al fons del desconegut” o “Aeròlits fragmentaris”, per exemple, comprovarà que una ressenya breu també pot ser un territori apte per a la gran literatura.
Però sobretot és una invitació al plaer de llegir els llibres que esmenta i recomana. El lector farà molt bé de prendre nota dels llibres ací elogiats i, si no els ha llegits, anar a buscar–los corrents a les llibreries. Una altra qüestió és que allà els trobe. És per això que aquest llibre entusiasta està també travessat de dolor per la incúria i la ignorància que ho roseguen tot, i que han fet intransitables durant dècades –i encara avui mateix– molts d’aquests paisatges gloriosos. Quan encara no hi ha cap edició solvent del Calaix de sastre, quan la del Glosari de Xènius continua inacabada –per ruïnosa–, quan alguns dels millors llibres de Pere Aldavert, mai reeditats, de tan vells s’engrunen a les mans, quan ningú cita mai per res la pila de volums d’El pelegrí apassionat, quan es despatxa amb quatre tòpics penosos l’obra d’escriptors de primer rang (i tant és que es diguen Josep Carner o Salvador Espriu) i es menysprea olímpicament aquells escriptors dits menors que són la gràcia mateixa de qualsevol literatura amb cara i ulls, llavors és “quan esclata la ràbia o la vergonya per haver nascut en aquest país una mica cafre que es diu Catalunya” i que es permet la gosadia d’estalviar-se la freqüentació d’uns autors que, en unes altres latituds, tant a l’autor d’aquestes pàgines com a un servidor, no ens costa gens d’imaginar que rebrien un tractament gairebé reialenc. Assenyalar aquest estat de coses, a fi de contribuir a canviar-lo, és l’obligació d’un crític honest. I el deure moral dels lectors competents és agrair-ho, i contribuir també a posar-hi remei.

I a fi de comptes, algú podria preguntar-se a què trau cap, entremig de tanta oferta actualíssima, esmerçar temps en un llibre, per ben escrit que estiga, que parla de literatura vella (i sovint difícil de trobar, a més a més). La resposta és senzi-lla i evident i la dóna el mateix Puigdevall tot parlant d’Ar-mand Obiols i Ramon Esquerra: cal llegir un llibre com aquest “perquè encomana la passió per la lectura crítica, perquè esti-mula l’afany de saber, perquè s’hi escolta l’alegria feliç d’una prosa que parla sobre la matèria estimada i admirada, perquè ofereix opinions perspicaces, expressives i convincents, perquè el punt de mira de cada comentari que fa és d’un enorme virtuosisme suggestiu, perquè dóna pistes noves per entendre i rellegir els clàssics i perquè ensenya que la crítica va dirigida, sobretot cap aquella gent que és també la desti-natària natural de la literatura, és a dir, perquè ensenya que la crítica va dirigida als lectors”. En resum, perquè, qui llegesca aquest llibre, si s’estima la literatura, té la felicitat assegurada durant anys. Llegir en català pot ser una festa, i Els convidats de pedra vol que hi participem.

Enric Sòria