No ens queden records.
Com marionetes antigues
oblidades, pengen de fils
enlluïts amb la pols d’atzars
d’un titellaire encara incògnit,
amb el teló del teatrí
mig abaixat, sempre expectant.
Els porxos muts de la memòria,
dissipen ecos de distàncies
de dits i de fets garbellats.
Roineja sobre el rovell
dels anys un altre cop, i s’obren,
com crostes tendres, les certeses.
(El temps és una intromissió
en la nostra inconsciència).
En algun lloc, a terra,
un vell llaura l’horitzó
amb vaixells imaginaris,
sotjant inquiet l’ocàs poruc.
(No té res més a dir,
tan sols resta esperar).
Una àvia passeja, lànguida,
amb els ulls clavats
al reflex lacònic d’una vida:
té la mort a les ninetes.
(No té res més a dir, tan sols resta esperar).
La mort s’asseu a un banc de marbre
per veure passar un temps
xop d’anacronismes. I espera.
Tot ha esdevingut tan letàrgic...
(El temps és una intromissió
en la nostra inconsciència).
Poema i foto de Jordi Fornós Gómez
4 comentaris:
Brillant!!!
I tant que sí! Moltes gràcies a en Jordi per compartir-lo amb tots nosaltres...
Jordi,
Moltes felicitats!! Que una part de l'espectacle que fas surti en una revista és un pas molt important per donar-se a conèixer. Endavant.
Ja ho dic jo que ets un 10, ja sé jo que hem fet un bon fitxatge al CE, el que no hem aconseguit fins ara segur que ho aconseguiràs tu amb poesia.
Publica un comentari a l'entrada