La teranyina dels àngels: «La casa de las arañas»
Si ha dies avorrits i que de cop i volta topes amb un poeta. Hi ha poetes que mai no han dit res, que es mantenen en una espècie d'auto-postergació, pensant en el més enllà. Per sort, n'hi ha d'altres que remunten per damunt dels seus escrits durant un instant. Salten com llagostes i s'ofereixen com aranyes per recitar textos inquietants. De cop al bot, te'ls trobes i et sedueixen. Una poesia, quatre línies i ben decantades, t'acosten a la vida, Jorge Morales és d'aquests, és un poeta que fins i tot a les hores més petites s'atreveix a recitar un passatge de la seva obra o de qualsevol altre poeta. Quan el sol encara no s'ha mort ressonen les paraules del rapsoda. La primera vegada sobta per inusual -enlloc no et reciten res-, ell és deutor d'un desig: explicar. La fal·lera només és una, la de la poesia. Un món d'ambients que tant aviat es decanten a favor de la mètrica estricte com -també- arran de la torrentada del ritme lliure. Sigui com sigui, la poesia de Jorge Morales té un calatge fondo i personal. No es distancia d'ell mateix, sinó que en fa categoria del seu viure. Morales és un poeta de poques barreres, sap extrapolar, mitificar i -també- definir una època concreta. S'escapa, però, amb l'elegància d'una anguila, de la lletjor per explicar la bellesa en una sola frase. Morales vol i dol i el seu llibre de poemes, explica un territori sentimental. És un poeta modern, però, que no defuig les temàtiques clàssiques. És l'home ferit que relata la seva desventura d'estar viu. Existencialista. El seu llibre, La casa de las arañas (1999-2002), és una porta oberta cap a una solitud, però -també- i aquesta és la gràcia, situa al lector al davant d'una altra porta i aquesta està tancada. Només el lector pot trucar si vol saber que hi ha al darrere. "El olvido se acordo de mi", diu a la pàgina 21. Morales desconcerta, perquè tant fa una poesia atmosfèrica i perduda dins del concepte global dels bons sentiments com, i amb cura, arrana els passos perduts de la memòria. El llibre de poemes de Jorge Morales (Ed. El Llop Ferotge, des de Sant Narcís), és un dels que paga la pena llegir i buscar per regalar per Sant Jordi. No es pot evitar la millor de les seves poesies de La casa de las arañas (1999-2002). Un poema definitiu que acaba d'una manera tremenda, cito: "Yo no riego las plantas / No fumo ni bebo. / Trepo las paredes / y enhebro mi tela, esperando caiga algun manjar".
Extrapolant la metàfora del poeta, Morales, rega les plantes, no fuma ni beu, s'enguila per les parets i teixeix la seva tela, la que ha creat amb El Llop Ferotge (la revista d'art i poesia, editada des del barri de Sant Narcís). És una figura llegendària, ves a saber si una fantasmagoria, abans, d'això en dèiem "underground", després "contracultura" i ara, "alternatiu". Modes i qüestions que són interessants però, que al cap del temps totes acaben resumides en una bona poesia, com les de Jorge Morales.
No us entretingueu i durant el dia del llibre, busqueu aquesta obra, que, potser, sigui difícil de trobar. Us asseguro que paga la pena. Jorge Morales i el seu La casa de las arañas (1999-2002) és un luxe. Un poeta, res més.
Jordi Arbonès (Nif) per a el dimoni.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada