Crítica de Lluis Muntada a Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall.

PUBLICAT A REVISTA "L'AVENÇ" (març 2016)

LA TRADICIÓ DINS UN ABOCADOR
L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall aplega en un volum un seguit de textos periodístics en què rescata una sèrie d’autors i d’obres de la literatura catalana que, tot i la seva vàlua, han estat en alguna mesura oblidats. LLUÍS MUNTADA

QUAN LA TRADICIÓ ÉS UN CONTENIDOR D’ESCOMBRARIES. Recordo la felicitat desolada que va envair un amic meu, erudit i llicenciat en llengües clàssiques, quan una nit freda de gener d’ara fa dotze anys, abillat amb un batí i aquelles immemorials plantofes de quadres marrons, va tornar a entrar al pis després que hagués baixat a llançar la bossa d’escombraries. A les mans, estintolada contra el pit, subjectava una columna de llibres de color ocre. Estava pàl·lid. Els dits li tremolaven i ens va demanar que anéssim a ajudar-lo: a dintre el contenidor d’escombraries acabava de trobar una estiba de volums de la Fundació Bernat Metge, que la biblioteca municipal de la joliua i emprenedora ciutat on ell vivia acabava de donar de baixa (vam suposar que per manca d’espai i per escassa sol·licitud lectora). Molt excitat, el nostre amic es va capbussar de nou en el contenidor. De dins van brollar els discursos de Ciceró; L’art de la cuina, d’Apici; tot de Catuls; Demòstenes; Llucià, Egèria... Quan en va sortir, llardós com fra Guillem de Baskerville després de l’incendi de la biblioteca secreta del monestir d’El nom de la rosa, el nostre amic plorava, de tristesa i ràbia més que no pas d’alegria per la troballa.

 

 

A Els convidats de pedra, l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) reuneix un aplec de textos que materialitzen el diagnòstic lluminós de Francisco Rico, que va dir que la investigació literària més fèrtil és aquella que explora els camins debolits de la literatura, totes aquelles baules que han estat oblidades per la recepció literària i la tradició canònica. Ordenats cronològicament, els textos d’Els convidats de pedra restauren l’existència de llibres i autors rars, poc coneguts, de vegades extravagants, sempre remots i marginats. Potser més que de llibres i autors rars, hauríem de parlar de llibres i autors enrarits, enrarits per la lògica autodestructiva d’una tradició literària que també es forja gràcies a aquesta irrefrenable tendència saturnina de devorar els propis fills. «La nostra tradició ens ve gran. No en som dignes», remata Enric Sòria en el pròleg de l’obra.

Els textos que apareixen en aquest llibre van ser publicats entre el febrer del 2000 i el juny del 2002 al diari El Punt, en una època en què els periòdics encara intentaven conjurar el complex d’estar generant «literatura per a l’oblit» (Bioy Casares dixit) tot apostant per deixar un pòsit creatiu, cultural i de qualitat. Quinze anys després d’haver estat publicats, aquests textos tornen a mesurar una temperatura intel·lectual i a confrontar-nos amb la possibilitat candent, quasi una esperança, de creure que quan es reorganitzen els sistemes d’estudi de la literatura, és també la mateixa percepció de la literatura la que canvia.

El llibre arrenca amb la figura d’Antoni de Montserrat, missioner a l’Índia a finals del segle XVI, jesuïta que va elaborar el primer mapa de l’Himàlaia i que, en un exemple d’ecumenisme, va assumir la missió d’explicar els Evangelis al gran Mogol Akbar. I es tanca amb el portentós dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món. Entre els dos pols d’aquest arc, el lector podrà bussejar el contenidor de les tradicions truncades forma eufemística utilitzada per evitar l’esment de paraules malsonants com oblit, ignorància, descurança i, en suma, barbàrie organitzada.

En aquest llibre el lector, subjugat a un exercici de crítica literària que en si mateix és una demostració d’alta literatura, descobreix l’aventura oriental de Sinibald de Mas, estudiós de teologia sànscrita; és esperonat a participar de l’exuberància verbal de Francesc Pujols; a recuperar Juli Vallmitjana i a no llegir-lo «des del partit pres de la rutina»; a tenir una percepció penetrant del costumisme irònic i agut que Josep Maria Planes, assassinat a l’edat de 29 anys per un escamot de la FAI, vessa a l’obra Nits de Barcelona; a no descuidar la força dels contes de Cèlia Suñol, de Diego Ruiz o de Ramon Vinyes, alguns dels quals «podrien ser models de narració breu en qualsevol literatura»; a contemplar un fris d’una de les vetes més potents de la literatura catalana, el dietarisme (Edmon Vallès, Artur Bladé, l’ingent Calaix de sastre del baró de Maldà, Tomàs Garcés, Marià Manent, Francesc Rierola, Gaziel, les exquisides Hores angleses de Ferran Soldevila...).

El lector d’aquest llibre també podrà tenir més d’un motiu per endinsar-se en les diverses formes de la literatura memorialista: les cròniques de Carles Soldevila; les memòries de Sbastià Gasch, d’Antoni Rovira i Virgili, de Lluís Nicolau d’Olwer, el llibre Los catalanes en la guerra de España de José María Fontana... I per si algú, aclaparat per aquesta rastellera de noms, que només són una mostra mínima dels múltiples noms que hi apareixen, es pensés que Els convidats de pedra congreguen una previsible corba expositiva d’acord només amb la raresa i l’extravagància dels autors i obres invocades, s’equivoca: en aquest llibre també afloren obres lateralitzades d’autors hegemònics: La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra; Nocturn de primavera, de Josep Pla; Del Pròxim Orient, aplec d’articles periodístics que Josep Carner va publicar a La Publicitat arran de la seva etapa com a cònsol al Líban; l’obra tardana d’Eugeni d’Ors... I encara més endavant, un retaule d’autors i obres que, immerescudament, no tenen una recepció major: l’obra poètica de Joan Vinyoli; A partir del silenci, de Joan Brossa; K.L. Reich, de Joaquim AmatPiniella; Salvador Espriu, «que pateix ara la síndrome de l’oblit»; Haceldama i Els ulls i la mirada, de Blai Bonet; o Els estats de connivència, de Miquel Bauçà. Més punts suspensius.

A l’article La tradició i el talent individual, publicat l’any 1919, T.S Eliot reacciona en contra d’aquelles avantguardes literàries que se senten limitades pel pes de la tradició i que, com aquell ingenu colom de Kant que sospitava que volaria millor sense la resistència de l’aire, pretenen abolir el passat. En contra d’aquest pressupòsit Eliot aposta per la tradició, per una dimensió dinàmica de la tradició, ja entesa com a única eina per crear una obra d’art. Es tracta, doncs, d’entendre el passat no com a coerció, sinó com a present, com a present amb tota la seva vivesa. Aquest projecte cíclic és el que va executar el meu amic des de dins del contenidor d’escombraries, i el que executa Ponç Puigdevall en aquest llibre que exhuma un present ocult, ocultat, autocultat.

 

CORRENTS DE FORÇA. Els convidats de pedra, títol visiblement pouat del llibre Los raros on Pere Gimferrer escriu: «Los raros son los convidados de piedra de la literatura y la lectura» plan

teja diversos corrents de força. És, abans que res, una lluita contra l’ostracisme literari: «Es tractava d’escriure, doncs, sobre una sèrie d’escriptors i d’obres que als compendis de la literatura apareixen esmentats en un lloc secundari o menor, a vegades com una simple nota a peu de pàgina, i reivindicar el seu lloc dins la cadena de la història literària, per més que fossin uns marginats o uns desarrelats involuntaris o conscients».

La recuperació d’aquestes figures es desplega des d’un antiacademicisme manifest, amb una valoració de la literatura del tot allunyada d’escoles, d’aparats crítics conceptuosos i de sistemes teòrics amb voluntat de sistematització canònica. I es recupera també amb una lògica que admet concomitàncies amb les línies predominants de l’assaig El malentès del noucentisme, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. Ponç Puigdevall critica l’establishment catalanista perquè va confinar obres i autors que no van ser considerats prou exemplars. També subratlla la lluita de tants i tants autors per trobar un model de llengua operatiu i ric, que superés l’escissió entre la llengua real i la llengua normativa (no oblidem que la majoria d’obres ressenyades en aquest assaig són del primer terç del segle XX). En aquesta mateixa tessitura no és d’estranyar que Els convidats de pedra rescati tantes obres de dietari, memorialistes i periodístiques, en què el llenguatge s’afina amb naturalitat d’acord amb l’imperatiu primordial d’aquests gèneres: comunicar alguna cosa i fer-se entendre. Al llibre hi ha també una constant reactiva contra «l’engavanyada ultracorrecció noucentista», i, conseqüentment l’exhumació de figures díscoles, com Jeroni Zanné i Juli Vallmitjana, que van quedar completament sepultades pel cànon d’aquest moviment literari. El festí de literatura comparada que multiplica els espais interiors d’aquest llibre és un altre plus d’enriquiment. Però el factor que, a parer meu, trava de dalt a baix Els convidats de pedra és una ètica lectora que reposa sobre la força palpitant de l’estil narratiu, l’emoció literària i la convicció que la literatura és una via de salvació personal per a determinats esperits. Així, en aquest llibre, la profunditat quirúrgica (llegiu els textos sobre Joan Vinyoli, Tomàs Garcés, Ramon Vinyes, en fi...!), la capacitat de convertir una anècdota en una figura literàriament vitalitzadora, l’habilitat per aconseguir que el cúmul de dates i noms i obres i llocs no ofegui per res la vitalitat literària, i la perícia per desplegar una digressió assagística a través d’autèntics plantejaments narratius (llegiu els capítols dedicats a Oller, i a Rubió i Tudurí...) atrapen el lector amb els mateixos recursos amb què ens commou un conte.

Els convidats de pedra ha estat publicat per Edicions el llop ferotge, a càrrec del poeta i sagaç editor Jorge Morales, que va saber trobar el destí llibresc que hi havia en aquella cadena d’articles periodístics. Només un però relatiu a l’edició: atesa l’acumulació de noms i obres, el lector agrairia l’operativitat d’un índex onomàstic que permetés una consulta ràpida i focalitzada dels autors i obres consignats en aquest volum.

Feliçment esgotat per les hores de felicitat literària que aquest llibre obsequia i al mateix temps convoca per les lectures que consigna, el lector d’Els convidats de pedra rememorarà uns versos immarcescibles de Borges: «Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído». Ponç Puigdevall ha fet un pas de rosca: intentar evitar la corrosió de l’oblit escrivint sobre les pàgines que ha llegit.

 

Els rars, per Enric Sòria Parra.

Els rars

Enric Sòria.

Pròleg al llibre "Els convidats de pedra", de Ponç Puigdevall.

Edicions El llop ferotge. Girona, desembre de 2015.

És sabut que una de les funcions més nobles de la crítica és la de recuperar, vindicar i si pot ser reactivar –assenyalant-ne els atractius al lector actual– les obres del passat que han quedat immerescudament negligides. És un exercici imprescindible en qualsevol literatura, perquè una tradició sòlida i variada és la plataforma necessària de qualsevol creació verbal que pretenga d’anar una mica més enllà del balbuceig –i, contra el que creuen els obtusos, com més innovador i rupturista siga l’intent, més necessitat tindrà d’una tradició que s’ho valga: per fer una destrossa mínimament decorosa, cal disposar de molta porcellana–, però encara ho és més en aquelles literatures que, per les causes que siga, han patit discontinuïtats severes en la transmissió dels valors lletrats. La literatura catalana n’ha patit unes quantes, d’aquestes discontinuïtats. La més greu va convertir l’exuberant tradició medieval de què hauríem pogut gaudir en una andròmina exòtica i vetusta que la major part dels lectors actuals –dissortadament– ni tan sols entenen i a la qual rarament s’acostaran per gust, i de pas va deixar-nos amb un Renaixement, un Barroc i una Il·lustració en la pròpia llengua massa raquítics per a facilitar les freqüentacions desimboltes i les manipulacions airoses que tota literatura viva requereix.

Bé que de proporcions menors, la guerra civil del 36 també va significar un trenc profund de la transmissió literària. L’exuberant vitalitat de la literatura escrita en català just abans d’aquell terrabastall resulta quasi inimaginable a hores d’ara i la pila de llibres de qualitat d’aquell temps que hauríem d’haver heretat de manera natural supera de molt la precarietat acovardida de la indústria editorial d’avui i el massa reduït nombre de lectors competents de què ara mateix disposa aquesta llengua.

La literatura catalana del primer terç del segle XX, presa en conjunt, és un revelador molt ingrat de les insuficiències del nostre present. La gent que l’escrivia portava dècades maldant per convertir la catalana en una literatura europea digna de ser atesa, i en bona mesura ho havia aconseguit. No esquivava l’obra mestra hipercultivada i selectíssima ni el reportatge noctàmbul i enriolat, la incursió en el submón patibulari de l’extraradi més abjecte, l’acudit avantguardista, el relat visionari, la polèmica acre o matisada, l’academicisme campanut i l’obra de teatre de consum ben feta.
Com caldria esperar d’una literatura que dóna veu a una societat moderna, complexa i plena de tensions, la gamma d’estètiques, de temes i de tons que llavors es va posar a l’abast del lector era amplíssima, i la quantitat de pàgines d’aquell temps que valdria la pena de llegir (i que sovint costen moltíssim de trobar) fa rodar el cap. Per ser justos, cal dir que en els últims anys s’ha fet un encomiable esforç per recuperar-ne els títols més importants, i també alguns dels simplement curiosos, i aquest llibre mateix, que al capdavall parla sobretot de reedicions, n’és una bona prova, però també s’ha de reconèixer que aquest esforç no ha tingut gaires repercussions i, d’altra banda, encara queden llacu-nes massa ostensibles i molt de treball per fer. Fet i fet, molts llibres valuosos continuen sent tan il·localitzables ara com fa 20 anys. En bona part, aquesta és una tradició que encara no hem sabut assumir, ni en la seua excel·lència ni en la seua diversitat interior (incloent-hi les rareses, sempre estimulants), perquè ultrapassa de molt la capacitat d’assimilació del nostre present. Més de la meitat dels lectors encara en exercici es conformen amb una ració de subproductes urgits i inter-canviables d’una baixesa de vol escruixidora, i la resta en són pocs i es troben més desassistits que els portadors d’un virus recalcitrant i exageradament minoritari. Ras i curt, a hores d’ara la nostra tradició ens ve gran. No en som dignes, no la sabem aprofitar i la perdem.

Una funció vital del crític, si mereix aquest nom, és insurgir-se contra aquest estat de coses, tornar a posar aquesta riquesa al davant del lector, recordant-li’n l’existència, revelant-li’n l’atractiu, fent-li venir ganes de llegir-se-la, o de tornar-hi a pensar, si ja l’havia llegit, a fi de convertir de nou els llibres descartats en literatura fecunda, cosa que només poden ser si algú els llegeix per gust. Es tracta d’un combat contra el marasme de la desmemòria que, com ens adverteix l’autor en un passatge d’aquest llibre, determina “el caràcter rutinari dels pobles incivilitzats”. La civilització és una xarxa que no tolera els trencs. Qui refà els lligams amb el passat, treballa pel futur.

 Ponç Puigdevall és un dels crítics més reconeguts, i també més discutits, de la nostra premsa. El seu compromís radical amb la literatura l’ha obligat a ser dur amb molts llibres l’única relació dels quals amb l’art literari no pot ser altra que la d’haver esdevingut els desencadenants dels primorosos exercicis d’acarnissament verbal –mil·limetradament feroç i justicier– que Puigdevall els ha hagut de dedicar. I ací cal no enganyar-se. Puigdevall és un crític que sap encendre’s d’entusiasme quan troba un llibre que s’ho val, però també és algú que ha escrit durant molts anys una ressenya setmanal sobre narrativa catalana, i en català no s’edita a hores d’ara una obra mestra a la setmana, ni de lluny. On abunden les mistificacions, la ferocitat és profilàctica. La literatura de veritat –la literatura que Puigdevall s’estima per damunt de tot– ha d’assolar les defenses del lector, ha de commoure’l; ha d’aspirar, com volia Kafka, a asclar a destralades la mar gelada de dins seu, o almenys ha de saber interessar-lo, sorprendre’l, captivar-lo; ha de ser capaç de convertir el temps dedicat a la lectura en hores apassionants, felices, memorables. Si no pot fer ni això, és un fracàs que exigeix correcció o, més probablement, una enganyifa que no mereix pietat. I de pietat, Ponç Puigdevall en gasta poca. Al meu parer, Puigdevall és un crític massa tolerant amb el desori constructiu, quan és fruit d’una ambició agosarada, però no pot perdonar ni la incúria estilística, ni la mediocritat cofoia, ni la presa de pèl. És comprensible, doncs, que a Catalunya hi haja una bona colla de soi-disants escriptors, o d’aspirants a ser-ho, que s’han sentit ferits per la seua honestedat bel·ligerant.

 El que poca gent sap és que, ja fa un grapat d’anys, també va escriure una secció setmanal d’El Punt dedicada a llibres i autors que no eren del present. Es tractava d’una galeria de personatges literaris, convocats a partir de l’excusa d’una reedició, d’una biografia o d’un estudi. Els convidats de pedra és un recull d’aquells textos, i ens ofereix un panorama ple de figures intrigants i de recomanacions lectores que convé molt atendre. El llibre arranca amb la figura d’Antoni de Montserrat, jesuïta i missioner a l’Índia a finals del segle XVI, i acaba amb l’evocació d’un contemporani, Guillem Simó, autor d’un dietari claustrofòbic, estremidor i imprescindi-ble, En aquesta part del món. Però la immensa majoria dels personatges que evoca van viure i escriure en el primer terç del segle XX, i la seua peripècia il·lumina l’edat d’or de la literatura catalana.

 Puigdevall sap que una tradició literària operativa descansa, com a mínim, sobre dos pilars essencials: l’excel·lència i la diversitat, perquè tan nefasta com la ineptitud és la monotonia. Per això, al llarg d’aquestes planes compareixen, per descomptat, els grans mestres ineludi
bles (sovint destacant-ne els llibres que havien passat més desapercebuts: els textos viatgers de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra, els relats de Josep Pla, l’obra tardana d’Eugeni d’Ors, etc.), però sobretot el pobla una fauna pintoresca on sobreabunden els excèntrics amb talent, aquella inclassificable estirp d’escriptors que, precisament perquè no sabem com etiquetar-los, acostumem a denominar els rars. Vol dir que en aquest llibre ens hi podem trobar de tot, la dèria aventurera de Sinibald de Mas i d’Aurora Bertrana; la necrofília il·lustrada de Celestí Barallat, autor entre altres perles de l’eruditíssim Principios de botánica funeraria, i mort, amb singular coherèn-cia, el dia de Difunts de 1905; la Barcelona brutal i devastada, sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana; l’exactitud compungida de Pere Aldavert davant l’absurda carnisseria de les guerres carlines; l’histrionisme sardònic de Pompeu Gener, penosament malbaratat per una ciutat immersa en el positivisme fabril, que arribà tard al decadentisme épatant de la mateixa manera que ell s’avançà massa a la jocúndia dadaista; el molt peculiar Diego Ruiz, anarquista fi i embaucador selecte, però també autor de contes de gran mèrit, com també ho eren els poemes preciosistes i sensuals del menystingut Jeroni Zanné; l’avantguardista enjogassat, reconvertit en catòlic d’ordre que fou Josep Maria Junoy, o el desopilant Francesc Pujols, vindicador d’un sistema de filosofia catalana i autor d’un seguit de llibres que ni ell mateix sabia (i els altres menys encara) si eren de broma o no, però que són deliciosos.

I en companyia d’aquesta tropa d’acròbates de la literatura, gent no gaire menys estranya: el Joan Puig i Ferreter més feréstec; l’Alexandre Plana que a l’ombra de Santa Maria del Mar va ensenyar a escriure Josep Pla; la minyonia orada del classicista Llorenç Riber; l’estranya peripècia d’un narrador arcaïtzant, però de raça, com Sebastià Juan Arbó, que de jove flirtejà amb la bogeria i el decandiment i de vell compongué el relat més esborronador dels últims anys de Jacint Verdaguer; Cèlia Suñol, estranyament postergada encara avui, com també Nicolau Rubió i Tudurí, constructor de jardins racionalistes i alhora autor dels millors llibres de safaris de la literatura catalana (i d’una novel·la d’ambient africà, No ho sap ningú, que pot evocar de lluny, però sense fer gens de vergonya, l’alè d’Esperant els bàrbars de Coetzee. La llàstima, per a Rubió i Tudurí, és que el seu títol va ser massa premonitori). També ens trobem l’elegància impertorbable de Juan Ramón Masoliver; l’animació entre canalla i faceciosa de la vida nocturna de Barcelona, contada per Josep Maria Planes –a qui després assassinaren els sicaris de la FAI perquè era un periodista que honorava el seu ofici–, i la de París, en la ploma d’exiliats com Soldevila o Gasch; l’aristòcrata Carles de Fortuny; el gran memorialista Artur Bladé, el crític Armand Obiols, el silenciós Josep M. Millàs-Rausell; Ferran Canyameres –condemnat a les traduccions a preu fet i als plaers metzinosos del ressentiment i la recança–; Francesc Madrid, periodista liberal; l’indigestible Ramon Rucabado; Josep Maria López-Picó (que era un rar de tant no voler ser-ho); Santiago Rusiñol –per descomptat–; el futurista Gabriel Alomar; Ramon Vinyes –entre sambes i bananes–; el Gaziel més amargat, i una pila de gent més, entre els quals, i no en últim lloc, aquell brot tardà del Modernisme més primari i volenterós que era Plàcid Vidal, un home que, quan les seues il·lusions literàries ja s’havien esvanit, tingué l’encert de compondre una inestimable galeria de retrats de la seua generació amb el títol, parcialment exacte, d’Els singulars anecdòtics (singulars ho eren, sens dubte; anecdòtics, en canvi, és un adjectiu que, per definir–ne alguns, para molt curt).

I aquesta rastellera de noms no és més que una curta mostra de la bigarrada i més aviat tumultuosa gernació de mestres rars (de vegades raríssims) que agita les pàgines d’Els convidats de pedra. Amb gent així, l’amenitat està garantida. La immensa major part d’aquests convidats al gran àpat de la literatura tenen almenys un llibre que val la pena de llegir, i molts són autors d’una obra vasta i substanciosa, ignominiosament desertada pels seus hereus, que hauríem de ser nosaltres. Només en uns pocs casos es tracta d’autors que, si compareixen en aquest llibre, no és pel mèrit de l’obra sinó pel peculiar –i significatiu– patetisme de la seua biografia. És el cas d’Eudald Duran Reynals, qui es passà tota la joventut treballant per convertir-se en el gran novel·lista del seu temps i a qui la mort s’endugué quan només havia compost un bon llibre de relats primerencs i un esbós de novel·la; de l’àcid Francesc Rierola que, en canvi, visqué prou de temps per adonar-se que mai seria el gran escriptor que havia somiat i abocà tota la mala fel acumulada durant dècades en un dietari esfereïdor, tant com les memòries d’Agustí Esclasans, l’al·lucinat inventor de la ritmologia, que va continuar pensant fins al final que sí que era el gran poeta del seu temps, i no va comprendre ni perdonar mai que només s’ho pensara ell –com la bogeria, de vegades la rancúnia o la devastació moral poden fer saltar l’espurna de la gran literatura allà on el talent fa temps que ha desistit–, o en fi, la trista figura d’Anton Isern, el poeta camperol, celebrat durant un temps com l’encarna-ció mateixa del geni espontani i natural del terrer i abandonat després com un joguet trencat, que acabà suicidant-se, ofegat pel fum d’una foguera que va encendre ell mateix, en la cisterna del castell de Burriac.
Més enllà de l’èxit o el fracàs de les seues temptatives, els retrats que Ponç Puigdevall en traça, amb un art de mini-aturista prodigiós, estan amerats de respecte, d’una profunda simpatia i, quan cal, de compassió, perquè parla de gent que ho va ofrenar tot en l’altar d’aquesta esquiva divinitat que és la literatura. Sacerdot ell també d’aquest culte exigent i habi-tualment ingrat, entén molt bé la passió que els empenyia i que en algun cas els espenyà. Per això se’ls estima, a ells i als llibres que van escriure, i vol compartir amb nosaltres les lliçons de bellesa i d’intel·ligència que n’extrau. L’amor a la literatura sempre anhela la participació en la comunitat feliç de la lectura: una comunitat que busca l’expansió. Per això, també, aquest llibre és una invitació al plaer.

Al plaer de llegir-lo, en primer lloc: la prosa de Ponç Puigdevall pot ser complexa i sinuosa, a fi d’abastar la matisada densitat d’un improbable mosaic impressionista compost de reflexió i d’enlluernament, però també té el do del traç fulminant, la frase sintètica i arravatadora que convoca d’un colp un cosmos extingit i el fa viure de nou, amb totes les virtualitats intactes. Qui llegesca amb atenció articles com “La mirada malenconiosa”, “Al fons del desconegut” o “Aeròlits fragmentaris”, per exemple, comprovarà que una ressenya breu també pot ser un territori apte per a la gran literatura.
Però sobretot és una invitació al plaer de llegir els llibres que esmenta i recomana. El lector farà molt bé de prendre nota dels llibres ací elogiats i, si no els ha llegits, anar a buscar–los corrents a les llibreries. Una altra qüestió és que allà els trobe. És per això que aquest llibre entusiasta està també travessat de dolor per la incúria i la ignorància que ho roseguen tot, i que han fet intransitables durant dècades –i encara avui mateix– molts d’aquests paisatges gloriosos. Quan encara no hi ha cap edició solvent del Calaix de sastre, quan la del Glosari de Xènius continua inacabada –per ruïnosa–, quan alguns dels millors llibres de Pere Aldavert, mai reeditats, de tan vells s’engrunen a les mans, quan ningú cita mai per res la pila de volums d’El pelegrí apassionat, quan es despatxa amb quatre tòpics penosos l’obra d’escriptors de primer rang (i tant és que es diguen Josep Carner o Salvador Espriu) i es menysprea olímpicament aquells escriptors dits menors que són la gràcia mateixa de qualsevol literatura amb cara i ulls, llavors és “quan esclata la ràbia o la vergonya per haver nascut en aquest país una mica cafre que es diu Catalunya” i que es permet la gosadia d’estalviar-se la freqüentació d’uns autors que, en unes altres latituds, tant a l’autor d’aquestes pàgines com a un servidor, no ens costa gens d’imaginar que rebrien un tractament gairebé reialenc. Assenyalar aquest estat de coses, a fi de contribuir a canviar-lo, és l’obligació d’un crític honest. I el deure moral dels lectors competents és agrair-ho, i contribuir també a posar-hi remei.

I a fi de comptes, algú podria preguntar-se a què trau cap, entremig de tanta oferta actualíssima, esmerçar temps en un llibre, per ben escrit que estiga, que parla de literatura vella (i sovint difícil de trobar, a més a més). La resposta és senzi-lla i evident i la dóna el mateix Puigdevall tot parlant d’Ar-mand Obiols i Ramon Esquerra: cal llegir un llibre com aquest “perquè encomana la passió per la lectura crítica, perquè esti-mula l’afany de saber, perquè s’hi escolta l’alegria feliç d’una prosa que parla sobre la matèria estimada i admirada, perquè ofereix opinions perspicaces, expressives i convincents, perquè el punt de mira de cada comentari que fa és d’un enorme virtuosisme suggestiu, perquè dóna pistes noves per entendre i rellegir els clàssics i perquè ensenya que la crítica va dirigida, sobretot cap aquella gent que és també la desti-natària natural de la literatura, és a dir, perquè ensenya que la crítica va dirigida als lectors”. En resum, perquè, qui llegesca aquest llibre, si s’estima la literatura, té la felicitat assegurada durant anys. Llegir en català pot ser una festa, i Els convidats de pedra vol que hi participem.

Enric Sòria

De poetes, de Girona IV (Recital de Quatre del Llop)

CONTEXT

llibreria café       

presenta

‘de poetes, de Girona IV’

( Antología I )

 

recital poètic-musical

  

Desátense navegantes

Súbanse conmigo amb

A la humilde carroza

‘de poetes, de Girona’ María José Herrera - la Cote en la veu

Mauricio Campos en la guitarra

Pau Macaya en la percussió

Jorge Garralda en la paraula

                                                                                                                                                    

divendres 17 d’abril

21 h.



                                                                                                                                                                                                          
Entrada lliure

c/ Pou Rodó, s/n

 

 

　

Intro. musical: Intro. musical:

“El témpano” / Juan C. Baglietto “La loba” / Eduardo Gatti

T. 1: El meu desert / Consol Vidal T. 11: Fantasía de otoño /

Alexandre Nunes de Oliveira

T. 2: Bombarderos de chupa-chups /

Edu Sívori T. 12: Un mal son / Juan Gelman y

Pep Jardiner de Sentiments

T. 3: Un niño llora / Ramón Palma

T. 13: Sis anys / Jordi Fornos

T. 4: Ilíada y Pau /

Rosa Teixidor y Rosa Cullell T. 14: Resido / Esteve B. de Jaureguizar

T. 5: Fragmentaria… y Todas las casas / T. 15: El vuelo de las golondrinas /

Joana Ramos y Miguel Hernández Esther Archi

T. 6: Epílogo / Nadine Garralda T. 16: Comprendo tu decisión /

Carlos H. Jorge

T. 7: You and me / David Casadellà

T. 17: Soy semilla / Coral Ríos

T. 8: Ciclo de mi vida III / R. Bartrina

T. 18: Fotografía de mi padre… /

T. 9: Nit / Laia Claver Raymond Carver

 

T. 10: El corazón al Sur / E. Blázquez T. 19: tu voz jadeante / Albert Compte

T. 20: Brindis / Jorge Morales

Pausa musical:

“Otra vez” / la Cote T. 21: Milonga de Calandria /

Jorge Luis Borges

Intermedio

Cierre musical:

“Clara” / Chinoy

En la voz María José Herrera - la Cote

En la guitarra Mauricio Campos

En la percusión Pau Macaya

En la palabra Jorge Garralda

 

　

　

　

　

　

Publiquem Medusa, d'Antoni Casas Ros.

 

Som feliços d'anunciar la publicació del primer llibre en català de l'escriptor francés Antoni Casas Ros, a qui admirem molt i molt des de l'aparició de la seva primera novel·la El teorema de Almodóvar (Seix Barral, 2008).

Traduït de l'original françès per Ferran Ràfols Gesa i amb il·lustració de coberta de Paul de Pignol, aquest llibre és el nº 18 dins la nostra col·lecció Testimonis Indefensos.

Disponible a partir de Sant Jordi a les millors llibreries.

NIT POÈTICA ESPECIAL: Visions de la Mort a la Poesia Universal

DATA: Dimarts 31 de març.

 

HORA: 20:00 h.

 

LLOC: Auditori Viader de Casa de Cultura de Girona. (c/Hospital, 6).

 

Nit Poètica Especial organitzada per El Llop Ferotge i la Gestalt Girona al voltant del tema de la Mort.

Fa anys que la Gestalt ve treballant el tema de l'acompanyament amb persones malaltes terminals, i des de fa poc mesos, organitzant a Girona l'espai Death Cafè, iniciativa creada a Londres en 2011 i que avui en dia existeix a més de mil ciutats del món, amb l'objectiu de parlar sobre la mort i el procès de morir "en un espai acollidor, de confiança, respecte i confidencialitat", per prendre consciència i posar atenció a unaspecte tan delicat i que la nostra cultura d'avui en dia, amb el seu culte de la joventut i l'èxit, sovint ignora.

Llavors, en aquesta Nit Poètica Especial, oferirem un recorregut per les visions de la Mort que hi trobem a la Poesía Universal, de la mà de Jorge Garralda, Joana Ramos, Ramón Palma, Nadine Garralda, Alexandre Nunes de Oliveira i David Casadellà.

Condueix: Jorge Morales

Intervindràn: Marta Juanola Angelats (Death Cafè) i Natacha Molina.(Gelstat Girona)

També hi haurà MICRO OBERT A LA PARTICIPACIÓ amb un poema escollit de la tradició literària universal.

ENTRADA VOLUNTÀRIA: 3€ (Amb dret a participar del sorteig de LLIBRES donats per LLIBRERIA 22 (C/Hortes, 23) i LLIBRERIA CONTEXT (Plaça Pou Rodò, s/n)