DAVID CASADELLÀ LLAVIÀ. El poeta empordanès es torna a vestir de negre
http://www.nuvol.com/entrevistes/david-casadella-el-poeta-empordanes-es-torna-a-vestir-de-negre/
Martona de Girona - Marta Díez Compte. Girona. / 21.11.2013
Divendres, 22 de novembre de 2013 es presenta a Girona la segona versió del poemari Negre, sempre negra, de David Casadellà Llavià. Hi haurà un espectacle vídeo poètico-musical amb Javi Letango i Patricia González. L’esdeveniment és a les 20:55h. al Context (Plaça del Pou Rodó, 21).
David Casadellà afirma –orgullosament i rotunda- que va néixer a la Clínica Girona, a finals de setembre del darrer any dels seixanta. Ha passat la major part de la seva vida a l’Empordà, a part de dues etapes a Girona i la de l’època d’universitària a Barcelona. Els seus primers escrits poètics estan relacionats amb la música, component cançons a principis dels noranta, dècada al final de la qual també va escriure i dirigir teatre. Però no és fins a finals de 2008, quan va entrar en contacte amb el grup El llop ferotge del qui Jorge Morales n’és el principal responsable. Fins llavors no comença a escriure poesia en el concepte més estricte de la paraula, a més d’actuar en nombrosos recitals. A partir d’aquí, i intentant desenvolupar la poesia a nivell oral va constituir Teories de la Inspiració amb Alexandre Nunes i Jordi Fornos, amb qui porten tres espectacles poètics en escena “3×3“, “De tardors” i “Flors del temps” (entre 2010 i 2012). Amb aquest col·lectiu, des de 2010 organitzen anualment el Festival Jardins de la poesia i el cicle Alvarinho Nits a Girona. Aquest estiu, amb Ramon Bartrina i Laia Claver, han creat Kerunta poetry, fent recitals arreu, combinant poesia, música i teatralització. Apareix publicat per primera vegada el 2010 a la revista d’El Llop Ferotge, el 2011 surt a l’Antologia de la frontera de l’Editorial Serret i el desembre del 2012 publica el poemari “Negre, sempre negra” de la col·lecció literària El llop ferotge, del qual aquest setembre ha aparegut la 2ª edició.
Marta Díez: Expliqui’ns la seva trajectòria: la seva vocació es va iniciar a partir d’algun autor particular o de petit ja escrivia?
David Casadellà: A mi sempre m’ha agradat molt llegir, que em sembla que és la base per poder escriure. El primer record d’escriure el tinc de llargues cartes a ma mare quan estava de colònies, campaments d’estiu, etc… Més tard, vaig començar a escriure contes, cançons, teatre, però mai amb la intenció de publicar.
MD: Amb els anys va néixer el poemari ‘Negre, sempre negra’, amb el que ha anat arreu de Catalunya presentant-lo, acompanyat de músics, altres poetes i rapsodes… convertint el seu llibre en un autèntic festival a la cultura multidisciplinària. Quina ha sigut la representació que en té més bon record i per què?
DC: Segurament la primera, a “La Sala Planeta” de Girona –el 14 de desembre de 2012-, doncs no tenia ni idea si tot allò que m’havia passat pel cap (fer i enganyar a molta gent perquè hi participés) aniria enlloc; i perquè la majoria dels que van assistir-hi tampoc sabien exactament el que anaven a veure. Em quedo amb una frase de la meva germana: “No havia estat a cap recital de poesia i ha sigut una passada.”
MD: La portada és la mateixa que la 1a versió?
DC: En el llibre sí. En l’espectacle utilitzo la contraportada. La segona versió és el format de presentació de la 2ª edició. El llibre és el mateix, la presentació en més del 50% és nova i diferent.
MD: Com gaudeix més, escrivint o recitant? Quins sentiments aflora en ambdós casos?
DC: Per a mi, ara mateix, és molt més difícil escriure que recitar. Per escriure necessites més temps, més concentració i tot i així a vegades no apareixen els resultats. Tant escrivint com recitant, intento exprimir tot el que tinc a dins, totes les ànsies de viure i totes les pors de morir.
MD: Justament, llegint “Negre, sempre negra” v1, he observat una barreja de pors, autoestima elevada, amors trencats, experiències difícils de creure… Què hi ha de cert?
DC: Per arribar al qui ha de llegir o escoltar, sempre es tendeix a exagerar, però en el meu cas, la part d’experiència viscuda supera a la imaginada, encara que sovint es barregen i confonen.
MD: Alguna vegada s’ha provocat la inspiració? En quin moment del dia escriu?
DC: De nit quasi sempre, o altres hores lliures possibles els caps de setmana. La inspiració com deia aquell arriba treballant, o sigui, escrivint.
MD: Creu en la poesia reivindicativa? Ens podria donar algun exemple?
DC: No m’agraden gaire les etiquetes a res. De fet, qualsevol expressió artística és una reivindicació en si mateixa: personal, social, estètica o de qualsevol tipus. Qualsevol exemple és vàlid.
MD: Ja estem acabant el 2013 i crec que, a aquestes alçades, resultaria reflexionar sobre l’existència –o no- d’una nova poesia postmoderna. Què en pensa? Ho dic pels neologismes, els monosíl·labs, anglicismes, etc, que utilitza constantment.
DC: No sé què és la poesia postmoderna. Quan escric intento utilitzar tot el que tinc dins el cap, a vegades, per això és necessari “inventar” noves paraules. Els monosíl·labs, dels quals la llengua catalana n’és riquíssima m’agraden per les possibilitats de donar més ritme al poema. A més d’anglicismes, m’agrada utilitzar paraules d’altres idiomes tant per la seva sonoritat, com també com a reflex de la globalització cultural amb la que convivim.
MD: Aquesta ruptura en les dicotomies de la poesia clàssica, fins a quin punt aquesta idea és compartida per altres escriptors de la seva promoció? Es reconeix amb algú o creu que més aviat és un poeta inclassificable?
DC: La ruptura amb la poesia clàssica, crec que és patrimoni dels dadaistes i dels surrealistes especialment, i tots els que han arribat després, en més o menys mesura ho han seguit. Simplement és treure’s el que engavanya i escriure amb absoluta llibertat. Només puc reconèixer-me amb tots els que m’han ensenyat, sobretot amb la gent que he compartit escenaris a Girona. Admirar, n’admiro molts més, però parlar de reconèixer-me ho trobo massa excessiu.
MD: Finalment, què ha après des que va publicar la primera versió?
DC: Dues coses : 1) Que abans de tornar a publicar res més, he d’escriure i treballar molt més. 2) He après a circular pels escenaris. De fet, moltes vegades em pregunto si el llibre ha estat l’excusa perfecta per poder pujar a un escenari un parell de vegades a la setmana.
MD: Voldria acabar amb uns versos del poemari. Em van colpir profundament des de la primera vegada que els vaig llegir:
Tots hauríem de ser apàtrides.
Importar on estar
oblidar orígens
somniar destins.
Abominar dels gentilicis
un és d’on dorm
i sobretot d’on desperta.
Defensar el més local
per somniar l’universal.
Fins el dia del judici final…
(on demanaré a la jutgessa de torn
el dret a proclamar-me d’enlloc).
Martona de Girona - Marta Díez Compte. Girona. / 21.11.2013
Divendres, 22 de novembre de 2013 es presenta a Girona la segona versió del poemari Negre, sempre negra, de David Casadellà Llavià. Hi haurà un espectacle vídeo poètico-musical amb Javi Letango i Patricia González. L’esdeveniment és a les 20:55h. al Context (Plaça del Pou Rodó, 21).
David Casadellà afirma –orgullosament i rotunda- que va néixer a la Clínica Girona, a finals de setembre del darrer any dels seixanta. Ha passat la major part de la seva vida a l’Empordà, a part de dues etapes a Girona i la de l’època d’universitària a Barcelona. Els seus primers escrits poètics estan relacionats amb la música, component cançons a principis dels noranta, dècada al final de la qual també va escriure i dirigir teatre. Però no és fins a finals de 2008, quan va entrar en contacte amb el grup El llop ferotge del qui Jorge Morales n’és el principal responsable. Fins llavors no comença a escriure poesia en el concepte més estricte de la paraula, a més d’actuar en nombrosos recitals. A partir d’aquí, i intentant desenvolupar la poesia a nivell oral va constituir Teories de la Inspiració amb Alexandre Nunes i Jordi Fornos, amb qui porten tres espectacles poètics en escena “3×3“, “De tardors” i “Flors del temps” (entre 2010 i 2012). Amb aquest col·lectiu, des de 2010 organitzen anualment el Festival Jardins de la poesia i el cicle Alvarinho Nits a Girona. Aquest estiu, amb Ramon Bartrina i Laia Claver, han creat Kerunta poetry, fent recitals arreu, combinant poesia, música i teatralització. Apareix publicat per primera vegada el 2010 a la revista d’El Llop Ferotge, el 2011 surt a l’Antologia de la frontera de l’Editorial Serret i el desembre del 2012 publica el poemari “Negre, sempre negra” de la col·lecció literària El llop ferotge, del qual aquest setembre ha aparegut la 2ª edició.
Marta Díez: Expliqui’ns la seva trajectòria: la seva vocació es va iniciar a partir d’algun autor particular o de petit ja escrivia?
David Casadellà: A mi sempre m’ha agradat molt llegir, que em sembla que és la base per poder escriure. El primer record d’escriure el tinc de llargues cartes a ma mare quan estava de colònies, campaments d’estiu, etc… Més tard, vaig començar a escriure contes, cançons, teatre, però mai amb la intenció de publicar.
MD: Amb els anys va néixer el poemari ‘Negre, sempre negra’, amb el que ha anat arreu de Catalunya presentant-lo, acompanyat de músics, altres poetes i rapsodes… convertint el seu llibre en un autèntic festival a la cultura multidisciplinària. Quina ha sigut la representació que en té més bon record i per què?
DC: Segurament la primera, a “La Sala Planeta” de Girona –el 14 de desembre de 2012-, doncs no tenia ni idea si tot allò que m’havia passat pel cap (fer i enganyar a molta gent perquè hi participés) aniria enlloc; i perquè la majoria dels que van assistir-hi tampoc sabien exactament el que anaven a veure. Em quedo amb una frase de la meva germana: “No havia estat a cap recital de poesia i ha sigut una passada.”
MD: La portada és la mateixa que la 1a versió?
DC: En el llibre sí. En l’espectacle utilitzo la contraportada. La segona versió és el format de presentació de la 2ª edició. El llibre és el mateix, la presentació en més del 50% és nova i diferent.
MD: Com gaudeix més, escrivint o recitant? Quins sentiments aflora en ambdós casos?
DC: Per a mi, ara mateix, és molt més difícil escriure que recitar. Per escriure necessites més temps, més concentració i tot i així a vegades no apareixen els resultats. Tant escrivint com recitant, intento exprimir tot el que tinc a dins, totes les ànsies de viure i totes les pors de morir.
MD: Justament, llegint “Negre, sempre negra” v1, he observat una barreja de pors, autoestima elevada, amors trencats, experiències difícils de creure… Què hi ha de cert?
DC: Per arribar al qui ha de llegir o escoltar, sempre es tendeix a exagerar, però en el meu cas, la part d’experiència viscuda supera a la imaginada, encara que sovint es barregen i confonen.
MD: Alguna vegada s’ha provocat la inspiració? En quin moment del dia escriu?
DC: De nit quasi sempre, o altres hores lliures possibles els caps de setmana. La inspiració com deia aquell arriba treballant, o sigui, escrivint.
MD: Creu en la poesia reivindicativa? Ens podria donar algun exemple?
DC: No m’agraden gaire les etiquetes a res. De fet, qualsevol expressió artística és una reivindicació en si mateixa: personal, social, estètica o de qualsevol tipus. Qualsevol exemple és vàlid.
MD: Ja estem acabant el 2013 i crec que, a aquestes alçades, resultaria reflexionar sobre l’existència –o no- d’una nova poesia postmoderna. Què en pensa? Ho dic pels neologismes, els monosíl·labs, anglicismes, etc, que utilitza constantment.
DC: No sé què és la poesia postmoderna. Quan escric intento utilitzar tot el que tinc dins el cap, a vegades, per això és necessari “inventar” noves paraules. Els monosíl·labs, dels quals la llengua catalana n’és riquíssima m’agraden per les possibilitats de donar més ritme al poema. A més d’anglicismes, m’agrada utilitzar paraules d’altres idiomes tant per la seva sonoritat, com també com a reflex de la globalització cultural amb la que convivim.
MD: Aquesta ruptura en les dicotomies de la poesia clàssica, fins a quin punt aquesta idea és compartida per altres escriptors de la seva promoció? Es reconeix amb algú o creu que més aviat és un poeta inclassificable?
DC: La ruptura amb la poesia clàssica, crec que és patrimoni dels dadaistes i dels surrealistes especialment, i tots els que han arribat després, en més o menys mesura ho han seguit. Simplement és treure’s el que engavanya i escriure amb absoluta llibertat. Només puc reconèixer-me amb tots els que m’han ensenyat, sobretot amb la gent que he compartit escenaris a Girona. Admirar, n’admiro molts més, però parlar de reconèixer-me ho trobo massa excessiu.
MD: Finalment, què ha après des que va publicar la primera versió?
DC: Dues coses : 1) Que abans de tornar a publicar res més, he d’escriure i treballar molt més. 2) He après a circular pels escenaris. De fet, moltes vegades em pregunto si el llibre ha estat l’excusa perfecta per poder pujar a un escenari un parell de vegades a la setmana.
MD: Voldria acabar amb uns versos del poemari. Em van colpir profundament des de la primera vegada que els vaig llegir:
Tots hauríem de ser apàtrides.
Importar on estar
oblidar orígens
somniar destins.
Abominar dels gentilicis
un és d’on dorm
i sobretot d’on desperta.
Defensar el més local
per somniar l’universal.
Fins el dia del judici final…
(on demanaré a la jutgessa de torn
el dret a proclamar-me d’enlloc).
—David Casadellà. Fotografia: ©Pau Pumarola. El Context, 27/9/2012
