diumenge, 10 d’abril de 2016

Crítica de Lluis Muntada a Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall.

PUBLICAT A REVISTA "L'AVENÇ" (març 2016)

LA TRADICIÓ DINS UN ABOCADOR
L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall aplega en un volum un seguit de textos periodístics en què rescata una sèrie d’autors i d’obres de la literatura catalana que, tot i la seva vàlua, han estat en alguna mesura oblidats. LLUÍS MUNTADA



QUAN LA TRADICIÓ ÉS UN CONTENIDOR D’ESCOMBRARIES. Recordo la felicitat desolada que va envair un amic meu, erudit i llicenciat en llengües clàssiques, quan una nit freda de gener d’ara fa dotze anys, abillat amb un batí i aquelles immemorials plantofes de quadres marrons, va tornar a entrar al pis després que hagués baixat a llançar la bossa d’escombraries. A les mans, estintolada contra el pit, subjectava una columna de llibres de color ocre. Estava pàl·lid. Els dits li tremolaven i ens va demanar que anéssim a ajudar-lo: a dintre el contenidor d’escombraries acabava de trobar una estiba de volums de la Fundació Bernat Metge, que la biblioteca municipal de la joliua i emprenedora ciutat on ell vivia acabava de donar de baixa (vam suposar que per manca d’espai i per escassa sol·licitud lectora). Molt excitat, el nostre amic es va capbussar de nou en el contenidor. De dins van brollar els discursos de Ciceró; L’art de la cuina, d’Apici; tot de Catuls; Demòstenes; Llucià, Egèria... Quan en va sortir, llardós com fra Guillem de Baskerville després de l’incendi de la biblioteca secreta del monestir d’El nom de la rosa, el nostre amic plorava, de tristesa i ràbia més que no pas d’alegria per la troballa.
 
 
A Els convidats de pedra, l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) reuneix un aplec de textos que materialitzen el diagnòstic lluminós de Francisco Rico, que va dir que la investigació literària més fèrtil és aquella que explora els camins debolits de la literatura, totes aquelles baules que han estat oblidades per la recepció literària i la tradició canònica. Ordenats cronològicament, els textos d’Els convidats de pedra restauren l’existència de llibres i autors rars, poc coneguts, de vegades extravagants, sempre remots i marginats. Potser més que de llibres i autors rars, hauríem de parlar de llibres i autors enrarits, enrarits per la lògica autodestructiva d’una tradició literària que també es forja gràcies a aquesta irrefrenable tendència saturnina de devorar els propis fills. «La nostra tradició ens ve gran. No en som dignes», remata Enric Sòria en el pròleg de l’obra.
Els textos que apareixen en aquest llibre van ser publicats entre el febrer del 2000 i el juny del 2002 al diari El Punt, en una època en què els periòdics encara intentaven conjurar el complex d’estar generant «literatura per a l’oblit» (Bioy Casares dixit) tot apostant per deixar un pòsit creatiu, cultural i de qualitat. Quinze anys després d’haver estat publicats, aquests textos tornen a mesurar una temperatura intel·lectual i a confrontar-nos amb la possibilitat candent, quasi una esperança, de creure que quan es reorganitzen els sistemes d’estudi de la literatura, és també la mateixa percepció de la literatura la que canvia.
El llibre arrenca amb la figura d’Antoni de Montserrat, missioner a l’Índia a finals del segle XVI, jesuïta que va elaborar el primer mapa de l’Himàlaia i que, en un exemple d’ecumenisme, va assumir la missió d’explicar els Evangelis al gran Mogol Akbar. I es tanca amb el portentós dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món. Entre els dos pols d’aquest arc, el lector podrà bussejar el contenidor de les tradicions truncades forma eufemística utilitzada per evitar l’esment de paraules malsonants com oblit, ignorància, descurança i, en suma, barbàrie organitzada.
En aquest llibre el lector, subjugat a un exercici de crítica literària que en si mateix és una demostració d’alta literatura, descobreix l’aventura oriental de Sinibald de Mas, estudiós de teologia sànscrita; és esperonat a participar de l’exuberància verbal de Francesc Pujols; a recuperar Juli Vallmitjana i a no llegir-lo «des del partit pres de la rutina»; a tenir una percepció penetrant del costumisme irònic i agut que Josep Maria Planes, assassinat a l’edat de 29 anys per un escamot de la FAI, vessa a l’obra Nits de Barcelona; a no descuidar la força dels contes de Cèlia Suñol, de Diego Ruiz o de Ramon Vinyes, alguns dels quals «podrien ser models de narració breu en qualsevol literatura»; a contemplar un fris d’una de les vetes més potents de la literatura catalana, el dietarisme (Edmon Vallès, Artur Bladé, l’ingent Calaix de sastre del baró de Maldà, Tomàs Garcés, Marià Manent, Francesc Rierola, Gaziel, les exquisides Hores angleses de Ferran Soldevila...).
El lector d’aquest llibre també podrà tenir més d’un motiu per endinsar-se en les diverses formes de la literatura memorialista: les cròniques de Carles Soldevila; les memòries de Sbastià Gasch, d’Antoni Rovira i Virgili, de Lluís Nicolau d’Olwer, el llibre Los catalanes en la guerra de España de José María Fontana... I per si algú, aclaparat per aquesta rastellera de noms, que només són una mostra mínima dels múltiples noms que hi apareixen, es pensés que Els convidats de pedra congreguen una previsible corba expositiva d’acord només amb la raresa i l’extravagància dels autors i obres invocades, s’equivoca: en aquest llibre també afloren obres lateralitzades d’autors hegemònics: La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra; Nocturn de primavera, de Josep Pla; Del Pròxim Orient, aplec d’articles periodístics que Josep Carner va publicar a La Publicitat arran de la seva etapa com a cònsol al Líban; l’obra tardana d’Eugeni d’Ors... I encara més endavant, un retaule d’autors i obres que, immerescudament, no tenen una recepció major: l’obra poètica de Joan Vinyoli; A partir del silenci, de Joan Brossa; K.L. Reich, de Joaquim AmatPiniella; Salvador Espriu, «que pateix ara la síndrome de l’oblit»; Haceldama i Els ulls i la mirada, de Blai Bonet; o Els estats de connivència, de Miquel Bauçà. Més punts suspensius.
A l’article La tradició i el talent individual, publicat l’any 1919, T.S Eliot reacciona en contra d’aquelles avantguardes literàries que se senten limitades pel pes de la tradició i que, com aquell ingenu colom de Kant que sospitava que volaria millor sense la resistència de l’aire, pretenen abolir el passat. En contra d’aquest pressupòsit Eliot aposta per la tradició, per una dimensió dinàmica de la tradició, ja entesa com a única eina per crear una obra d’art. Es tracta, doncs, d’entendre el passat no com a coerció, sinó com a present, com a present amb tota la seva vivesa. Aquest projecte cíclic és el que va executar el meu amic des de dins del contenidor d’escombraries, i el que executa Ponç Puigdevall en aquest llibre que exhuma un present ocult, ocultat, autocultat.
 
CORRENTS DE FORÇA. Els convidats de pedra, títol visiblement pouat del llibre Los raros on Pere Gimferrer escriu: «Los raros son los convidados de piedra de la literatura y la lectura» plan
teja diversos corrents de força. És, abans que res, una lluita contra l’ostracisme literari: «Es tractava d’escriure, doncs, sobre una sèrie d’escriptors i d’obres que als compendis de la literatura apareixen esmentats en un lloc secundari o menor, a vegades com una simple nota a peu de pàgina, i reivindicar el seu lloc dins la cadena de la història literària, per més que fossin uns marginats o uns desarrelats involuntaris o conscients».
La recuperació d’aquestes figures es desplega des d’un antiacademicisme manifest, amb una valoració de la literatura del tot allunyada d’escoles, d’aparats crítics conceptuosos i de sistemes teòrics amb voluntat de sistematització canònica. I es recupera també amb una lògica que admet concomitàncies amb les línies predominants de l’assaig El malentès del noucentisme, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. Ponç Puigdevall critica l’establishment catalanista perquè va confinar obres i autors que no van ser considerats prou exemplars. També subratlla la lluita de tants i tants autors per trobar un model de llengua operatiu i ric, que superés l’escissió entre la llengua real i la llengua normativa (no oblidem que la majoria d’obres ressenyades en aquest assaig són del primer terç del segle XX). En aquesta mateixa tessitura no és d’estranyar que Els convidats de pedra rescati tantes obres de dietari, memorialistes i periodístiques, en què el llenguatge s’afina amb naturalitat d’acord amb l’imperatiu primordial d’aquests gèneres: comunicar alguna cosa i fer-se entendre. Al llibre hi ha també una constant reactiva contra «l’engavanyada ultracorrecció noucentista», i, conseqüentment l’exhumació de figures díscoles, com Jeroni Zanné i Juli Vallmitjana, que van quedar completament sepultades pel cànon d’aquest moviment literari. El festí de literatura comparada que multiplica els espais interiors d’aquest llibre és un altre plus d’enriquiment. Però el factor que, a parer meu, trava de dalt a baix Els convidats de pedra és una ètica lectora que reposa sobre la força palpitant de l’estil narratiu, l’emoció literària i la convicció que la literatura és una via de salvació personal per a determinats esperits. Així, en aquest llibre, la profunditat quirúrgica (llegiu els textos sobre Joan Vinyoli, Tomàs Garcés, Ramon Vinyes, en fi...!), la capacitat de convertir una anècdota en una figura literàriament vitalitzadora, l’habilitat per aconseguir que el cúmul de dates i noms i obres i llocs no ofegui per res la vitalitat literària, i la perícia per desplegar una digressió assagística a través d’autèntics plantejaments narratius (llegiu els capítols dedicats a Oller, i a Rubió i Tudurí...) atrapen el lector amb els mateixos recursos amb què ens commou un conte.
Els convidats de pedra ha estat publicat per Edicions el llop ferotge, a càrrec del poeta i sagaç editor Jorge Morales, que va saber trobar el destí llibresc que hi havia en aquella cadena d’articles periodístics. Només un però relatiu a l’edició: atesa l’acumulació de noms i obres, el lector agrairia l’operativitat d’un índex onomàstic que permetés una consulta ràpida i focalitzada dels autors i obres consignats en aquest volum.
Feliçment esgotat per les hores de felicitat literària que aquest llibre obsequia i al mateix temps convoca per les lectures que consigna, el lector d’Els convidats de pedra rememorarà uns versos immarcescibles de Borges: «Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído». Ponç Puigdevall ha fet un pas de rosca: intentar evitar la corrosió de l’oblit escrivint sobre les pàgines que ha llegit.
 

Cap comentari: