Jorge Morales és un poeta que transita per espais quotidians donant-los una cobertura narrativa. Viure, cuejar, xerrar, xiular, escoltar, tocar, flairar i pensar, són petites coses que formen part d’aquesta petita excursió que se’n diu vida. Ell ho defineix amb delicadesa i, també, amb contundència, situacions i escenografies llunyanes i, també, properes. Sap treure’n un profit d’una senzilla mirada, aquí és on creix el poeta -maldito Morales!-, aquesta mena de distanciament el porta, gràcies al domini de la llengua, a parlar de secrets. Allò que s’amaga, que no és diu, l’objecte o l’animal conegut o metafòric que s’estimba en un riu de pensaments clandestins que a tothom li ronden pel cap. És un poeta que domina el verb i mostra les arestes de la ràbia, de l’amor i de la guerra, és polit, però, gens complaent, llisca amb coratge al caire d’unes històries assumibles que expliquen un moment de descoberta, un altre de joia o desencís i, un final, polièdric, mai tancat. Això ho fa en pocs versos -maldito Morales. Aquesta és una de les grandeses del poeta, una altra, és que sap projectar una mirada crítica sobre el món sense ser pamfletari, sinó a partir de la pròpia experiència; vida de llarg recorregut, unes vegades bohèmia, unes altres d’emigrant pelat de papers i, també, de nòmada i, al final, el redós d’un home jove assentat en una realitat que s’estima. És inquiet, li agrada Xile, Lisboa i la Mediterrània, “Las heridas violetas de la felicidad”, disfruta amb tot allò que va de la mà de la literatura i, de rebot, de la cultura. En el seu últim llibre Los frutos invisibles (Ed. El Llop Ferotge) el títol defineix un estat d’ànim i la impossibilitat de visualitzar el món actual. L’invisible no existeix, forma part d’un imaginari i, segurament, d’un desig. Els fruits, siguin saborosos o no, pertanyen més al món físic i al científic. Per això, Morales, amb els seus versos, cerca el “fresco del tiempo”. Potser és una carrera impossible de guanyar, ara bé, és l’única que paga la pena fer. Tenim la sort de viure acompanyats per poetes com ell. Parla de petons morts, cucs de seda, d’una tardor a Girona, l’últim reducte dels poetes després del pessimisme de Roberto Bolaño. Cada espai, fins i tot Girona, pot ser un lloc fecund per a l’escriptor, treure bellesa d’allà on sembla que no n’hi ha, és magnífic. Recomaneu Los frutos invisibles.
Maldito Morales!
Jordi Arbonès (Nif) |
PUBLICAT ORIGINALMENT A El dimoni de Santa Eugènia
