dilluns, 9 de novembre de 2009

Peixos i llibretes

Un dia de tardor vaig pujar amb l'Edu Sívori al Montgrí. Em va semblar que des d'allà podia veure la seva Argentina perquè des del Montgrí és des d'on millor es contempla tot el món. Des d'allà es comprèn allò que podria ser i no és. Zigzaguejant el camí va observar –l'Edu no es perd cap detall- que m'anotava en una llibreta minúscula algunes de les vivències d'aquell dia de sol tardorenc. Per Nadal em va a comparèixer amb una de les artístiques llibretes d'idèntica mida que havia preparat per les seves amistats. Amb el conjunt d'aquestes radiants i variades pintures està preparant un catàleg amb el qual es podrà comprovar la riquesa artística que l'Edu pot comunicar, sigui en forma de poemes, plàsticament o amb la seva filosofia davant la vida. Perquè Sívori és un creador nat, un extravertit que contamina amb les seves ganes de viure, millor encara, amb el seu estil de vida tan ben plasmat en el seus indescriptibles “Notisívoris”.

Porto sempre a sobre la seva artística llibreta per anotar-hi, en qualsevol moment del dia, un pensament que em ve, una frase que vull retenir, un llibre recomanat, un disc per escoltar, el recordatori d'un concert… Observo que, paral·lelament i de manera gradual, vaig abandonant el model d'agenda gegant utilitzada durant moles anys. En aquestes pesades agendes es pot resseguir la vida: múltiples reunions, telefonades, correus-E per enviar, adreces… la meva vida és en aquestes agendes. Massa tràfec, massa rapidesa i poca pausa. La llibreta petita és una invitació a un tipus de vida més reposada, més profunda. Cal retenir moments sublims de l'existència, aquells que fruïm en repensar-los. La vida, si no vigilem, se'ns emplena de brossa, l'anem moblant d'estris inútils, d'adreces deshabitades, de cors sense batec, de rostres desfigurats i de la càrrega inevitable de vells somnis trencats que l'agenda, sempre cruel, ens recorda.

Em quedo amb la llibreta diminuta, amb els missatgers que teixeixen amistat i solidaritats, amb la idea del proverbi hindú que adverteix que una persona només té allò que no pot perdre en un naufragi. És l'espontaneïtat de la vida d'en Sívori el que provoca el seu mestratge. Res es pot entendre –tampoc els seus pensaments- sense saber la seva indignació davant qualsevol injustícia, la seva ànsia de llibertat, el seu desig de conviure en pau i el seu comprimís envers les causes pendents. Sívori és un viu exponent que ens recorda que un altre món és possible.

Joan Surroca i Sens

2 comentaris:

Jordi Fornos ha dit...

I així hem d'anar fent tots el que creiem que sigui bo per millorar aquesta societat, a poc a poc, com la gota sivorina, que es molt més lenta que la malaia però no per això menys exòtica ni menys efectiva. Felicitats, pare (si em permets).

pistachitow De Vos ha dit...

estic completament alineat a les teves paraules Joan :)