Crítica de Lluis Muntada a Els convidats de pedra, de Ponç Puigdevall.

PUBLICAT A REVISTA "L'AVENÇ" (març 2016)

LA TRADICIÓ DINS UN ABOCADOR
L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall aplega en un volum un seguit de textos periodístics en què rescata una sèrie d’autors i d’obres de la literatura catalana que, tot i la seva vàlua, han estat en alguna mesura oblidats. LLUÍS MUNTADA

QUAN LA TRADICIÓ ÉS UN CONTENIDOR D’ESCOMBRARIES. Recordo la felicitat desolada que va envair un amic meu, erudit i llicenciat en llengües clàssiques, quan una nit freda de gener d’ara fa dotze anys, abillat amb un batí i aquelles immemorials plantofes de quadres marrons, va tornar a entrar al pis després que hagués baixat a llançar la bossa d’escombraries. A les mans, estintolada contra el pit, subjectava una columna de llibres de color ocre. Estava pàl·lid. Els dits li tremolaven i ens va demanar que anéssim a ajudar-lo: a dintre el contenidor d’escombraries acabava de trobar una estiba de volums de la Fundació Bernat Metge, que la biblioteca municipal de la joliua i emprenedora ciutat on ell vivia acabava de donar de baixa (vam suposar que per manca d’espai i per escassa sol·licitud lectora). Molt excitat, el nostre amic es va capbussar de nou en el contenidor. De dins van brollar els discursos de Ciceró; L’art de la cuina, d’Apici; tot de Catuls; Demòstenes; Llucià, Egèria... Quan en va sortir, llardós com fra Guillem de Baskerville després de l’incendi de la biblioteca secreta del monestir d’El nom de la rosa, el nostre amic plorava, de tristesa i ràbia més que no pas d’alegria per la troballa.

 

 

A Els convidats de pedra, l’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) reuneix un aplec de textos que materialitzen el diagnòstic lluminós de Francisco Rico, que va dir que la investigació literària més fèrtil és aquella que explora els camins debolits de la literatura, totes aquelles baules que han estat oblidades per la recepció literària i la tradició canònica. Ordenats cronològicament, els textos d’Els convidats de pedra restauren l’existència de llibres i autors rars, poc coneguts, de vegades extravagants, sempre remots i marginats. Potser més que de llibres i autors rars, hauríem de parlar de llibres i autors enrarits, enrarits per la lògica autodestructiva d’una tradició literària que també es forja gràcies a aquesta irrefrenable tendència saturnina de devorar els propis fills. «La nostra tradició ens ve gran. No en som dignes», remata Enric Sòria en el pròleg de l’obra.

Els textos que apareixen en aquest llibre van ser publicats entre el febrer del 2000 i el juny del 2002 al diari El Punt, en una època en què els periòdics encara intentaven conjurar el complex d’estar generant «literatura per a l’oblit» (Bioy Casares dixit) tot apostant per deixar un pòsit creatiu, cultural i de qualitat. Quinze anys després d’haver estat publicats, aquests textos tornen a mesurar una temperatura intel·lectual i a confrontar-nos amb la possibilitat candent, quasi una esperança, de creure que quan es reorganitzen els sistemes d’estudi de la literatura, és també la mateixa percepció de la literatura la que canvia.

El llibre arrenca amb la figura d’Antoni de Montserrat, missioner a l’Índia a finals del segle XVI, jesuïta que va elaborar el primer mapa de l’Himàlaia i que, en un exemple d’ecumenisme, va assumir la missió d’explicar els Evangelis al gran Mogol Akbar. I es tanca amb el portentós dietari de Guillem Simó, En aquesta part del món. Entre els dos pols d’aquest arc, el lector podrà bussejar el contenidor de les tradicions truncades forma eufemística utilitzada per evitar l’esment de paraules malsonants com oblit, ignorància, descurança i, en suma, barbàrie organitzada.

En aquest llibre el lector, subjugat a un exercici de crítica literària que en si mateix és una demostració d’alta literatura, descobreix l’aventura oriental de Sinibald de Mas, estudiós de teologia sànscrita; és esperonat a participar de l’exuberància verbal de Francesc Pujols; a recuperar Juli Vallmitjana i a no llegir-lo «des del partit pres de la rutina»; a tenir una percepció penetrant del costumisme irònic i agut que Josep Maria Planes, assassinat a l’edat de 29 anys per un escamot de la FAI, vessa a l’obra Nits de Barcelona; a no descuidar la força dels contes de Cèlia Suñol, de Diego Ruiz o de Ramon Vinyes, alguns dels quals «podrien ser models de narració breu en qualsevol literatura»; a contemplar un fris d’una de les vetes més potents de la literatura catalana, el dietarisme (Edmon Vallès, Artur Bladé, l’ingent Calaix de sastre del baró de Maldà, Tomàs Garcés, Marià Manent, Francesc Rierola, Gaziel, les exquisides Hores angleses de Ferran Soldevila...).

El lector d’aquest llibre també podrà tenir més d’un motiu per endinsar-se en les diverses formes de la literatura memorialista: les cròniques de Carles Soldevila; les memòries de Sbastià Gasch, d’Antoni Rovira i Virgili, de Lluís Nicolau d’Olwer, el llibre Los catalanes en la guerra de España de José María Fontana... I per si algú, aclaparat per aquesta rastellera de noms, que només són una mostra mínima dels múltiples noms que hi apareixen, es pensés que Els convidats de pedra congreguen una previsible corba expositiva d’acord només amb la raresa i l’extravagància dels autors i obres invocades, s’equivoca: en aquest llibre també afloren obres lateralitzades d’autors hegemònics: La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra; Nocturn de primavera, de Josep Pla; Del Pròxim Orient, aplec d’articles periodístics que Josep Carner va publicar a La Publicitat arran de la seva etapa com a cònsol al Líban; l’obra tardana d’Eugeni d’Ors... I encara més endavant, un retaule d’autors i obres que, immerescudament, no tenen una recepció major: l’obra poètica de Joan Vinyoli; A partir del silenci, de Joan Brossa; K.L. Reich, de Joaquim AmatPiniella; Salvador Espriu, «que pateix ara la síndrome de l’oblit»; Haceldama i Els ulls i la mirada, de Blai Bonet; o Els estats de connivència, de Miquel Bauçà. Més punts suspensius.

A l’article La tradició i el talent individual, publicat l’any 1919, T.S Eliot reacciona en contra d’aquelles avantguardes literàries que se senten limitades pel pes de la tradició i que, com aquell ingenu colom de Kant que sospitava que volaria millor sense la resistència de l’aire, pretenen abolir el passat. En contra d’aquest pressupòsit Eliot aposta per la tradició, per una dimensió dinàmica de la tradició, ja entesa com a única eina per crear una obra d’art. Es tracta, doncs, d’entendre el passat no com a coerció, sinó com a present, com a present amb tota la seva vivesa. Aquest projecte cíclic és el que va executar el meu amic des de dins del contenidor d’escombraries, i el que executa Ponç Puigdevall en aquest llibre que exhuma un present ocult, ocultat, autocultat.

 

CORRENTS DE FORÇA. Els convidats de pedra, títol visiblement pouat del llibre Los raros on Pere Gimferrer escriu: «Los raros son los convidados de piedra de la literatura y la lectura» plan

teja diversos corrents de força. És, abans que res, una lluita contra l’ostracisme literari: «Es tractava d’escriure, doncs, sobre una sèrie d’escriptors i d’obres que als compendis de la literatura apareixen esmentats en un lloc secundari o menor, a vegades com una simple nota a peu de pàgina, i reivindicar el seu lloc dins la cadena de la història literària, per més que fossin uns marginats o uns desarrelats involuntaris o conscients».

La recuperació d’aquestes figures es desplega des d’un antiacademicisme manifest, amb una valoració de la literatura del tot allunyada d’escoles, d’aparats crítics conceptuosos i de sistemes teòrics amb voluntat de sistematització canònica. I es recupera també amb una lògica que admet concomitàncies amb les línies predominants de l’assaig El malentès del noucentisme, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. Ponç Puigdevall critica l’establishment catalanista perquè va confinar obres i autors que no van ser considerats prou exemplars. També subratlla la lluita de tants i tants autors per trobar un model de llengua operatiu i ric, que superés l’escissió entre la llengua real i la llengua normativa (no oblidem que la majoria d’obres ressenyades en aquest assaig són del primer terç del segle XX). En aquesta mateixa tessitura no és d’estranyar que Els convidats de pedra rescati tantes obres de dietari, memorialistes i periodístiques, en què el llenguatge s’afina amb naturalitat d’acord amb l’imperatiu primordial d’aquests gèneres: comunicar alguna cosa i fer-se entendre. Al llibre hi ha també una constant reactiva contra «l’engavanyada ultracorrecció noucentista», i, conseqüentment l’exhumació de figures díscoles, com Jeroni Zanné i Juli Vallmitjana, que van quedar completament sepultades pel cànon d’aquest moviment literari. El festí de literatura comparada que multiplica els espais interiors d’aquest llibre és un altre plus d’enriquiment. Però el factor que, a parer meu, trava de dalt a baix Els convidats de pedra és una ètica lectora que reposa sobre la força palpitant de l’estil narratiu, l’emoció literària i la convicció que la literatura és una via de salvació personal per a determinats esperits. Així, en aquest llibre, la profunditat quirúrgica (llegiu els textos sobre Joan Vinyoli, Tomàs Garcés, Ramon Vinyes, en fi...!), la capacitat de convertir una anècdota en una figura literàriament vitalitzadora, l’habilitat per aconseguir que el cúmul de dates i noms i obres i llocs no ofegui per res la vitalitat literària, i la perícia per desplegar una digressió assagística a través d’autèntics plantejaments narratius (llegiu els capítols dedicats a Oller, i a Rubió i Tudurí...) atrapen el lector amb els mateixos recursos amb què ens commou un conte.

Els convidats de pedra ha estat publicat per Edicions el llop ferotge, a càrrec del poeta i sagaç editor Jorge Morales, que va saber trobar el destí llibresc que hi havia en aquella cadena d’articles periodístics. Només un però relatiu a l’edició: atesa l’acumulació de noms i obres, el lector agrairia l’operativitat d’un índex onomàstic que permetés una consulta ràpida i focalitzada dels autors i obres consignats en aquest volum.

Feliçment esgotat per les hores de felicitat literària que aquest llibre obsequia i al mateix temps convoca per les lectures que consigna, el lector d’Els convidats de pedra rememorarà uns versos immarcescibles de Borges: «Que otros se jacten de las páginas que han escrito; / a mí me enorgullecen las que he leído». Ponç Puigdevall ha fet un pas de rosca: intentar evitar la corrosió de l’oblit escrivint sobre les pàgines que ha llegit.

 

Els rars, per Enric Sòria Parra.

Els rars

Enric Sòria.

Pròleg al llibre "Els convidats de pedra", de Ponç Puigdevall.

Edicions El llop ferotge. Girona, desembre de 2015.

És sabut que una de les funcions més nobles de la crítica és la de recuperar, vindicar i si pot ser reactivar –assenyalant-ne els atractius al lector actual– les obres del passat que han quedat immerescudament negligides. És un exercici imprescindible en qualsevol literatura, perquè una tradició sòlida i variada és la plataforma necessària de qualsevol creació verbal que pretenga d’anar una mica més enllà del balbuceig –i, contra el que creuen els obtusos, com més innovador i rupturista siga l’intent, més necessitat tindrà d’una tradició que s’ho valga: per fer una destrossa mínimament decorosa, cal disposar de molta porcellana–, però encara ho és més en aquelles literatures que, per les causes que siga, han patit discontinuïtats severes en la transmissió dels valors lletrats. La literatura catalana n’ha patit unes quantes, d’aquestes discontinuïtats. La més greu va convertir l’exuberant tradició medieval de què hauríem pogut gaudir en una andròmina exòtica i vetusta que la major part dels lectors actuals –dissortadament– ni tan sols entenen i a la qual rarament s’acostaran per gust, i de pas va deixar-nos amb un Renaixement, un Barroc i una Il·lustració en la pròpia llengua massa raquítics per a facilitar les freqüentacions desimboltes i les manipulacions airoses que tota literatura viva requereix.

Bé que de proporcions menors, la guerra civil del 36 també va significar un trenc profund de la transmissió literària. L’exuberant vitalitat de la literatura escrita en català just abans d’aquell terrabastall resulta quasi inimaginable a hores d’ara i la pila de llibres de qualitat d’aquell temps que hauríem d’haver heretat de manera natural supera de molt la precarietat acovardida de la indústria editorial d’avui i el massa reduït nombre de lectors competents de què ara mateix disposa aquesta llengua.

La literatura catalana del primer terç del segle XX, presa en conjunt, és un revelador molt ingrat de les insuficiències del nostre present. La gent que l’escrivia portava dècades maldant per convertir la catalana en una literatura europea digna de ser atesa, i en bona mesura ho havia aconseguit. No esquivava l’obra mestra hipercultivada i selectíssima ni el reportatge noctàmbul i enriolat, la incursió en el submón patibulari de l’extraradi més abjecte, l’acudit avantguardista, el relat visionari, la polèmica acre o matisada, l’academicisme campanut i l’obra de teatre de consum ben feta.
Com caldria esperar d’una literatura que dóna veu a una societat moderna, complexa i plena de tensions, la gamma d’estètiques, de temes i de tons que llavors es va posar a l’abast del lector era amplíssima, i la quantitat de pàgines d’aquell temps que valdria la pena de llegir (i que sovint costen moltíssim de trobar) fa rodar el cap. Per ser justos, cal dir que en els últims anys s’ha fet un encomiable esforç per recuperar-ne els títols més importants, i també alguns dels simplement curiosos, i aquest llibre mateix, que al capdavall parla sobretot de reedicions, n’és una bona prova, però també s’ha de reconèixer que aquest esforç no ha tingut gaires repercussions i, d’altra banda, encara queden llacu-nes massa ostensibles i molt de treball per fer. Fet i fet, molts llibres valuosos continuen sent tan il·localitzables ara com fa 20 anys. En bona part, aquesta és una tradició que encara no hem sabut assumir, ni en la seua excel·lència ni en la seua diversitat interior (incloent-hi les rareses, sempre estimulants), perquè ultrapassa de molt la capacitat d’assimilació del nostre present. Més de la meitat dels lectors encara en exercici es conformen amb una ració de subproductes urgits i inter-canviables d’una baixesa de vol escruixidora, i la resta en són pocs i es troben més desassistits que els portadors d’un virus recalcitrant i exageradament minoritari. Ras i curt, a hores d’ara la nostra tradició ens ve gran. No en som dignes, no la sabem aprofitar i la perdem.

Una funció vital del crític, si mereix aquest nom, és insurgir-se contra aquest estat de coses, tornar a posar aquesta riquesa al davant del lector, recordant-li’n l’existència, revelant-li’n l’atractiu, fent-li venir ganes de llegir-se-la, o de tornar-hi a pensar, si ja l’havia llegit, a fi de convertir de nou els llibres descartats en literatura fecunda, cosa que només poden ser si algú els llegeix per gust. Es tracta d’un combat contra el marasme de la desmemòria que, com ens adverteix l’autor en un passatge d’aquest llibre, determina “el caràcter rutinari dels pobles incivilitzats”. La civilització és una xarxa que no tolera els trencs. Qui refà els lligams amb el passat, treballa pel futur.

 Ponç Puigdevall és un dels crítics més reconeguts, i també més discutits, de la nostra premsa. El seu compromís radical amb la literatura l’ha obligat a ser dur amb molts llibres l’única relació dels quals amb l’art literari no pot ser altra que la d’haver esdevingut els desencadenants dels primorosos exercicis d’acarnissament verbal –mil·limetradament feroç i justicier– que Puigdevall els ha hagut de dedicar. I ací cal no enganyar-se. Puigdevall és un crític que sap encendre’s d’entusiasme quan troba un llibre que s’ho val, però també és algú que ha escrit durant molts anys una ressenya setmanal sobre narrativa catalana, i en català no s’edita a hores d’ara una obra mestra a la setmana, ni de lluny. On abunden les mistificacions, la ferocitat és profilàctica. La literatura de veritat –la literatura que Puigdevall s’estima per damunt de tot– ha d’assolar les defenses del lector, ha de commoure’l; ha d’aspirar, com volia Kafka, a asclar a destralades la mar gelada de dins seu, o almenys ha de saber interessar-lo, sorprendre’l, captivar-lo; ha de ser capaç de convertir el temps dedicat a la lectura en hores apassionants, felices, memorables. Si no pot fer ni això, és un fracàs que exigeix correcció o, més probablement, una enganyifa que no mereix pietat. I de pietat, Ponç Puigdevall en gasta poca. Al meu parer, Puigdevall és un crític massa tolerant amb el desori constructiu, quan és fruit d’una ambició agosarada, però no pot perdonar ni la incúria estilística, ni la mediocritat cofoia, ni la presa de pèl. És comprensible, doncs, que a Catalunya hi haja una bona colla de soi-disants escriptors, o d’aspirants a ser-ho, que s’han sentit ferits per la seua honestedat bel·ligerant.

 El que poca gent sap és que, ja fa un grapat d’anys, també va escriure una secció setmanal d’El Punt dedicada a llibres i autors que no eren del present. Es tractava d’una galeria de personatges literaris, convocats a partir de l’excusa d’una reedició, d’una biografia o d’un estudi. Els convidats de pedra és un recull d’aquells textos, i ens ofereix un panorama ple de figures intrigants i de recomanacions lectores que convé molt atendre. El llibre arranca amb la figura d’Antoni de Montserrat, jesuïta i missioner a l’Índia a finals del segle XVI, i acaba amb l’evocació d’un contemporani, Guillem Simó, autor d’un dietari claustrofòbic, estremidor i imprescindi-ble, En aquesta part del món. Però la immensa majoria dels personatges que evoca van viure i escriure en el primer terç del segle XX, i la seua peripècia il·lumina l’edat d’or de la literatura catalana.

 Puigdevall sap que una tradició literària operativa descansa, com a mínim, sobre dos pilars essencials: l’excel·lència i la diversitat, perquè tan nefasta com la ineptitud és la monotonia. Per això, al llarg d’aquestes planes compareixen, per descomptat, els grans mestres ineludi
bles (sovint destacant-ne els llibres que havien passat més desapercebuts: els textos viatgers de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra, els relats de Josep Pla, l’obra tardana d’Eugeni d’Ors, etc.), però sobretot el pobla una fauna pintoresca on sobreabunden els excèntrics amb talent, aquella inclassificable estirp d’escriptors que, precisament perquè no sabem com etiquetar-los, acostumem a denominar els rars. Vol dir que en aquest llibre ens hi podem trobar de tot, la dèria aventurera de Sinibald de Mas i d’Aurora Bertrana; la necrofília il·lustrada de Celestí Barallat, autor entre altres perles de l’eruditíssim Principios de botánica funeraria, i mort, amb singular coherèn-cia, el dia de Difunts de 1905; la Barcelona brutal i devastada, sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana; l’exactitud compungida de Pere Aldavert davant l’absurda carnisseria de les guerres carlines; l’histrionisme sardònic de Pompeu Gener, penosament malbaratat per una ciutat immersa en el positivisme fabril, que arribà tard al decadentisme épatant de la mateixa manera que ell s’avançà massa a la jocúndia dadaista; el molt peculiar Diego Ruiz, anarquista fi i embaucador selecte, però també autor de contes de gran mèrit, com també ho eren els poemes preciosistes i sensuals del menystingut Jeroni Zanné; l’avantguardista enjogassat, reconvertit en catòlic d’ordre que fou Josep Maria Junoy, o el desopilant Francesc Pujols, vindicador d’un sistema de filosofia catalana i autor d’un seguit de llibres que ni ell mateix sabia (i els altres menys encara) si eren de broma o no, però que són deliciosos.

I en companyia d’aquesta tropa d’acròbates de la literatura, gent no gaire menys estranya: el Joan Puig i Ferreter més feréstec; l’Alexandre Plana que a l’ombra de Santa Maria del Mar va ensenyar a escriure Josep Pla; la minyonia orada del classicista Llorenç Riber; l’estranya peripècia d’un narrador arcaïtzant, però de raça, com Sebastià Juan Arbó, que de jove flirtejà amb la bogeria i el decandiment i de vell compongué el relat més esborronador dels últims anys de Jacint Verdaguer; Cèlia Suñol, estranyament postergada encara avui, com també Nicolau Rubió i Tudurí, constructor de jardins racionalistes i alhora autor dels millors llibres de safaris de la literatura catalana (i d’una novel·la d’ambient africà, No ho sap ningú, que pot evocar de lluny, però sense fer gens de vergonya, l’alè d’Esperant els bàrbars de Coetzee. La llàstima, per a Rubió i Tudurí, és que el seu títol va ser massa premonitori). També ens trobem l’elegància impertorbable de Juan Ramón Masoliver; l’animació entre canalla i faceciosa de la vida nocturna de Barcelona, contada per Josep Maria Planes –a qui després assassinaren els sicaris de la FAI perquè era un periodista que honorava el seu ofici–, i la de París, en la ploma d’exiliats com Soldevila o Gasch; l’aristòcrata Carles de Fortuny; el gran memorialista Artur Bladé, el crític Armand Obiols, el silenciós Josep M. Millàs-Rausell; Ferran Canyameres –condemnat a les traduccions a preu fet i als plaers metzinosos del ressentiment i la recança–; Francesc Madrid, periodista liberal; l’indigestible Ramon Rucabado; Josep Maria López-Picó (que era un rar de tant no voler ser-ho); Santiago Rusiñol –per descomptat–; el futurista Gabriel Alomar; Ramon Vinyes –entre sambes i bananes–; el Gaziel més amargat, i una pila de gent més, entre els quals, i no en últim lloc, aquell brot tardà del Modernisme més primari i volenterós que era Plàcid Vidal, un home que, quan les seues il·lusions literàries ja s’havien esvanit, tingué l’encert de compondre una inestimable galeria de retrats de la seua generació amb el títol, parcialment exacte, d’Els singulars anecdòtics (singulars ho eren, sens dubte; anecdòtics, en canvi, és un adjectiu que, per definir–ne alguns, para molt curt).

I aquesta rastellera de noms no és més que una curta mostra de la bigarrada i més aviat tumultuosa gernació de mestres rars (de vegades raríssims) que agita les pàgines d’Els convidats de pedra. Amb gent així, l’amenitat està garantida. La immensa major part d’aquests convidats al gran àpat de la literatura tenen almenys un llibre que val la pena de llegir, i molts són autors d’una obra vasta i substanciosa, ignominiosament desertada pels seus hereus, que hauríem de ser nosaltres. Només en uns pocs casos es tracta d’autors que, si compareixen en aquest llibre, no és pel mèrit de l’obra sinó pel peculiar –i significatiu– patetisme de la seua biografia. És el cas d’Eudald Duran Reynals, qui es passà tota la joventut treballant per convertir-se en el gran novel·lista del seu temps i a qui la mort s’endugué quan només havia compost un bon llibre de relats primerencs i un esbós de novel·la; de l’àcid Francesc Rierola que, en canvi, visqué prou de temps per adonar-se que mai seria el gran escriptor que havia somiat i abocà tota la mala fel acumulada durant dècades en un dietari esfereïdor, tant com les memòries d’Agustí Esclasans, l’al·lucinat inventor de la ritmologia, que va continuar pensant fins al final que sí que era el gran poeta del seu temps, i no va comprendre ni perdonar mai que només s’ho pensara ell –com la bogeria, de vegades la rancúnia o la devastació moral poden fer saltar l’espurna de la gran literatura allà on el talent fa temps que ha desistit–, o en fi, la trista figura d’Anton Isern, el poeta camperol, celebrat durant un temps com l’encarna-ció mateixa del geni espontani i natural del terrer i abandonat després com un joguet trencat, que acabà suicidant-se, ofegat pel fum d’una foguera que va encendre ell mateix, en la cisterna del castell de Burriac.
Més enllà de l’èxit o el fracàs de les seues temptatives, els retrats que Ponç Puigdevall en traça, amb un art de mini-aturista prodigiós, estan amerats de respecte, d’una profunda simpatia i, quan cal, de compassió, perquè parla de gent que ho va ofrenar tot en l’altar d’aquesta esquiva divinitat que és la literatura. Sacerdot ell també d’aquest culte exigent i habi-tualment ingrat, entén molt bé la passió que els empenyia i que en algun cas els espenyà. Per això se’ls estima, a ells i als llibres que van escriure, i vol compartir amb nosaltres les lliçons de bellesa i d’intel·ligència que n’extrau. L’amor a la literatura sempre anhela la participació en la comunitat feliç de la lectura: una comunitat que busca l’expansió. Per això, també, aquest llibre és una invitació al plaer.

Al plaer de llegir-lo, en primer lloc: la prosa de Ponç Puigdevall pot ser complexa i sinuosa, a fi d’abastar la matisada densitat d’un improbable mosaic impressionista compost de reflexió i d’enlluernament, però també té el do del traç fulminant, la frase sintètica i arravatadora que convoca d’un colp un cosmos extingit i el fa viure de nou, amb totes les virtualitats intactes. Qui llegesca amb atenció articles com “La mirada malenconiosa”, “Al fons del desconegut” o “Aeròlits fragmentaris”, per exemple, comprovarà que una ressenya breu també pot ser un territori apte per a la gran literatura.
Però sobretot és una invitació al plaer de llegir els llibres que esmenta i recomana. El lector farà molt bé de prendre nota dels llibres ací elogiats i, si no els ha llegits, anar a buscar–los corrents a les llibreries. Una altra qüestió és que allà els trobe. És per això que aquest llibre entusiasta està també travessat de dolor per la incúria i la ignorància que ho roseguen tot, i que han fet intransitables durant dècades –i encara avui mateix– molts d’aquests paisatges gloriosos. Quan encara no hi ha cap edició solvent del Calaix de sastre, quan la del Glosari de Xènius continua inacabada –per ruïnosa–, quan alguns dels millors llibres de Pere Aldavert, mai reeditats, de tan vells s’engrunen a les mans, quan ningú cita mai per res la pila de volums d’El pelegrí apassionat, quan es despatxa amb quatre tòpics penosos l’obra d’escriptors de primer rang (i tant és que es diguen Josep Carner o Salvador Espriu) i es menysprea olímpicament aquells escriptors dits menors que són la gràcia mateixa de qualsevol literatura amb cara i ulls, llavors és “quan esclata la ràbia o la vergonya per haver nascut en aquest país una mica cafre que es diu Catalunya” i que es permet la gosadia d’estalviar-se la freqüentació d’uns autors que, en unes altres latituds, tant a l’autor d’aquestes pàgines com a un servidor, no ens costa gens d’imaginar que rebrien un tractament gairebé reialenc. Assenyalar aquest estat de coses, a fi de contribuir a canviar-lo, és l’obligació d’un crític honest. I el deure moral dels lectors competents és agrair-ho, i contribuir també a posar-hi remei.

I a fi de comptes, algú podria preguntar-se a què trau cap, entremig de tanta oferta actualíssima, esmerçar temps en un llibre, per ben escrit que estiga, que parla de literatura vella (i sovint difícil de trobar, a més a més). La resposta és senzi-lla i evident i la dóna el mateix Puigdevall tot parlant d’Ar-mand Obiols i Ramon Esquerra: cal llegir un llibre com aquest “perquè encomana la passió per la lectura crítica, perquè esti-mula l’afany de saber, perquè s’hi escolta l’alegria feliç d’una prosa que parla sobre la matèria estimada i admirada, perquè ofereix opinions perspicaces, expressives i convincents, perquè el punt de mira de cada comentari que fa és d’un enorme virtuosisme suggestiu, perquè dóna pistes noves per entendre i rellegir els clàssics i perquè ensenya que la crítica va dirigida, sobretot cap aquella gent que és també la desti-natària natural de la literatura, és a dir, perquè ensenya que la crítica va dirigida als lectors”. En resum, perquè, qui llegesca aquest llibre, si s’estima la literatura, té la felicitat assegurada durant anys. Llegir en català pot ser una festa, i Els convidats de pedra vol que hi participem.

Enric Sòria

Ponç Puigdevall y la "Energía del Error": Crítica a "Un dia tranquil."

Ponç Puigdevall rompió doce años de silencio editorial con la publicación en 2010 de la corrosiva y etílica novela titulada -no sin ternura- Un dia tranquil, que obtuvo merecidamente el premio Ciudad de Barcelona ese mismo año.

Sobre el porqué de tan largo silencio, más largo aún si se considera que el autor, a los 35 años, había dejado suspendida indefinidamente una carrera literaria de lo más prometedora que incluía un sólido prestigio como crítico literario -baste con señalar que Roberto Bolaño le dedicó un artículo memorable en donde lo consideraba como uno de los cuatro mejores escritores vivos en lengua catalana-, Puigdevall argumentaba en una entrevista de enero de 2013, en la revista Núvol, que se debió a "una serie de razones vinculadas a unas atrofias de los hábitos, a la pereza y a una fascinación exagerada hacia las mujeres y la noche".

Su esperado retorno literario no decepciona en absoluto: Sustentada en una apuesta jugada al todo o nada en favor de la supremacía del estilo por sobre tópicos tales como la monotonía de la acción y la linealidad de la historia, Un dia tranquil nos ofrece el periplo de un día, un largo y único día que cubre un fin de semana completo en la vida de Nicolau Batet, escritor arruinado y alcohólico que sobrevive a empentes i rodolins en una pequeña ciudad -fácilmente reconocible como Girona-, pero que conserva intacta, sin embargo, la arrogancia y una fría lucidez que le sirve de brújula en medio de las zozobras existenciales que le toca enfrentar. Batet se mueve en la red enganchosa de una picaresca llevada mucho más lejos de lo que suele permitir el decadente medio social al cual pertenece y al que disecciona con la precisión de un entomólogo. Valga como ejemplo la enumeración y descripción de la fauna típica que al mediodía puebla uno de los bares metafísicos en los que Batet se pasaba horas infinitas. Un bar cuyo nombre el narrador no revela pero que sitúa justo enfrente del Babel, un clásico de la bohemia gerundense que cerró sus puertas en 2012. Con toda naturalidad e inocencia, afirma que allí acudía "Un grupo de funcionarios jubilados, una mujer paralítica que bebía escondida de sus familiares en complicidad con la señora que la cuidaba y unos cuantos empresarios y banqueros que acudían para exhibir su poder, su riqueza y su astucia para aumentar el patrimonio, y que se habían encaprichado con Nicolau Batet porque sabía relacionarse con complacencia y porque no habían conocido nunca de cerca a ninguno que se dedicara a la escritura."

Decepcionado y harto de todo, sumido en una espiral de lenta autodestrucción, en una dinámica corrosiva que une el vacío a los últimos y melancólicos impulsos de resistencia, un sencillo viaje a su costero pueblo natal, se convierte en un auténtico descenso a unos infiernos en miniatura que no han sido cantados por Dante ni Milton. Una caminata por el fondo en llamas de los pequeños abismos cotidianos, sembrados de ínfimas miserias venenosas que, en momentos de pelos erizados, a menudo irrepetibles y casi siempre inolvidables, fructifican y estallan como bombas de ruido capaces de poner en tela de juicio todo el marco de las relaciones sociales, la ética, la moralidad y el concepto de dignidad humana predominantes en una sociedad acomodaticia y mezquina que aún duda a la hora de escoger entre lo virtual y lo real.
 

En el caso de Batet, lo que más le atormenta, sea quizás el hecho de que habiendo tenido todo de cara para conseguir la pírrica victoria de la literatura y el éxito, él haya preferido abandonarlo todo, seducido fatalmente por una suerte de Energía del Error que vuelve vanos hasta sus mejores esfuerzos por componer su fe marchita. Para horror de sí mismo y su entorno, Nicolau Batet llegará a encarnar la realidad de la renuncia, saboreando el placer del desacato y disfrazándose con la estética feroz de la marginalidad y de una desperfilada épica de confuso sentido que lo lleva a atreverse a brindar en forma pública por la derrota. Aunque a veces, en algún momento de debilidad -que pido al lector le sepa perdonar- unas lágrimas de desconsuelo se asomen, afortunadamente amparadas por el silencio y a salvo de toda mirada indiscreta.
 

Con esta obra, sabiamente aderezada de desparpajo y humor negro, Ponç Puigdevall hace gala de una pluma precisa de cirujano que destripa las verdades ocultas de la sociedad europea actual, contorneando un bárbaro refinamiento que, en algún modo, nos hace pensar en Céline, o más bien, en un altivo Scott Fitzgerald absolutamente pasado de roscas, tartamudeando de bebido, pero más lúcido e implacable que nunca.

De este modo, Puigdevall da un golpe de puño en la mesa de la literatura en lengua catalana que, con la posterior publicación en 2012 de los relatos de L'atzar favorable, confirma los mejores augurios sobre este escritor. Mi deseo inmediato es que este autor y su obra sean traducidos al castellano y distribuidos por toda Latinoamérica: El diálogo que tendría lugar sería, sin duda, memorable y fructífero.

　

Jorge Morales

Girona, verano 2013

El Llop Ferotge a Barcelona

El próximo jueves 13 de noviembre, a las 20.00 hrs, tendrá lugar la presentación en Barcelona, denuestro número de homenaje a Roberto Bolaño. El lugar será el Aula de Escritores, c/ San Lluís, 6, en pleno barrio de Gràcia.

Pensamos que, en momentos en que la figura y obra de Roberto Bolaño se acrecientan cada día más, acercándose a las verdaderas dimensiones universales que merecen su talento y la pasión de su apuesta, es bueno recordar también al joven irreverente, al infatigable viajero, al incansable lector, al poeta maldito que esperaba a las puertas de la barcelonesa editorial La Cloaca, mientras acumulaba y hacía fructificar en su corazón, las experiencias, las lecturas, las inmersiones en la universidad desconocida, que al cabo de los años, le permitirían explotar y revolucionar el panorama de las letras.

Por eso, este próximo jueves, la intención es ir más allá de los tópicos, para dar la palabra al poeta, y que resuenen sus versos en el Aula de Escritores.

Agradecemos a los participantes de la velada, Bruno Montané, Antonio Nárvaez, Rodrigo Díaz y al músico Ricardo Santander, y en especial, a Alejandro Zambra, Ponç Puigdevall, Rodrigo Díaz Cortéz, Guillem Terribas, Alvaro Bisama, Carles Ribas, Enrique Díaz Alvarez, Ignacio Bajter, Cecil Gaspar y Jordi Bofill, pues con sus aportaciones, textos y dibujos, han hecho posible que el Llop Ferotge pudiera publicar un número tan sentido y tan especial.