divendres, 25 de març de 2011

Un apropament personal a Albert Compte mitjançant El Llop Ferotge


Tardor 2008. Camino perjudicat per la riba de l’Onyar, camí fàcil cap a ma casa, la Maison Rouge. Cartells per les parets anunciant concerts, presentacions de llibres, espectacles de dansa... res que em llami. De volta i cop, “Roberto Bolaño” als meus ulls. Paro, llegeixo, rellegeixo de dalt a baix: un grupuscle que s’autoanomena el Llop Ferotge presenta una revista, en homenatge a l’escriptor que m’havia fet pensar per primera vegada que Julio Cortázar era superable. Data caducada, de nou faig tard, he de córrer més, i més ràpid.
Hivern 2008-2009. A traves de l’interconnectat món digital actual descobreixo on i quan surt del seu catau el Llop Ferotge cada últim dijous de mes: el Lateral. Allà, gràcies a Jorge Morales descobreixo que en un moment donat d’aquest absurd món va existir un hiperpoeta anomenat Albert Compte, cofundador d’aquesta revista, ara editorial. Si la memòria no em falla, el primer poema que en vaig escoltar va ser el del gat Hamlet, “El asesinito de su papi”.
Primavera 2009 - Tardor 2010. Ja sóc un llopet més de la camada del Llop Ferotge. Junt a Sivori, els Garralda, la Mera, la Meritxell, en Cecil, en Fornos, la Rosita, en Nunes, la Bussalleu, l’Ariadna, la Joana, la Gio, en Fes, l’Anna, en Marcos Lifchilz, i molts més... tots sota l’estela de l’autèntic “lobito feroz”, de Jorge Morales. I cada nit, a cada recital, a cada trobada, un poema, una stòria d’Albert Compte transmeses per l’oracle Morales, “el chileno”... El “loro”, “Startus”, el seu mite viu entre nosaltres constantment: “El unicornio verde”, “Adóptame”, el bar Mongolia, “En teo va a l’inem...”.
Hivern 2010-2011. Ja no visc a Girona, m’amago a l’Empordà, d’allà on sóc. Però al primer udol estic aquí on ni Morales ni Startus, m’abandonen, al contrari, formen part màgicament de la meva vida. Però d’on neix aquesta màgia? Què passa? Perquè m’abdueixen d’aquesta manera aquests personatges i aquestes stòries?
Una nit freda d’aquest passat hivern caminant amb el meu germà portuguès i les dues dones més guapes del mon, se’ns aparegué en ple carrer Ciutadans, barri vell, un Lloro de tamany gegantí. Tan gros que les seves ales anaven de costat a costat de carrer. Un lloro d’un color verd innatural, d’un verd d’aquells que es pinten els arbres i els prats quan un és petit... I el lloro amb el seu bec enorme ens crida, ens parla, i ens diu: “Voleu saber la veritable stòria d’Albert Compte i el Llop Ferotge?”
I entre crits, gemecs i “picotassos” a la testa dels quatre que estem allà observant aquell irreal espectacle ens alliçona :
“Albert Compte, en el sentit estricte, no existeix. Albert Compte, és l’alter ego de Jorge Morales, emigrant xilè que per guanyar-se un lloc en aquesta tancada societat girocatalina, per aconseguir els papers necessaris per a viure aquí com un ciutadà honorable, es va inventar la figura d’Albert Compte Estartús, català de “pura cepa” i com ell diu, germà seu. Morales va sacrificar els seus millors poemes en ares de crear una figura immortal. Morales, il.legal encara, amb aquest bagatge seduí a n’aquesta avorrida girocatalina ciutat i aconseguí fer-se un lloc dins la seva claustrofòbica i endogàmica vida cultural. Jorge Morales inventà Albert Compte per a viure, per a sobreviure, perquè essent un “putu sudaka”, algú li obrís les putes portes del somni europeu.”
Primavera 2011. Estimats i soferts oients, he mentit, vilment. Albert Compte, l’autèntic lloro va existir, i tant que va existir. Jo no el vaig conèixer, però he/hem tingut la sort que Jorge Morales si que el conegués; i que gràcies a ell, gràcies a Jorge Morales, Llop Ferotge, avui, ahir i sempre gaudim dels brillants poemes d’Albert Compte Estartús, “el loro ecléctico”, perquè en Jorge està donant, dona sa vida a canvi de que vostès i jo puguem disfrutar de la genialitat del Loro. Mai tindrem l’oportunitat de conèixer l’Albert Compte, ara viu el descans dels justos, però avui, aquí, ara, tenim la sort de disfrutar l’obra, els poemes, les paraules de Startus.
Una recomanació final, no desaprofitin aquesta oportunitat, jo ho intento. Orgullós puc dir que sense Bolaño, sense Morales, sense Albert Compte, sense El Llop Ferotge, avui no seria res; són part de la meva vida, són guia, són poesia i són camí.
El primer vers del Locus Evelinus ho diu tot:
“Rechaza imitaciones: yo soy el amor verdadero”.
David Casadellà Llavià, 24 de març de 2011, Cafè-Llibreria Context, Girona, Presentació de “Locus Evelinus” d’Albert Compte.

1 comentari:

anna ha dit...

Osti David....que n'ets de macu!! m'has fet saltar les llàgrimes...moltes felicitats pel teu escrit i feliç d'haver-te conegut i de que formis part del llopet ferotge...un ptonàs!!