Quémome las pestañas en libros insurrectos,
apócrifos, mohosos,
en actos cutrefactos hártome de la madre de los muertos,
aléjome de los vivos medio muertos, bendije al dios de los cuervos,
me volví huevo prehistórico en un paisaje sin dunas amarillo,
azotado por el siroco...
Enciérrome en las mazmorras de la soledad
a pan blando y vino tinto, y en la vastedad
de mis naderías mentales, me monté catedrales y castillos,
anduve los salones de los desheredados y de los proscritos.
Batíme en duelos semánticos, en torrentes florales de palabras,
en aldeas de palabras, las palabras entraban por las gateras
con las vocales inhiestas y maullantes, se hicieron
fuertes y gatunas en la despensa, atascaron de enes los lavabos...
Harto ya de palabras, sólo me restaba
el ruido de cañerías, el olvido de mí mismo
y la alborada.
Hasta tu risa bendita, no hubo otro bálsamo
ni razón ninguna para empujar el sol hasta la luna.
Ya no quise huir, ángel varado en la floresta.
Albert Compte (1960-2007)
del libro inédito Atardecer lluviado
25 de agosto de 2005
De este autor, hemos publicado Locus Evelinus, nº6 de nuestra colección.
destinado a las niñas y jovencitas de 11 a 18 anos,
todas para una y una para todas, tan amigas,
mutuamente mejor que solamente, tan ricamente
mejor un trio que un dueto, un cuarteto ya la hostia-.
La Cope ha montado en cólera, los custodios vaticanos
han mandado los herejes a galeras, y el manual
de instrucciones para un orgasmo ha sido retirado
con un perdón, metimos la lanza, muy manchego. Un minuto de silencio
en memoria de Safo y la isla escondida de Lesbos.
En España anda suelto Felipe V metido en una botella.
Los cerezos del Pirineo están floreciendo en noviembre,
los huracanes han agotado ya todas las letras del abecedario,
los terremotos prodigan sus grietas y los volcanes extienden
la alfombra de su magma. Y no hablaremos de maremotos,
porque nos pondremos ya a llorar amargamente.
Mientras tanto, en Europa aletea el cuervo negro de la fiebre aviaria,
los laboratorios farmacéuticos bailan la Macarena.
En el despacho oval de la Casablanca, el llanero solitario
cabalga a lomos de su yegua Paranoia, reza a su dios de los ejércitos
para que se cumpla la justicia.
Cualquiera diría que algo pasa en el planeta, no es normal
que los cerezos florezcan la noche de todos los santos, la florida
noche de los muertos timoratos.
(4 de noviembre de 2005)
ALBERT COMPTE
(Barcelona, 1960-2007) Co-fundador del llop ferotge. En vida publicó las novelas El crit de l'ornitorrinc y El cor de la carxofa. Póstumamente, aparecieron Locus Evelinus (nº6 de nuestra colección literaria) y El Romancero Goliardo. Este poema pertenece al libro inédito Un atardecer lluviado.
Dues etapes van marcar la trajectòria d'Albert Compte (Barcelona, 1960-2007).
Durant la primera va treballar a Òmnium, va fundar una llibreria a Calafell, va
organitzar diferents activitats al poble i va acabar pels avatars del destí a
Andalusia, on es va autoproclamar “el millor poeta català de la província de
Còrdova”. Articulista esmolat, poeta i narrador, Compte guanyaria el Salvador
Espriu de narrativa del 1996 amb El cor de la carxofa (Columna) i va
publicar una apreciable novel·la, El crit de l'ornitorrinc (Destino,
2000), sàtira hilarant sobre un militant republicà perdut en un asil ple de
fatxes i de fatxendes.
De retorn a Barcelona, Compte entraria en una calculada
decadència, tornaria als excessos, esdevindria un mite dels recitals de bars com
el Muy Buenas o el que ell va anomenar Mongòlia, a tocar de la plaça Adrià.
Impregnant-se del Llibre de les mutacions i en perpetu estat narcotitzat,
la passió per l'escriptura el van dur a la gestació d'una obra ingent, redactada
acuradament en llibretes d'espiral.
Exiliat de nou a Olot, entraria en contacte
amb els cercles de la revista El Llop Ferotge, singularment amb Jorge
Morales, marmessor que va prologar el llibre pòstum El Romancero goliardo
(Quadrívium, 2008) i que edita ara Locus evelinus, un dels seus quaderns
dedicat a una mena de Dulcinea, “la musa papirusa”, obsessió i motiu
literari, dona idealitzada que li va donar molts maldecaps.
Amb el to delirant
de dies sencers escrivint, Locus evelinus té el talent del millor Compte,
del que es va immolar poèticament. L'amant havia esdevingut la llibreta,
companya fidel fins al dia fatídic en què la sort el va abandonar a l'hospital
de la Vall d'Hebron.
El Llop Ferotge emprèn l'edició de la poesia
pòstuma d'Albert Compte
09/03/11 02:00 - Girona - Eva Vàzquezemail protegit
El Punt
Va ser per Setmana Santa, a Còrdova, que se li va aparèixer el lloro. No pas
el colom trinitari, sinó un senyor exemplar de lloro eclectus, que es veu
que té unes dimensions fora de sèrie i un plomatge d'un verd llampegant que fan
que un cregui al moment en l'arribada de l'esperit sant. Albert Compte
(Barcelona, 1960-Olot, 2007) s'hi va rendir completament, i des d'aquell dia
afirmava que era un simple amanuense del seu lloro fluorescent, i déu n'hi do
com n'estava, d'inspirat: va dictar-li més de dos mil poemes, i articles,
contes, novel·les, i més d'un miler d'haikus, en un honrós gest de misericòrdia
pel seu intèrpret, a qui els metges acabaven de diagnosticar una afecció
cardíaca incompatible amb l'alenada profunda dels poemes llargs. Però ni la
consideració del seu lloro xerraire va salvar-lo: Albert Compte va morir el 4
d'octubre del 2007 a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, als 47 anys,
quan era a punt de sotmetre's a una operació de bypass que esperava feia
més de sis mesos.
A Jorge Morales, l'escriptor xilè que va fundar amb ell la revista d'art i
poesia El Llop Ferotge un any abans a Girona, encara se li encén la veu
de ràbia quan recorda aquella mort precipitada i absurda, però ha fet més que
lamentar-se i plorar: ha buscat tota l'obra inèdita del seu amic a la casa
materna d'Olot, on va viure els últims anys, i es proposa rescatar-la de
l'anonimat costi el que costi, convençut que el poeta del lloro, al costat del
qual sempre passaven coses màgiques, és “un autor excepcional, el poeta de qui
tothom haurà de parlar, el gran fenomen editorial de l'any”. De moment, ha
reunit una part de la seva poesia amorosa a Locus evelinus, publicada a
l'editorial del mateix El Llop Ferotge, amb pròleg de l'escriptor Bruno
Montané i un dibuix a portada de l'artista Enric Ansesa. Es tracta d'una
col·lecció de poemes en castellà on ressona l'humor corrosiu, lliure i canalla
d'Albert Compte, que solia firmar amb el pseudònim Startus, contracció
exòtica del seu segon cognom, Estartús, i d'on han estat expulsades a
consciència la solemnitat i la turbulència sensiblera a favor d'un erotisme de
tango i malecón havaner. Aquests 26 poemes són només un avançament de
l'extensa obra inèdita d'Albert Compte, que inclou també la novel·la
Tocinitos de cielo.
En vida, aquest antic col·laborador de l'Avui que va residir a
Barcelona, l'Hospitalet, Calafell, Còrdova i, finalment, Olot, només va arribar
a publicar dues novel·les en català, El cor de la carxofa (Columna, 1997)
i El crit de l'ornitorinc (Destino, 2000), i el poemari
Trulaccions, en una edició finançada pel seu pare quan l'escriptor tenia
només 16 anys. Pòstumament, l'editorial Quadrivium de Girona ja va difondre
El romancero Goliardo (2008), una mostra prodigiosa de la seva verbositat
desbordant, afirma Morales, que no va tenir la difusió que mereixia. Locus
evelinus es presenta dimarts vinent a La 22, el dia 24 a la Context, i el 31
de març, a l'Aula d'Escriptors de Gràcia, a Barcelona
Gràcies a l'excel·lent col·lecció de poesia que edita El Llop Ferotge -la revista d'art i poesia, editada al barri de Sant Narcís-, ens arriba un poemari d'Albert Compte (1960-2007), Locus evelinus, escrit el 2002 i malauradament inacabat. Diuen que s'acostuma a veure al llop durant algunes nits gironines, s'assegura també que de vegades la bèstia recorre zones obscures de l'inframón de Barcelona i altres ciutats europees. Hi ha qui assegura que és un espècimen en extinció, però, l'únic que es pot afirmar és que està viu, com ho demostra aquest llibre. Un llibre que ret homenatge a un poeta de gran calatge i homèrica producció, de la qual encara en queda molta obra inèdita. Jorge Morales, l'únic que sap a on viu el llop i quines són les seves rutes habituals -nocturnes-, diu que rescatar l'obra i la figura d'Albert Compte és una tasca urgent i necessària per renovar la poesia actual en llengua castellana i catalana. Això i llegir el llibre amb portada del pintor Enric Ansesa, ens encara a un enigma intrigant, el del poeta desaparegut però del qual en queden múltiples veus per escoltar, una aventura literària que hauria d'incendiar la imaginació dels lectors i dels editors. El llop s'alimenta bàsicament de poesia, sovint apareix al bar Lateral per udolar, amb polièdriques veus, a dins de les cavernes que hi ha arran d'un riu d'aigües manses, que tant aviat projecten antigues fantasmagories que gent com Josep Pla o Roberto Bolaño, van recollir a hores petites, cegues i confuses. El llop no pot renunciar a la seva naturalesa de depredador, d'aquí li ve la seva ferotgia, de sorgir -silueta inquietant- als racons més impensats, d'anar a la cacera, un cop darrere l'altre, de tot allò que representa imaginació, dolor i alegria. Hi ha caus, hi ha voltes i moltes cases porxades, hi ha també, un murmuri, un alè que de vegades recorre, com un tel, els carrers a frec de llambordes, també hi ha, però, esgarips que s'enfilen per les parets i s'enfilen fins a la part més alta de la ciutat per fer repicar, com una fuetada, l'ànsia dels poetes en la pedra antiga. Els textos de Locus evelinus salten pel damunt del temps i de la mort, s'insereixen, definitius, en la figura de l'Evelin, una dona que a estones hi figura com una mussa adormida, unes altres com l'arena on el poeta hi recala el vaixell de la seva beneïda follia, i encara, en el dolor de l'absència. És una declaració d'amor, de desig, de record i de voler reviure, junt amb el llop, els camins, carrers i ponts que han de dur a un sol i enigmàtic horitzó: ella, l'Evelin. Un misteri que el poeta s'atreveix a desvetllar a mitges. No li cal res més que escriure-li i quedar-se, amatent i obsedit, tot esperant que la nit s'enfonsi a cops de llum, que l'arribada del dia li indiqui una ruta segura, una guia que el dugui a retrobar la drecera que el porti de nou al seu costat.
L'Albert Compte, després de veure's com un dragó tossut diu "El cielo eres tú", per arribar al poema inacabat, a partir del qual ja no en sabem res més. Afirma: "Tu mirada es mi estímulo". Està sol, immensament sol i refugiat en l'escriptura, en les lletres que, com un alquimista desnonat, ajunta mentre la mort el vigila; li ofereix una ploma carregada amb la tinta de l'oblit.
No eran cuarenta
los ladrones, sino miles,
todos con corbata
Cuando canta
la Pantoja, añoro tanto
a Antonio Machín
Primero te matan
más tarde te absuelven
y todos en paz
Tú pecas mucho;
luego te confiesas,
y vuelves a pecar
Las mujeres en
el nacionalcatolicismo:
O santas o putas
El entente
entre borrachos dura
lo que la trompa
El rey no repara
en gastos, porque paga
el pueblo
Jesús Gil y Gil
lo políticamente correcto
fue morirse
Jódete Colón,
que América no se llama
Cristobalita
Albert Compte Estartús (Barcelona, 1960-2007): Co-fundador del Llop
ferotge. A su figura y obra dedicamos en forma monográfica el nº 5 de
la revista el llop ferotge, y publicamos su libro "Locus Evelinus" el
2011.
Tardor 2008. Camino perjudicat per la riba de l’Onyar, camí fàcil cap a ma casa, la Maison Rouge. Cartells per les parets anunciant concerts, presentacions de llibres, espectacles de dansa... res que em llami. De volta i cop, “Roberto Bolaño” als meus ulls. Paro, llegeixo, rellegeixo de dalt a baix: un grupuscle que s’autoanomena el Llop Ferotge presenta una revista, en homenatge a l’escriptor que m’havia fet pensar per primera vegada que Julio Cortázar era superable. Data caducada, de nou faig tard, he de córrer més, i més ràpid.
Hivern 2008-2009. A traves de l’interconnectat món digital actual descobreixo on i quan surt del seu catau el Llop Ferotge cada últim dijous de mes: el Lateral. Allà, gràcies a Jorge Morales descobreixo que en un moment donat d’aquest absurd món va existir un hiperpoeta anomenat Albert Compte, cofundador d’aquesta revista, ara editorial. Si la memòria no em falla, el primer poema que en vaig escoltar va ser el del gat Hamlet, “El asesinito de su papi”.
Primavera 2009 - Tardor 2010. Ja sóc un llopet més de la camada del Llop Ferotge. Junt a Sivori, els Garralda, la Mera, la Meritxell, en Cecil, en Fornos, la Rosita, en Nunes, la Bussalleu, l’Ariadna, la Joana, la Gio, en Fes, l’Anna, en Marcos Lifchilz, i molts més... tots sota l’estela de l’autèntic “lobito feroz”, de Jorge Morales. I cada nit, a cada recital, a cada trobada, un poema, una stòria d’Albert Compte transmeses per l’oracle Morales, “el chileno”... El “loro”, “Startus”, el seu mite viu entre nosaltres constantment: “El unicornio verde”, “Adóptame”, el bar Mongolia, “En teo va a l’inem...”.
Hivern 2010-2011. Ja no visc a Girona, m’amago a l’Empordà, d’allà on sóc. Però al primer udol estic aquí on ni Morales ni Startus, m’abandonen, al contrari, formen part màgicament de la meva vida. Però d’on neix aquesta màgia? Què passa? Perquè m’abdueixen d’aquesta manera aquests personatges i aquestes stòries?
Una nit freda d’aquest passat hivern caminant amb el meu germà portuguès i les dues dones més guapes del mon, se’ns aparegué en ple carrer Ciutadans, barri vell, un Lloro de tamany gegantí. Tan gros que les seves ales anaven de costat a costat de carrer. Un lloro d’un color verd innatural, d’un verd d’aquells que es pinten els arbres i els prats quan un és petit... I el lloro amb el seu bec enorme ens crida, ens parla, i ens diu: “Voleu saber la veritable stòria d’Albert Compte i el Llop Ferotge?”
I entre crits, gemecs i “picotassos” a la testa dels quatre que estem allà observant aquell irreal espectacle ens alliçona :
“Albert Compte, en el sentit estricte, no existeix. Albert Compte, és l’alter ego de Jorge Morales, emigrant xilè que per guanyar-se un lloc en aquesta tancada societat girocatalina, per aconseguir els papers necessaris per a viure aquí com un ciutadà honorable, es va inventar la figura d’Albert Compte Estartús, català de “pura cepa” i com ell diu, germà seu. Morales va sacrificar els seus millors poemes en ares de crear una figura immortal. Morales, il.legal encara, amb aquest bagatge seduí a n’aquesta avorrida girocatalina ciutat i aconseguí fer-se un lloc dins la seva claustrofòbica i endogàmica vida cultural. Jorge Morales inventà Albert Compte per a viure, per a sobreviure, perquè essent un “putu sudaka”, algú li obrís les putes portes del somni europeu.”
Primavera 2011. Estimats i soferts oients, he mentit, vilment. Albert Compte, l’autèntic lloro va existir, i tant que va existir. Jo no el vaig conèixer, però he/hem tingut la sort que Jorge Morales si que el conegués; i que gràcies a ell, gràcies a Jorge Morales, Llop Ferotge, avui, ahir i sempre gaudim dels brillants poemes d’Albert Compte Estartús, “el loro ecléctico”, perquè en Jorge està donant, dona sa vida a canvi de que vostès i jo puguem disfrutar de la genialitat del Loro. Mai tindrem l’oportunitat de conèixer l’Albert Compte, ara viu el descans dels justos, però avui, aquí, ara, tenim la sort de disfrutar l’obra, els poemes, les paraules de Startus.
Una recomanació final, no desaprofitin aquesta oportunitat, jo ho intento. Orgullós puc dir que sense Bolaño, sense Morales, sense Albert Compte, sense El Llop Ferotge, avui no seria res; són part de la meva vida, són guia, són poesia i són camí.
El primer vers del Locus Evelinus ho diu tot:
“Rechaza imitaciones: yo soy el amor verdadero”.
David Casadellà Llavià, 24 de març de 2011, Cafè-Llibreria Context, Girona, Presentació de “Locus Evelinus” d’Albert Compte.
"Un poemario estupendo." (Ignacio Echevarría, "El Mundo")
"És tracta d'una col·lecció de poemes en castellà on ressona l'humor corrosiu, lliure i canalla d'Albert Compte, que solia firmar amb el pseudònim Startus, contracció exòtica del seu segon cognom, Estartús, i d'on han estat expulsades a consciència la solemnitat i la turbulència sensiblera a favor d'un erotisme de tango i malecón havaner." (Eva Vázquez, "El Punt")
"L'humor de Compte és una barreja entre el més imaginatiu de Calders i el més escèptic de Folch i Camarasa, tot amanit amb tocs del Falstaff de Shakespeare i les dosis adequades de Sterne i la influència de mestres de l'humor contemporani com els germans Marx, Woodehouse, Evelyn Waugh, Tom Sharpe, David Longe i el mateix Kennedy Toole. També hi trobarem la picaresca, la desinhibició absoluta i la cosa més estripada i surrealista, autèntica patria de Compte." (David Castillo, "Avui")
"Amb el to delirant de dies sencers escrivint, Locus Evelinus té el talent del millor Compte, del que es va immolar poèticament." (David Castillo, "Avui")
"Un autor excepcional, el poeta de qui tothom haurà de parlar". (Jorge Morales, El Llop Ferotge).
És una alegria per al Llop Ferotge, anunciar-vos que aquest mes de març estem publicant Locus Evelinus, d'Albert Compte, sisè volum de la nostra col·lecció de poesia. Aquesta edició de Locus Evelinus, compta amb pròleg de Bruno Montané Krebs i il·lustració de portada de l'artista Enric Ansesa.
Presentacions :
-Dimarts 15 de març, 20 h., Llibreria 22 de Girona (c/Hortes,23). En aquest acte participaràn el llibreter Guillem Terribas, l'editor Jorge Morales, i el rapsoda Jorge Garralda.
-Dijous 24 de març, 20 h., Café-Llibreria Context de Girona.
-Dijous 31 de març, 20.30 ha l'Aula d'Escriptors de Barcelona (c/Sant Lluís, 6 baixos, al costat de la Plaça de la Virreina, al barri de Gràcia). En aquest acte d'homentage a l'Albert Compte intervindran David Castillo, Bruno Montané Krebs, Jorge Morales i el rapsoda Esteban de Aguilera.
El proper 15 de Març a les 20 h., a la Llibreria 22, es presentarà el llibre de poemes "LOCUS EVELINUS", de l'ALBERT COMPTE, editat per El Llop Ferotge i amb il·lustració de portada de Enric Ansesa.
L’autor del pròleg és el poeta BRUNO MONTANÉ KREBS, del qual robem aquest petit fragment :
“Albert Compte se instala en el magnífico lugar donde el poeta realiza su sureño trobar leu para cantar, recrear y alimentar el amor por la amada casi siempre ausente. El prometedor e hipotético locus amoenus del amor se convierte aquí en el rotundo y definitivo locus evelinus, el lugar donde la voz y los sentidos del poeta rinden una sensible, tierna y vehemente pleitesía a la enamorada.”
Bruno Montané Krebs (Valparaíso,Xile. 1957) Poeta. Va viure a mitjans dels anys 70 a Mèxic i des de llavors a Barcelona. A part de publicar en múltiples revistes i antologies, els títols publicats són El maletín de Stevenson (1985), Helicón (1987), Cuenta (1998) i El cielo de los topos (2002). Amb Roberto Bolaño, Mario Santiago, Guadalupe Ochoa i altres poetes forma part del moviment denonimat “infrarrealista”. En la novela de Bolaño Los detectives salvajes (1998) se’l reconeix com a Felipe Muller. La poesia de Bruno Montané està escrita a impulsos de precisió, buscant sempre del quotidià el centre existencial des el qual crea el seu propi llenguatge.
ALBERT COMPTE ESTARTÚS (1960-2007), poeta i escriptor.
Va ser co-fundador del Llop Ferotge i va publicar en vida les novel·les "El cor de la carxofa" (Premi Salvador Espriu,1996) i "El crit de l’ornitorinc". Va col·laborar també com articulista del Nou Diari de Tarragona, del Diario de Córdoba i de l'Avui, però la seva major passió va ser sempre la poesia, deixant més de 35 llibres inèdits i 1400 haikús que, tot plegat, fan d’aquest llegat, una gran proposta poètica encara per descobrir per a la literatura del segle XXI.
De forma pòstuma, el Llop Ferotge li va dedicar de manera monogràfica el seu cinquè volum, i l’editorial Quadrivium va publicar el seu "Romancero Goliardo".
L'actual publicació de "Locus Evelinus", constitueix per al Llop Ferotge una emoció alhora que una gran responsabilitat per ajudar a la difusió d’una obra poètica amb molt nivell i que serà molt important per a la renovació de la poesia i la literatura tant en llengua catalana com castellana.
Enric Ansesa i Gironella (Sant Daniel, Girona. 1945). Pintor. Es va formar de manera autodidacta, tot i que inicialment es decantà per l'escultura. Ha sigut un dels representants de la nova avantguarda. El 1975, fou un dels organitzadors de l'acte 22 pintors a la plaça de Catalunya, celebrat a Girona. També ha realitzat decorats per a ballet.La seva pintura, que parteix d'un realisme expressionista (1965-68), després d'un període de transició (1968-71) marcat per un procés de dissolució formal, arribà a una abstracció caracteritzada per l'ús de motius cal·ligràfics i de coloracions fosques, amb evidents connotacions simbòliques.
Rechaza imitaciones: Yo soy el amor verdadero,
la mirada cómplice que te acompaña, el gesto
simultáneo que juega a las simetrías asimétricas contigo,
en silencio, sin desviarte apenas un ápice del sendero florido
que de antemano trazaste, cuando huiste de mí
la última vez, nuevamente, como huyes siempre.
Yo soy el hombre sin hache, soy el amigo y pudoroso amante
clandestino que te corona hermana mía y víctima
propiciatoria de sus turbulentas y pérfidas alquimias nocturnas,
de sus ternuras rosáceas como lluvias de mayo febril
que repica en el cristal antibalas de tu indiferencia.
Yo soy aquel que ayer te intuyó en cada mujer dorada,
y no se defraudó tras cada mirada de abordaje frustrada,
tras cada pista falsa no se dio jamás por vencido.
Yo anduve detrás de ti, como un tigre de luz enfurecido
tras un rastro de inequívoca manzana. Yo soy el amor
que no leíste en ningún libro en tu dorada pubertad,
yo soy la caricia que es una brisa amanecida en el trigal
pletórico de amapolas de tus sueños leopardos (y lunfardos).
Tú eres mi sueño, mi buena vida, mi vida buena,
la que yo sueño para mí mismo cuando me amo.
Rechaza imitaciones, yo soy el angelito malo
que duerme una pacífica siesta en tu regazo.
Yo soy la voz en off golferas que te susurra
que hoy estás más linda que nunca, más dorada
que siempre, más mía que jamás lo fuiste tú
nunca, más tuya en mis ojos por siempre reflejada.
Rechaza imitaciones: Conozco bien los intríngulis
de convertirte en diosa y niña apenas sin rozarte.
Yo soy el mago que te hace aparecer sólo para declararte
la guerra de almohadas.
Yo soy el heredero universal de tus caricias, yo soy
aquél que ayer no más decía que eras musa imposible,
un sueño de ojos y sonrisas y manos cálidas y fuertes
que no temen la noche temeraria ni sus cenizas anhelantes.
Rechaza imitaciones y contémplame: Soy yo,
el locus evelinus que agarra su cítara de plástico y, que de nuevo, te canta.
(Poema a "Locus Evelinus", publicado por el Llop Ferotge en marzo de 2011)
El pasado viernes 4 de julio, mientras en Costa Rica y Girona se celebraban sendos homenajes en honor del poeta Julio Acuña, la familia Compte Estartús, acompañada sólo de un breve grupo de amigos, cumplió el último deseo expresado por nuestro camarada, poeta Albert Compte, y esparció sus cenizas al aire claro y puro de la montaña, en el pueblo de donde es originaria la rama paterna de su familia, Rivert. El viernes 4 de julio, fue entonces, una jornada consagrada a la poesía y a la memoria.
Emplazado en la parte más alta del Pallar Sobirà, a unos 60 kilómetros al noroeste de Tremp, en un lugar donde colindan las tierras de Cataluña, Aragón, Andorra y Francia, es a este pueblo de Rivert a quien pertenecen los recuerdos imborrables de los largos veranos de la infancia, llenos de sol, de juegos y multitudinarias horas muertas en que los niños hacían volar la imaginación en un marco natural incomparable: Junto a su hermano y amigos, se bañaban en el río, correteaban por el bosque, y bebían de las fuentes de aguas puras y cristalinas, que nacen de las entrañas de la tierra, y que aún conservan nombres tan bellos y poéticos, como la Fuente de los Enamorados, la Fuente de los Enfermos, a la cual se le atribuyen propiedades curativas, y varias otras. El tiempo lo compartían con los escasos habitantes de tan apartado lugar, gente sencilla y silenciosa, provista de una ternura dura como las rocas y con quien da gusto compartir el pan, el embutido y el auténtico vino en porrón. Y algo más, el tabaco en pipa, que Albert probó con escasos diez años, de la mano del Jep de Torrentó, el mismo que aparece en la fotografía publicada en el número 5 del Llop Ferotge, donde se ve a un Albert niño montado en el burro catalán, bajo la mirada protectora y dulce de la tieta Neus. Este Jep, buen amigo, le convidaba unos pipazos porque, según él, “mataba todo los bichos”. Eran otros tiempos y otras geografías, que un pequeño Albert atesoró en su corazón y que respiran en el fondo de su poesía y su prosa.
El poblado de Rivert nos sorprende a la vez, por su antigüedad: Los documentos de propiedad de algunas de ellas están datados en el siglo XIV, y toda su materialidad exhala un olor y un espíritu ancestral, como una voz profunda emergiendo desde el agua y la piedra que excede con creces “nuestro tiempo”. Quizás por ello, nuestro inolvidable poeta el loro, estaba completamente seducido por esas raíces, albergando en ella el grueso de su biblioteca, idealizando la imagen de Rivert, y convirtiéndola en destino final de sus cenizas. Por eso, el viernes 4 de julio, madrugamos, para saludar las montañas que, en pleno verano, nos dieron la bienvenida con la imagen de la nieve en sus más altas cumbres. Y por eso, una vez en Rivert, pasamos de él siguiendo el sendero que subía y subía, entre retortijones esculpidos por el tiempo entre las rocas, arriba de todo, a la cúspide coronada por una ermita románica, bendecida por una imagen de la Moreneta, donde en la noche de los tiempos se refugió algún santo varón para alejarse, como diría Fray Luis, “del mundanal ruido”, y buscar a Dios y la poesía, entre la soledad de la naturaleza, y los sordos murmullos musicales de los ríos subterráneos que alimentan los manantiales puros de Rivert. En esa altura venerable, recordamos al gran poeta Albert Compte y leímos sus amigos dos poemas de su autoría: “Una ciutat a les fosques”, perteneciente al libro inédito “Les celles de la Gioconda”; y, “Poe por fin se atreve a beberse el mundo de un solo trago”, de “Al este de Pedralbes”. Acto seguido, Joaquim, hermano mayor de Albert, procedió a escampar las cenizas del poeta para que por siempre vivan en el pueblo de sus antepasados y, de repente, ocurrió una potente señal, se hizo presente la magia de la poesía: Justo cuando se echaba al aire el primer puñado de blanco polvo, comenzó a soplar un fuerte golpe de viento que las arrebató y las hizo volar muy alto, para luego bajarlas y llevarlas de aquí por allí, en una imagen que parecía sacada de alguna película, en que abrieran el cofre y saliera liberada un alma a tomar posesión de su nuevo reino. A medida que el hermano y luego el sobrino del poeta, repartían generosos a la tierra aquello que había sido nuestro gran camarada, el viento los correspondía elevando y haciendo danzar el espíritu inmortal del Loro ecléctico, que se despidió de todos en una danza aérea e inolvidable: Luego de volar en todas las direcciones, las cenizas concentradas y vivas se lanzaron sobre nosotros, como una caricia, como un gesto, y pudimos sentir la presencia de nuestro amigo, y hasta respirarlo. Milagrosamente, acabadas las cenizas, finalizaron también las ráfagas de viento.
De esta manera elocuente y poética, hoy podemos decir que Albert Compte ha vuelto a casa. Que vive entre las montañas, entre las rocas, en el agua, y su diálogo lírico es pura vida que crece bajo la mirada del sol del verano.
Para acabar esta pequeña crónica, qué mejor que recordar aquel poema de Quevedo, hecho realidad por los cuatro costados en el caso del inolvidable Albert Compte, “Amor constante más allá de la muerte”, y que dice así:
“Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco día,
y podrá desatar esta alma mía
hora, a su afán ansioso lisonjera;
mas no de esotra parte en la ribera
dejará la memoria, en donde ardía;
nadar sabe mi llama el agua fría,
y perder el respeto a ley severa.
Alma, a quien todo un Dios prisión ha sido,
venas, que humor a tanto fuego han dado,
médulas, que han gloriosamente ardido,
su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, mas tendrán sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado”.
