divendres, 13 de setembre de 2013

La llibreta de l'èxtasi, per David Castillo

Dues etapes van marcar la trajectòria d'Albert Compte (Barcelona, 1960-2007). Durant la primera va treballar a Òmnium, va fundar una llibreria a Calafell, va organitzar diferents activitats al poble i va acabar pels avatars del destí a Andalusia, on es va autoproclamar “el millor poeta català de la província de Còrdova”. Articulista esmolat, poeta i narrador, Compte guanyaria el Salvador Espriu de narrativa del 1996 amb El cor de la carxofa (Columna) i va publicar una apreciable novel·la, El crit de l'ornitorrinc (Destino, 2000), sàtira hilarant sobre un militant republicà perdut en un asil ple de fatxes i de fatxendes.
De retorn a Barcelona, Compte entraria en una calculada decadència, tornaria als excessos, esdevindria un mite dels recitals de bars com el Muy Buenas o el que ell va anomenar Mongòlia, a tocar de la plaça Adrià. Impregnant-se del Llibre de les mutacions i en perpetu estat narcotitzat, la passió per l'escriptura el van dur a la gestació d'una obra ingent, redactada acuradament en llibretes d'espiral.
Exiliat de nou a Olot, entraria en contacte amb els cercles de la revista El Llop Ferotge, singularment amb Jorge Morales, marmessor que va prologar el llibre pòstum El Romancero goliardo (Quadrívium, 2008) i que edita ara Locus evelinus, un dels seus quaderns dedicat a una mena de Dulcinea, “la musa papirusa”, obsessió i motiu literari, dona idealitzada que li va donar molts maldecaps.
Amb el to delirant de dies sencers escrivint, Locus evelinus té el talent del millor Compte, del que es va immolar poèticament. L'amant havia esdevingut la llibreta, companya fidel fins al dia fatídic en què la sort el va abandonar a l'hospital de la Vall d'Hebron.



Publicat a El Punt Avui,