divendres, 30 d’octubre del 2009

Edu Sívori Alt presenta la revista d'art i poesia, "El Llop Ferotge"

Senyores i senyors
Girona és avorrida...
Girona, no ens enamora...
Girona és bonica, només
si ens deixen...

Edu Sívori Alt
21.10.2009

En el context d'una de les edicions de Cavalcada de Poesia, se'm va apropar un noi de cabells llargs en aquell llavors, i em va demanar autorització per dir unes paraules pel micro. Es va dirigir al públic assenyalant que ell somiava amb un espai creatiu i d'expressió, d'art i poesia, així, a la ciutat.

D'altra banda, al mateix temps que aquest jove, Jorge Morales, comentava la seva il•lusió, jo somiava en l'existència d'un suport on plasmar aquests texts, aquests somnis, concretament, somiava amb una revista.

Va passar un any i aquest noi s'apareix una nit de lluna plena, transformat en un Llop Ferotge, de pelatge negre, molt negre, tan negre com la seva portada.

Una revista que, des del seu naixement, el seu director va saber molt bé el que pretenia i avui pot demostrar que va saber trobar-ho.

L'aparició del Llop era també l'indicador que el meu somni s'havia complert, com diria Cortázar:

“Hay veces que uno sueña tan pero tan fuerte, que los sueños se hacen realidad…”.

Però, els qui em coneixen bé, saben que al principi, no em vaig il•lusionar del tot, per no patir.

Tinc experiència suficient en això de les publicacions literàries i sé de sobres que pateixen una elevada taxa de mortalitat infantil.

Però, malgrat la meva desconfiança, vaig apostar pel seu número 2 amb un parell de poemes propis, lliurant fins i tot els originals d'un dels meus poemes més festejats pel públic:

"Humo en el Zoo de Barcelona"…

"Copito", com vostès l'han batejat.

El somni ja era realitat. Sempre dic el mateix als més joves:

“Vayan tras los sueños perdidos…”

I com bé deia André Bretón:

“Tened el pájaro en mano e id por los cien volando…”.

En tant jo em qüestionava haver llençat a la cova del llop al pobret de Floquet de Neu. Sospitava que el Bukovsky Catalán (com jo el crido), l'Albert Compte, ideòleg i fundador del Llop Ferotge, "El loro eclèctico" com li diria Jorge, es devoraria al cèlebre goril·la, al millor estil del seu increïble mamboretà, del magistral poema "El novio de la muerte":

“Un ejemplar cachondo de varón ortóptero de la familia de los mántidos…”.

I que, a més a més, si et llença un polvet, li costarà la seva pròpia vida...

Cavalcada de Poesia va contribuir a que molts poetes de Girona i de les comarques poguessin conèixer-se. Així mateix, les seves obres, també van sortir de la foscor, podent difondre’s, i fins i tot debatre’s. Es va dessacralitzar i es va popularitzar la poesia.

Els poetes van sortir de les seves cases a llegir als bars de la seva ciutat.

Hi va haver aquelles meravelloses nits, des dels més "Marti i Polianus", als més "Brossianos", des dels més "Foixianos" als més "Bauçianos", reanimant-se una flama encesa fa 50 anys per l'activista cultural Josep Tarrés.

Com deia, molts joves van tenir la possibilitat de llegir els seus texts en públic, per primera vegada; després, es va obrir la porta de "El Balcó" per a ells, els quals de nou començarien de la mà dels més veterans, de la mà de Rilque aconsellant trobar l'"estil propi" o de Margarit recomanant "la presència de la passió" al escriure.

Ells, els joves, ens van atorgar a en Jorge i a mi, el major premi que un hagi pogut obtenir per la seva tasca.

En els seus currículums artístics assenyalen la seva participació en esdeveniments com la Cavalcada o haver publicat en el Llop Ferotge i això sí, ens omple d'orgull, perquè vol dir que la lluita no va ser en va.

La qüestió és que mentre jo m'anava cansant de tant cavalcar, el Morales amb la seva joventut i la seva plantada xilena, va prendre l’aposta de tantes esperances que s'escorrien, com diria el premi Rulfo i Cervantes de poesia, l’argentí, Juan Gelman:

“Cómo ha sido posible
que te fueras por un agujerito
y nadie haya ‘ponido’ el dedo
para que te quedaras…”.

I el Morales, no sols va dinamitzar la moguda, sinó que la "va dinamitar" i no sols va construir l'alternativa, sinó l'"alterativa" i així, dinamitant i alterant amb els nostres poemes, des de les nits poètiques de "El Cau del llop", passant per les de "L'Arc" i les actuals del "Lateral", som aquí, aquesta nit presentant el Núm. 10, d'una revista de poesia, per la qual en un principi, ningú apostava ni un duro.

I jo em pregunto ara, que al “lobito” li han retirat l'anunci publicitari de la Diputació, i parafrasejant a Gelman:

¿Habrá alguien que ponga el dedo para que el Llop no se escurra por un agujerito?

O hauré de citar a Gelman una altra vegada en el futur per dir:

“Los obispos no obispan, los funcionarios, no funcionan…”.

Si bé és cert que existeixen algunes mogudes poètiques locals, molt ben "sponsoreadas", i publicitades amb banderoles a cada columna dels principals carrers de la ciutat, crida l'atenció el fenomen tan curiós, de dos “sudacas”, un argentí i un xilè, “sacudiendo el polvo" a la nit poètica gironina i així ho reconeixen els propis "Talancas", quan ens diuen "Gràcies per fer aquest tipus de mogudes".

Fenomen per cert, analitzat pel periodista Xavi Castillón, al suplement cultural del Punt Diari.

El "CHOP" com pronuncia el mestre Morales, amb el seu surrealista Nivell C de Català (el meu directament no té nom), és a la meva estimada Buenos Aires, una Jarra enorme de cervesa "Quilmes-Cristal" que mediatitza "el sabor del encuentro" amb els amics i això és el que vull festejar aquesta nit, el que el nostre estimat poeta Paco Urondo deia sobre la poesia, abans de morir per les bales de la dictadura militar, a la qual heroicament es va enfrontar:

Deia Urondo:

“La amistad, lo mejor de la poesía”.

I ho diu el propi Morales:

“Diez números por los cuales han pasado más de 150 amigos…”.

"Deu números pels quals han passat prop de 150 amics...”.

Jo afegiria estimat Jorge, amics de carn i os, que et miren als ulls, que et toquen i comparteixen dolors i alegries, per res virtuals, com els del "Facha-boock", que es fa cridar, xarxa social.

El "Chop" és una veritable trama social on realment s'està "tramant alguna cosa" que molt pocs volen entendre:

La construcció d'un futur. Jo somio, la construcció d'un veritable Socialisme.

Però sembla que estic obstinat en amargar la festa que aquesta nit em toca presentar i crec que en Jordi Fornós és un visionari quan al seu correu electrònic ens diu a tots respecte a aquesta nit:

"El dimecres ens veiem, per liar-la... ".

És que N’HI HA PROU, Tiu, estan amargant el nostre futur, aquest del qual els parlava.

I vull ser el portaveu del dolor del meu amic Jorge Morales, que sap, i pot dir amb fermesa, que aquesta vegada, de veritat, no podrà afrontar les despeses per a un número 11, pel que llavors, senyores i senyors, estaríem assistint aquesta nit al funeral del Llop Ferotge, a la presentació del seu últim número.

Podem permetre que el somni i el desig de tenir una publicació que ens uneix, que ens representa, que ens amiga, que estreny llaços entre catalans i no catalans, desapareixi així perquè sí, de la nit al matí?

Per cert, una revista gironina, catalana, reconeguda a les comarques i a Barcelona, escrita majoritàriament en català, i per catalans.

Jo diria, l'única publicació gironina, representativa de la moguda poètica actual, que després de quatre anys d'existència, amb 10 números al carrer, amb un blog dinàmic a Internet, on a més d'informar-se, un pot debatre obertament sobre els temes que se li ocorrin, corri perill de tancar, per la desatenció i la desídia de funcionaris, gestors de la nostra cultura, Socialistes i d'esquerres diuen ser, que no poden veure o no volen veure aquesta realitat.

Què passa amb els qui manegen els recursos econòmics per invertir en cultura a la nostra ciutat?

Em consta que és cert que s'ha reduït el pressupost, però si us plau, no redueixin les seves ments.

Ajuntament, Diputació, Gestors culturals, ajuntem-nos, fem Pinya, fem una reunió i sàpiguen de primera mà els costos d'una publicació d'aquestes característiques i comparint-los, després, amb els veritables costos polítics en quan al balanç de la seva gestió cultural a la ciutat de Girona, si amb la seva indiferència permeten que la millor revista d'art i poesia de Girona i comarques, escrita en català, com deia, en plena dinàmica, en el seu millor moment, repeteixo, 4 anys i amb 10 números al carrer i que reuneix més d'un centenar de poetes, artistes i gent de la nostra cultura, hagi de tancar perquè simplement no li van fer atenció i l'han deixat morir, perquè...

“No han PONIDO el dedo en el escurridor…”.

No hi ha diners. Perfecte, ens costa entendre-ho però ho entenem... però per sort encara queden recursos com el d'aquesta bonica sala.

Què més hi ha?

Hi ha focus, hi ha microfonía, hi ha, escenaris, fotocopiadores, ordinadors.

Podem fer festes en algun Centre Cívic, en alguna plaça, per recaptar fons i continuar editant el Llop Ferotge?...

Podem tallar algun carrer, encara que això últim no faria falta perquè per les obres de renovació de la ciutat, ja estan tots tallats...

Fons Estatal d'Inversió Local, Tren d'Alta Velocitat, etc.

La Diputació sosté en els seus slogans publicitaris que les biblioteques són territoris de coneixement i que conèixer és gaudir, és viure" i té 53 biblioteques públiques a les comarques...

Poden subscriure’s i comprar la col•lecció del Llop perquè tota aquesta gent dels 221 municipis que vostès gestionen.... puguin conèixer, gaudir i viure l'art i la poesia del "Llop Ferotge"?

Poden ajudar a "les" Revistes de Girona i no sols a “La revista de Girona”?

Podem fer "La gran festa del Llop Ferotge" per recaptar fons, a la Casa de la Cultura?

Com hem de plantejar aquesta qüestió?

En la freqüència del "políticament correcte"?

Fent-los veure que els 150 amics del "Chop", a qui es refereix Jorge Morales, també poden ser 150 vots que donin volta i volta una elecció?

150 agents multiplicadors que no es cansaran mai de cridar als 4 vents que al "Chop", el van deixar morir...

Si el "Chop" es mor, es mor tota aquesta moguda poètica, humana i cultural que l'acompanya.

Si el "Chop" es mor, s'aixecarà la ira i la fúria del seu número 1. S'alteraran les aranyes de "La casa de las arañas" de Jorge Morales i s’embriagaran tots amb la "RATAFIA" de’n Fes Sidera.

Apareixerà l'insurgència del Nº2 sota els "RELAMPAGOS" de Sívori, s'alçaran en armes els amics de "Floquet" entre el "FUM del ZOO de Barcelona". El “Loro Eclèctico” que fa temps està llençant malediccions, les multiplicarà des del seu nou tro "Bajo EL VOLCAN" amb el seu "ROMANCERO GOLIARDO".

Des del Núm. 3 també caurà lava bullint dels volcans, amb poemes com "SHOOPING" de JMa Uyá, o el "FAUSTO" de María José García, i "EL AMANTE" de Meritxell Serrano.
S'alterarà l'univers tot amb el Nº4 festejant el primer aniversari del "Chop", disparant Haikus amb Miquel Pascal i amb la metafísica de Macedonio Fernández i "La Gran Ocultación", també de l'Uyá i "Una Cena en IÚ ÉS EY" des de Buenos Aires, l'entranyable Lilian Garrido o José ESKURDIA des de Mèxic amb la seva "DIALÈCTICA DE LA MODERNITAT".

Repassarem el Núm. 5 i ens alterarem seriosament:

El Loro moria en un llit d'un hospital de Barcelona...

Un número sencer dedicat... una revista verda d'homenatge al poeta ALBERT COMPTE …ESTARTUS.

Superat el cop baix, Morales va duplicar forces, i tanta feina doble, va significar també un número doble, el 6 i el 7, també insurgents amb el vermell i el negre de la revolució i festejant el seu segon Aniversari.

En aquest context, la María José García, ens trasllada a l'àmbit universitari coordinant un taller de poesia en el qual cada un de nosaltres va poder donar "Càtedra" dels seus sabers poètics...

En tant, "El Lateral" obre les seves portes a les nits poètiques. La "Llibreria 22" i la seva "Ànima Mattern", el Guillem Terribas, col•laboren amb llibres i amb el que poden, per sortejar-los entre el públic i poder ajuntar algunes monedes que permetin recuperar alguns mínims diners, de l'invertit des de les butxaques del propi Morales.

En aquest context, se'ns en va un guia, un poeta progressista i social, Josep Palau i Fabre i se'ns en va abans que poguéssim entrevistar-lo per al "Llop". Josep Maria Uyá ens fa una semblança sobre el poeta.

La fúria ja està desencadenada, Cecil Gaspar comença a ratllar amb forces el seu graffit, a Ariadna Gómez li fa pena expressar la realitat en paraules tan efímeres i subjectives i ens presenta per duplicat els seus "Interiores".

El Núm. 8 es va mobilitzar amb un homenatge a Roberto Bolaño.

El Núm. 9 ens sorprèn amb l'assassinat del poeta costa-ricense Julio Acuña. Es presentava "Memorias del Paladar", el llibre de la seva compatriota, la Meritxell Serrano.

També es moria a la ciutat "Un tipo muy valioso", el Tiá Salellas (l’advocat dels pobres) i així, arribem alteradíssims al número 10:

Homenatges pel mig a Bolaño, a Bauçà, a Benedetti, a qui recordem per sempre en un humil homenatge al costat de’n Jorge Garralda.

Un autèntic diàleg poètic entre Catalunya i Amèrica llatina i amb uns quants poetes catalans publicats i reconeguts a la revista "LAMAS MEDULA", equivalent del Llop Ferotge en Buenos Aires i que aquesta nit s’adhereixen a aquest acte des de l’Argentina.

I com si això fos poc, amb el seu bon cor solidari, el Morales també ens va presentar a "El Editor dels pobres" (com jo li dic), al Pedro López, que amb la seva editorial "Quadrivium" ha publicat absolutament gratis a poetes com Albert Compte, Meritxell Serrano, Ariadna Gómez, i pròximament un llibre de Jordi Fornos i fins i tot un de qui els parla.
Però ell, el Jorge Morales, ens dóna pas i es deixa per a l'últim. Això diu molt d'aquest “chilote”.

El "Llop"

COM QUE SE SAP JA MORT, NO TE POR DE CAP BESTIAR, ENTRA I SURT PEL TERRITORI DIFÚS DELS SOMNIS COL.LECTIUS, INDAGA, EXAMINA, I AMB LES SEVES URPES, DESPULLA LES PARAULES I LES MITOLOGIES, PERQUÈ VOL DESCOBRIR, VOL COMPRENDRE, TOT I QUE SAP QUE MAI EN TINDRÀR PROU.

El "Llop"

"VOL MANTENIR ENCESA LA SEVA MEMÒRIA I VOL SER LLOP I VOL FER FEROTGE... ".

……………………………………………

Senyores i senyors

Estem a la tardor i estem en temps de Fires i Festes de Sant Narcís.

Ens trobem a "Can Sívori" amb en Morales com sempre, amb el pa de nou, recent tret del forn, un cavaller que em porta la seva revista, un nou número del Llop Ferotge, fins a casa.

Compartim aquesta il·lusió i la bonica portada de color, i l'acurat disseny de Xavi Casadesús.

Però el meu ull a l’aguait no pot deixar de veure les llegendes:

“Amb el Suport de Diputació de Girona”

I penso:
la Diputació li retira l’anunci i aquest va i li posa la publicitat igual.

Però millor passem de pàgina:

El Núm. 10 està en gira, un recorregut territorial començant el passat 7 d'octubre amb èxit total a la Casa d'Amèrica de Barcelona, avui a casa (on m’he permès espolsar una mica els draps bruts) i el pròxim 31 a la Fundació Angel Planells, a Blanes.

CONTINGUT:

El "Llop Nº 10", inclou un dossier imperdible i recomanable, dedicat al poeta mexicà Mario Santiago Papasquiero. Poeta rebel marginat, automarginat, del món de la poesia i del qual gràcies a la gentilesa de Rebeca López, s'inclouen fotografies i un poema inèdit: "Hoy puedo decirlo todo en un Haikú".

El dossier inclou treballs de Juan Villoro (boniquíssima semblança, on el novel•lista en el seu obituari sobre Papasquiero el nomena "POETA"). També testimonis del poeta Orlando Guillén, del narrador Rodrigo Díaz Cortéz i del crític uruguaià Ignacio Bajter.

Pas següent:
Convocaré a l'escenari en primer lloc a la Joana Ramos que:
Presentarà una de les seccions de la revista: "EL Bell Estiu" a partir d'un encreuament estacional: "El Bell estiu" (de 1949) del meu estimat Cesare Pavese.
INTERVINGUT PER Alexandre Nunes de Oliveira, Jaume Puig, Abel García Roure, Lluïsa Faxedas i la pròpia Joana Ramos.

En segon lloc, donaré pas al recital els poetes:

Jordi Fornós
Irene Balló
Alexandre Nunes
I el nostre estimat
Jorge Morales

Per acomiadar-nos "FINS SEMPRE" amb l'actuació de Jorge Garralda i Nadine Garralda del grup DINOSAURIOS i que són presentats en aquest número 10 del Llop Ferotge, per l'amic en comú, Guillem Terribas.
I de’n Jordi Fornos, agafo aquest poema i l'aplico al Llop Ferotge:

"Em queda de teu, només,
com la traça d'un neumátic,
cremat, el cautxú del temps
que hem pogut frenar plegats... ".

5 comentaris:

Jordi Fornos ha dit...

Che, que bueno que vinieeeeeeeeron!Preciós el discurs, Edu. Molt emotiu i explícit. Si senyor.
A veure si les autoritats literàries competents se n'adonen que no només existeixen ells i la poesia es fa més potent, encara. La necessitem per canviar coses.

EDU SIVORI ha dit...

Gràcies per les teves paraules Jordi. Sempre tan atent. Espero que les mevas "sivoreadas" serveixin per a alguna cosa i que algú pugui prendre a les seves mans "amb diners ferms", les destins del Llop Ferotge. Una abracada molt gran de l'Edu Sívori

Jorge ha dit...

Bon discurs, mesurat i equilibrat, amb una visió crítica justa i sensible. Una valoració de gairebé tota la trajectòria del Llop, amb tot el seu romanticisme i tendresa. Moltes gràcies company
Una abraçada

Manuel Ballester ha dit...

Llàstima, llàstima. Però deia Hegel que la història sempre progressava (progressa?) pel seu cantó pitjor, així que, qui sap, potser d'aquí surtin noves síntesis més potents i englobadores.

Jo no puc parlar gaire de com han anat les coses, fa només un any que estic de ple a Girona i a vosaltres tan sols us vaig descobrir fa poc en el Cafè de poetes de Sant Narcís. Però em vau aconseguir interessar: sentiment, passió, voluntat i, sobretot, per damunt de tot, un exercici real de, diguem-ne, democratització de la poesia, si no socialització (només èrem nosaltres els "nous" em va semblar).

No em sembla que es trobi en els gens de la poesia canviar res... fora d'alguna cosa dins de nosaltres mateixos, però què més necessita per justificar la seva existència que això i l'acumulació objectiva del patrimoni autènticament humà.

Espero que entre tots trobareu maneres de continuar udolant, la vida, fins i tot la poètica, no té aturador. I en el fons ningú no vol que els llops desapareguin per sempre. Són massa fascinants. Però això sí, solitaris.

Courage, companys.


Manel

Jorge ha dit...

Hola Manel,

moltes gràcies pel courage i els ànims que ens donas. I tant que continuarem, com a mínim fent els recitals i trobades... El tema revista, tot i que sembli una contradicció, va molt bé també. En tenim de lectors, ja que des de maig de 2006, en que vam publicar el nostre primer nùmero, i fins ara que hem publicat el deu hem crescut molt. El que passa, és que aquest creixement social no ha estat acompanyat d'un suport extern, patrocinadors com ara institucions pùbliques o privades, i no hi ha al món cap revista que pugui sobreviure sense suport extern. Si miras les pàgines del Llop veurás que no hi ha cap publicitat ni de museus, galeries d'art, televisió local, i si que ens dona suport l'ajuntament, i una mica la diputació, però és poc comparat amb la dimensió total del projecte.
Però continuarem insistint perqué pensem que a feina que estem fent está molt bé, i perquè tampoc no n'hi ha cap altre projecte on s'integrin les veus dels nouvinguts amb les veus autòctones, i només això, crec, no té preu!
Una abraçada Manel

Jorge