«Los frutos invisibles» de Jorge Morales

Jorge Morales és un poeta que transita per espais quotidians donant-los una cobertura narrativa. Viure, cuejar, xerrar, xiular, escoltar, tocar, flairar i pensar, són petites coses que formen part d’aquesta petita excursió que se’n diu vida. Ell ho defineix amb delicadesa i, també, amb contundència, situacions i escenografies llunyanes i, també, properes. Sap treure’n un profit d’una senzilla mirada, aquí és on creix el poeta -maldito Morales!-, aquesta mena de distanciament el porta, gràcies al domini de la llengua, a parlar de secrets. Allò que s’amaga, que no és diu, l’objecte o l’animal conegut o metafòric que s’estimba en un riu de pensaments clandestins que a tothom li ronden pel cap. És un poeta que domina el verb i mostra les arestes de la ràbia, de l’amor i de la guerra, és polit, però, gens complaent, llisca amb coratge al caire d’unes històries assumibles que expliquen un moment de descoberta, un altre de joia o desencís i, un final, polièdric, mai tancat. Això ho fa en pocs versos -maldito Morales. Aquesta és una de les grandeses del poeta, una altra, és que sap projectar una mirada crítica sobre el món sense ser pamfletari, sinó a partir de la pròpia experiència; vida de llarg recorregut, unes vegades bohèmia, unes altres d’emigrant pelat de papers i, també, de nòmada i, al final, el redós d’un home jove assentat en una realitat que s’estima. És inquiet, li agrada Xile, Lisboa i la Mediterrània, “Las heridas violetas de la felicidad”, disfruta amb tot allò que va de la mà de la literatura i, de rebot, de la cultura. En el seu últim llibre Los frutos invisibles (Ed. El Llop Ferotge) el títol defineix un estat d’ànim i la impossibilitat de visualitzar el món actual. L’invisible no existeix, forma part d’un imaginari i, segurament, d’un desig. Els fruits, siguin saborosos o no, pertanyen més al món físic i al científic. Per això, Morales, amb els seus versos, cerca el “fresco del tiempo”. Potser és una carrera impossible de guanyar, ara bé, és l’única que paga la pena fer. Tenim la sort de viure acompanyats per poetes com ell. Parla de petons morts, cucs de seda, d’una tardor a Girona, l’últim reducte dels poetes després del pessimisme de Roberto Bolaño. Cada espai, fins i tot Girona, pot ser un lloc fecund per a l’escriptor, treure bellesa d’allà on sembla que no n’hi ha, és magnífic. Recomaneu Los frutos invisibles.

Maldito Morales!

Jordi Arbonès (Nif) |
PUBLICAT ORIGINALMENT A El dimoni de Santa Eugènia
 

                            Portada de "Los frutos invisibles", amb il·lustració de Jordi Bofill.

La Poesia d'Albert Compte

 Gràcies a l'excel·lent col·lecció de poesia que edita El Llop Ferotge -la revista d'art i poesia, editada al barri de Sant Narcís-, ens arriba un poemari d'Albert Compte (1960-2007), Locus evelinus, escrit el 2002 i malauradament inacabat. Diuen que s'acostuma a veure al llop durant algunes nits gironines, s'assegura també que de vegades la bèstia recorre zones obscures de l'inframón de Barcelona i altres ciutats europees. Hi ha qui assegura que és un espècimen en extinció, però, l'únic que es pot afirmar és que està viu, com ho demostra aquest llibre. Un llibre que ret homenatge a un poeta de gran calatge i homèrica producció, de la qual encara en queda molta obra inèdita. Jorge Morales, l'únic que sap a on viu el llop i quines són les seves rutes habituals -nocturnes-, diu que rescatar l'obra i la figura d'Albert Compte és una tasca urgent i necessària per renovar la poesia actual en llengua castellana i catalana. Això i llegir el llibre amb portada del pintor Enric Ansesa, ens encara a un enigma intrigant, el del poeta desaparegut però del qual en queden múltiples veus per escoltar, una aventura literària que hauria d'incendiar la imaginació dels lectors i dels editors. El llop s'alimenta bàsicament de poesia, sovint apareix al bar Lateral per udolar, amb polièdriques veus, a dins de les cavernes que hi ha arran d'un riu d'aigües manses, que tant aviat projecten antigues fantasmagories que gent com Josep Pla o Roberto Bolaño, van recollir a hores petites, cegues i confuses. El llop no pot renunciar a la seva naturalesa de depredador, d'aquí li ve la seva ferotgia, de sorgir -silueta inquietant- als racons més impensats, d'anar a la cacera, un cop darrere l'altre, de tot allò que representa imaginació, dolor i alegria. Hi ha caus, hi ha voltes i moltes cases porxades, hi ha també, un murmuri, un alè que de vegades recorre, com un tel, els carrers a frec de llambordes, també hi ha, però, esgarips que s'enfilen per les parets i s'enfilen fins a la part més alta de la ciutat per fer repicar, com una fuetada, l'ànsia dels poetes en la pedra antiga. Els textos de Locus evelinus salten pel damunt del temps i de la mort, s'insereixen, definitius, en la figura de l'Evelin, una dona que a estones hi figura com una mussa adormida, unes altres com l'arena on el poeta hi recala el vaixell de la seva beneïda follia, i encara, en el dolor de l'absència. És una declaració d'amor, de desig, de record i de voler reviure, junt amb el llop, els camins, carrers i ponts que han de dur a un sol i enigmàtic horitzó: ella, l'Evelin. Un misteri que el poeta s'atreveix a desvetllar a mitges. No li cal res més que escriure-li i quedar-se, amatent i obsedit, tot esperant que la nit s'enfonsi a cops de llum, que l'arribada del dia li indiqui una ruta segura, una guia que el dugui a retrobar la drecera que el porti de nou al seu costat.

L'Albert Compte, després de veure's com un dragó tossut diu "El cielo eres tú", per arribar al poema inacabat, a partir del qual ja no en sabem res més. Afirma: "Tu mirada es mi estímulo". Està sol, immensament sol i refugiat en l'escriptura, en les lletres que, com un alquimista desnonat, ajunta mentre la mort el vigila; li ofereix una ploma carregada amb la tinta de l'oblit.

"Estoy ansioso, ardo en ganas de verte".

Locus evelinus, llegiu-lo.


Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com

La teranyina dels àngels: «La casa de las arañas»

La teranyina dels àngels: «La casa de las arañas»

                                                      (Disseny de coberta de Xavi Casadesús)


Si ha dies avorrits i que de cop i volta topes amb un poeta. Hi ha poetes que mai no han dit res, que es mantenen en una espècie d'auto-postergació, pensant en el més enllà. Per sort, n'hi ha d'altres que remunten per damunt dels seus escrits durant un instant. Salten com llagostes i s'ofereixen com aranyes per recitar textos inquietants. De cop al bot, te'ls trobes i et sedueixen. Una poesia, quatre línies i ben decantades, t'acosten a la vida, Jorge Morales és d'aquests, és un poeta que fins i tot a les hores més petites s'atreveix a recitar un passatge de la seva obra o de qualsevol altre poeta. Quan el sol encara no s'ha mort ressonen les paraules del rapsoda. La primera vegada sobta per inusual -enlloc no et reciten res-, ell és deutor d'un desig: explicar. La fal·lera només és una, la de la poesia. Un món d'ambients que tant aviat es decanten a favor de la mètrica estricte com -també- arran de la torrentada del ritme lliure. Sigui com sigui, la poesia de Jorge Morales té un calatge fondo i personal. No es distancia d'ell mateix, sinó que en fa categoria del seu viure. Morales és un poeta de poques barreres, sap extrapolar, mitificar i -també- definir una època concreta. S'escapa, però, amb l'elegància d'una anguila, de la lletjor per explicar la bellesa en una sola frase. Morales vol i dol i el seu llibre de poemes, explica un territori sentimental. És un poeta modern, però, que no defuig les temàtiques clàssiques. És l'home ferit que relata la seva desventura d'estar viu. Existencialista. El seu llibre, La casa de las arañas (1999-2002), és una porta oberta cap a una solitud, però -també- i aquesta és la gràcia, situa al lector al davant d'una altra porta i aquesta està tancada. Només el lector pot trucar si vol saber que hi ha al darrere. "El olvido se acordo de mi", diu a la pàgina 21. Morales desconcerta, perquè tant fa una poesia atmosfèrica i perduda dins del concepte global dels bons sentiments com, i amb cura, arrana els passos perduts de la memòria. El llibre de poemes de Jorge Morales (Ed. El Llop Ferotge, des de Sant Narcís), és un dels que paga la pena llegir i buscar per regalar per Sant Jordi. No es pot evitar la millor de les seves poesies de La casa de las arañas (1999-2002). Un poema definitiu que acaba d'una manera tremenda, cito: "Yo no riego las plantas / No fumo ni bebo. / Trepo las paredes / y enhebro mi tela, esperando caiga algun manjar".

Extrapolant la metàfora del poeta, Morales, rega les plantes, no fuma ni beu, s'enguila per les parets i teixeix la seva tela, la que ha creat amb El Llop Ferotge (la revista d'art i poesia, editada des del barri de Sant Narcís). És una figura llegendària, ves a saber si una fantasmagoria, abans, d'això en dèiem "underground", després "contracultura" i ara, "alternatiu". Modes i qüestions que són interessants però, que al cap del temps totes acaben resumides en una bona poesia, com les de Jorge Morales.

No us entretingueu i durant el dia del llibre, busqueu aquesta obra, que, potser, sigui difícil de trobar. Us asseguro que paga la pena. Jorge Morales i el seu La casa de las arañas (1999-2002) és un luxe. Un poeta, res més.


                                                                                 Jordi Arbonès (Nif) per a el dimoni.com