La música popular es perpetua a través de les generacions inscrita en els gens del poble, que és qui, en definitiva, la canta, la toca i la balla. És fàcil trobar similituds en músiques de zones geogràfiques properes i, fins i tot, reminiscències insospitades de músiques conegudes en altres músiques que descobrim per primera vegada i que provenen de terres encara més llunyanes. Per tant, podem afegir que l'activa relació de la gent amb la gent, el llenguatge, a través dels segles s'afegeix a la subtil genètica intergeneracional i, ambdues, esdevenen factors clau de transmissió. I així mateix fa la dansa, bevent del so ancestral de les notes i expandint-ne la reverberació en forma de moviment.
La capacitat innata i inconscient que tenim per saber que som música i que som dansa (en definitiva, que som art) les converteix, doncs, en entitats de comunicació i comunió directes. I si bé ens cal aprendre a llegir per poder entendre un missatge escrit (una novel·la, per exemple) contràriament no ens cal aprendre solfeig per entendre una cançó o desenvolupar tota una gimnàstica per entendre un moviment. D'aquesta manera, la humanitat no ha tingut la necessitat d'inventar artificis per capir els significats dels missatges d'aquestes arts. Pot ser que, a priori, ens semblin llenguatges molt més allunyats que el de les paraules. Però només cal una cançó o una dansa ben articulades per evidenciar el contrari. Aquests, són llenguatges que vénen de molt enllà dels temps, residents eterns del nostre esperit. Un esperit, malauradament massa adormit en aquests temps que corren, curull de superficialitats d'una vida i d'una societat consumistes, poc reflexives, sobre-estimulades i que avancen amb massa pressa no se sap ben bé cap a on, i que no saben ben bé què volen. Aquesta velocitat, a mida que accelera, va soterrant sota el caprici de les modes tota una sèrie de valors universals, a priori immutables, que fa temps que han passat al mausoleu del passat, condemnat a ser anacrònic per la "filosofia" neoconservadora.
La música i la dansa són, doncs, llegats que portem inserits en el nostre esperit. Però ens poden semblar molt llunyans i extremadament difícils de dominar perquè, des dels inicis del que coneixem com a modernitat, el nostre cos i la nostra ànima s'han anat distanciant d'elles. I per això, cada cop més, es fa cabdal tornar a recuperar la recerca interior d'aquests llenguatges, en definitiva, del nostre esperit perdut o adormit. I el què fa grans i enriquidores les troballes d'aquesta indagació és el procés en sí mateix, i la voluntat de fer-lo. Perquè ambdues arts, amb l'ajud parsimoniós de la cristal·lització temporal, precipiten els absoluts que descansen de forma diluïda en el nostre cos i la nostra ànima i que, un cop formats, ens han de portar a obtenir la consciència del nostre esperit, misteriosament ocult en el magma dionisíac primigeni. Aquesta sublimació de cos i ànima, és el què buscaven (i han de buscar) els grans compositors de música i els grans dansadors. L'espiritualitat de l'ésser humà a través del so, a través de la música, a través del moviment. Però, insisteixo, no en la seva vessant apol·línia, més cerebral i mesurada, sinó en la vessant més visceral, la del Dionís de Nietzsche. I s'ha de buscar (i de fet, tots els mestres ho han fet) en la grandiosa humilitat i en la veracitat del fet popular, en la dualitat d'optimisme i pessimisme franc de la gent que en desgrana les notes o els moviments com desgrana el raïm aquell demiürg rialler. I en la gran saviesa acumulada del so, i en la majestuosa pauta del moviment, en el pas a través de totes les ànimes i cossos que han estat història de la societat. Tot això es veu reforçat per artistes transcendents, que havien arribat a la sublimació d'aquestes arts, però que, al mateix temps, integraven l'àmbit popular en les seves obres conduïts pel virtuosisme, -explosió màxima de les capacitats innates de l'ésser humà-, i per una recerca i un esforç personal altruista. Creadors i cercadors que traspassen el llindar de la mera expressió superficial corpòria, que aprehenen els conceptes i els transmeten de nou a la gent. Persones en busca del seu propi déu. És important, arribats a aquest punt, recordar que la base sobre la qual treballaven i han de treballar aquests artistes,-en realitat tots-, és la de la transmissió, en aquest cas, del so i del moviment entre milers i milers d'ànimes i cossos a través de milers i milers d'instants. La virtut, doncs, d'aquests grans personatges veu de les fonts subterrànies del subtil virtuosisme sumat de milions d'individus que han composat i mogut la vida al llarg de tota la història.
En èpoques de crisi cal que ens reblem a les virtuts universals, a sòlids intangibles per no acabar d'enfonsar-nos en el llot miserable del fangar dels diners. I la música i la dansa, sobretot si es fan en comunitat i comunió, són poderoses branques on lligar cordes per no acabar absolutament submergits en la pitjor misèria de totes: la d'esperit. Ambdues arts són, doncs, els porus que ens fan permeables a salvadors sentiments tel·lúrics que hem anat obviant sota estrats d'egoisme, auto-ostracisme, pseudo-cultures (sobretot televisiva) i altres béns de consum que alimenten aquesta pols humida amb els humors de la nostra vella societat, sobre la qual, a més, ara, s'hi teixeixen, incessantment, xarxes globals farcides d'aranyes cibernètiques. No deixem que la insensibilitat i la ignorància de certa part de la societat ens arrabassi aquests llegats tant preuats.
Autor dels poemaris "La densitat del repòs de la cendra" i "L'Opi d'un hivern".
Girona, 12 de juny de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada