Dues etapes van marcar la trajectòria d'Albert Compte (Barcelona, 1960-2007).
Durant la primera va treballar a Òmnium, va fundar una llibreria a Calafell, va
organitzar diferents activitats al poble i va acabar pels avatars del destí a
Andalusia, on es va autoproclamar “el millor poeta català de la província de
Còrdova”. Articulista esmolat, poeta i narrador, Compte guanyaria el Salvador
Espriu de narrativa del 1996 amb El cor de la carxofa (Columna) i va
publicar una apreciable novel·la, El crit de l'ornitorrinc (Destino,
2000), sàtira hilarant sobre un militant republicà perdut en un asil ple de
fatxes i de fatxendes.
De retorn a Barcelona, Compte entraria en una calculada
decadència, tornaria als excessos, esdevindria un mite dels recitals de bars com
el Muy Buenas o el que ell va anomenar Mongòlia, a tocar de la plaça Adrià.
Impregnant-se del Llibre de les mutacions i en perpetu estat narcotitzat,
la passió per l'escriptura el van dur a la gestació d'una obra ingent, redactada
acuradament en llibretes d'espiral.
Exiliat de nou a Olot, entraria en contacte
amb els cercles de la revista El Llop Ferotge, singularment amb Jorge
Morales, marmessor que va prologar el llibre pòstum El Romancero goliardo
(Quadrívium, 2008) i que edita ara Locus evelinus, un dels seus quaderns
dedicat a una mena de Dulcinea, “la musa papirusa”, obsessió i motiu
literari, dona idealitzada que li va donar molts maldecaps.
Amb el to delirant
de dies sencers escrivint, Locus evelinus té el talent del millor Compte,
del que es va immolar poèticament. L'amant havia esdevingut la llibreta,
companya fidel fins al dia fatídic en què la sort el va abandonar a l'hospital
de la Vall d'Hebron.
Publicat a El Punt Avui,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada