"Los frutos invisibles", crítica d'Eduard Muntaner Perich

Vaig començar a llegir Los frutos invisibles de Jorge Morales (El Llop Ferotge, 2012) just després d’haver acabat Árbol adentro d’Octavio Paz. El llistó doncs, estava molt alt. Els poemes de Jorge Morales però, no només van resistir les inevitables comparacions, sinó que van estar a l’alçada, des del principi fins al final.

M’agrada una frase de Paz on diu «Cada poema es único. En cada obra late, con mayor o menor grado, toda la poesía. Cada lector busca algo en el poema. Y no es insólito que lo encuentre: Ya lo llevaba dentro». Llegint els poemes de Jorge Morales aquesta idea m’ha vingut al cap més d’una vegada. L’univers que despleguen els seus fruits invisibles m’ha remès contínuament cap aquest instant sempitern on connectem amb el poema a través d’un significat que ja dúiem dins nostre.

De Los frutos invisibles m’han agradat moltes coses: la valentia d’abordar qüestions transcendentals que escodrinyen l’essència humana, sense por ni supèrbia; la identitat personal de l’autor i les seves relacions en el si de la societat i el moment que li ha tocat viure (com es nota el seu interés per la Història); la cerca del poema on vida i discurs s’aproximen i es freguen; l’habilitat de crear un univers on el poema Otoñal de Girona no es fa estrany al costat d’estrofes amb paisatges del Xile natal de l’autor; també el compromís social (i combatiu) que desprenen alguns dels seus poemes, com els fantàstics Manifiesto Negro o A Bessie Smith.

Llegir per primer cop un autor que coneixes en persona, sempre resulta aventurat. De Jorge Morales (Santiago de Xile, 1974) coneixia la seva faceta d'agitador cultural gironí, incansable organitzador de lectures i vetllades com les Nits Poètiques del Llop Ferotge. Però llegir-lo i conèixer la seva faceta d’autor m’ha deixat senzillament bocabadat. Tenim molta sort de tenir-lo vivint a Girona des del 2004, i no tinc cap dubte que en sentirem a parlar en un futur no gaire llunyà. Després de llegir Los frutos invisibles és inevitable tancar el llibre pensant tot el que encara ens amaga l’autor. En tot cas, els seus poemes, després d’haver-los paladejat, es converteixen en Lo que no se olvida.

Es un objeto que brilla
en el agua conmovida del pasado,
en el agua revuelta del recuerdo.

Vull afegir que el pròleg de Jorge Garralda és també captivador i molt original, estructurat com un viatge on cada estació és un poema. Però penso que aquest pròleg és fins i tot més interessant en les re-lectures que no pas en la primera d’elles, ja que si no, al ser tan precís, existeix el perill que les impressions del prologuista esdevinguin les nostres.

Eduard Muntaner Perich
Investigador Universitat de Girona