La Poesia d'Albert Compte

 Gràcies a l'excel·lent col·lecció de poesia que edita El Llop Ferotge -la revista d'art i poesia, editada al barri de Sant Narcís-, ens arriba un poemari d'Albert Compte (1960-2007), Locus evelinus, escrit el 2002 i malauradament inacabat. Diuen que s'acostuma a veure al llop durant algunes nits gironines, s'assegura també que de vegades la bèstia recorre zones obscures de l'inframón de Barcelona i altres ciutats europees. Hi ha qui assegura que és un espècimen en extinció, però, l'únic que es pot afirmar és que està viu, com ho demostra aquest llibre. Un llibre que ret homenatge a un poeta de gran calatge i homèrica producció, de la qual encara en queda molta obra inèdita. Jorge Morales, l'únic que sap a on viu el llop i quines són les seves rutes habituals -nocturnes-, diu que rescatar l'obra i la figura d'Albert Compte és una tasca urgent i necessària per renovar la poesia actual en llengua castellana i catalana. Això i llegir el llibre amb portada del pintor Enric Ansesa, ens encara a un enigma intrigant, el del poeta desaparegut però del qual en queden múltiples veus per escoltar, una aventura literària que hauria d'incendiar la imaginació dels lectors i dels editors. El llop s'alimenta bàsicament de poesia, sovint apareix al bar Lateral per udolar, amb polièdriques veus, a dins de les cavernes que hi ha arran d'un riu d'aigües manses, que tant aviat projecten antigues fantasmagories que gent com Josep Pla o Roberto Bolaño, van recollir a hores petites, cegues i confuses. El llop no pot renunciar a la seva naturalesa de depredador, d'aquí li ve la seva ferotgia, de sorgir -silueta inquietant- als racons més impensats, d'anar a la cacera, un cop darrere l'altre, de tot allò que representa imaginació, dolor i alegria. Hi ha caus, hi ha voltes i moltes cases porxades, hi ha també, un murmuri, un alè que de vegades recorre, com un tel, els carrers a frec de llambordes, també hi ha, però, esgarips que s'enfilen per les parets i s'enfilen fins a la part més alta de la ciutat per fer repicar, com una fuetada, l'ànsia dels poetes en la pedra antiga. Els textos de Locus evelinus salten pel damunt del temps i de la mort, s'insereixen, definitius, en la figura de l'Evelin, una dona que a estones hi figura com una mussa adormida, unes altres com l'arena on el poeta hi recala el vaixell de la seva beneïda follia, i encara, en el dolor de l'absència. És una declaració d'amor, de desig, de record i de voler reviure, junt amb el llop, els camins, carrers i ponts que han de dur a un sol i enigmàtic horitzó: ella, l'Evelin. Un misteri que el poeta s'atreveix a desvetllar a mitges. No li cal res més que escriure-li i quedar-se, amatent i obsedit, tot esperant que la nit s'enfonsi a cops de llum, que l'arribada del dia li indiqui una ruta segura, una guia que el dugui a retrobar la drecera que el porti de nou al seu costat.

L'Albert Compte, després de veure's com un dragó tossut diu "El cielo eres tú", per arribar al poema inacabat, a partir del qual ja no en sabem res més. Afirma: "Tu mirada es mi estímulo". Està sol, immensament sol i refugiat en l'escriptura, en les lletres que, com un alquimista desnonat, ajunta mentre la mort el vigila; li ofereix una ploma carregada amb la tinta de l'oblit.

"Estoy ansioso, ardo en ganas de verte".

Locus evelinus, llegiu-lo.


Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com