Vaig començar a llegir Los frutos invisibles de Jorge Morales (El Llop Ferotge, 2012) just després d’haver acabat Árbol adentro d’Octavio Paz. El llistó doncs, estava molt alt. Els poemes de Jorge Morales però, no només van resistir les inevitables comparacions, sinó que van estar a l’alçada, des del principi fins al final.
M’agrada una frase de Paz on diu «Cada poema es único. En cada obra late, con mayor o menor grado, toda la poesía. Cada lector busca algo en el poema. Y no es insólito que lo encuentre: Ya lo llevaba dentro». Llegint els poemes de Jorge Morales aquesta idea m’ha vingut al cap més d’una vegada. L’univers que despleguen els seus fruits invisibles m’ha remès contínuament cap aquest instant sempitern on connectem amb el poema a través d’un significat que ja dúiem dins nostre.
De Los frutos invisibles m’han agradat moltes coses: la valentia d’abordar qüestions transcendentals que escodrinyen l’essència humana, sense por ni supèrbia; la identitat personal de l’autor i les seves relacions en el si de la societat i el moment que li ha tocat viure (com es nota el seu interés per la Història); la cerca del poema on vida i discurs s’aproximen i es freguen; l’habilitat de crear un univers on el poema Otoñal de Girona no es fa estrany al costat d’estrofes amb paisatges del Xile natal de l’autor; també el compromís social (i combatiu) que desprenen alguns dels seus poemes, com els fantàstics Manifiesto Negro o A Bessie Smith.
Llegir per primer cop un autor que coneixes en persona, sempre resulta aventurat. De Jorge Morales (Santiago de Xile, 1974) coneixia la seva faceta d'agitador cultural gironí, incansable organitzador de lectures i vetllades com les Nits Poètiques del Llop Ferotge. Però llegir-lo i conèixer la seva faceta d’autor m’ha deixat senzillament bocabadat. Tenim molta sort de tenir-lo vivint a Girona des del 2004, i no tinc cap dubte que en sentirem a parlar en un futur no gaire llunyà. Després de llegir Los frutos invisibles és inevitable tancar el llibre pensant tot el que encara ens amaga l’autor. En tot cas, els seus poemes, després d’haver-los paladejat, es converteixen en Lo que no se olvida.
Es un objeto que brilla
en el agua conmovida del pasado,
en el agua revuelta del recuerdo.
Vull afegir que el pròleg de Jorge Garralda és també captivador i molt original, estructurat com un viatge on cada estació és un poema. Però penso que aquest pròleg és fins i tot més interessant en les re-lectures que no pas en la primera d’elles, ja que si no, al ser tan precís, existeix el perill que les impressions del prologuista esdevinguin les nostres.
Eduard Muntaner Perich
Investigador Universitat de Girona
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Octavio Paz. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Octavio Paz. Mostrar tots els missatges
divendres, 22 de febrer del 2013
"Los frutos invisibles", crítica d'Eduard Muntaner Perich
Etiquetas:
Chile,
Crítica,
Eduard Muntaner Perich,
Jorge Garralda,
Jorge Morales,
Los frutos invisibles,
Octavio Paz,
poesia
dimarts, 14 de juny del 2011
Calle de Roberto Bolaño, per Juan Villoro
Transcripció literal de l'article publicat per Juan Villoro a "El Periodico", el dia 2 de juny de 2011.
En una ocasión me perdí en un suburbio de Ciudad de México y le pregunté a un hombre por la dirección que buscaba. Él reflexionó un momento, se rascó la cabeza, me vio con solidaridad y dijo al fin: "Perdone, pero no sé dónde es eso. ¿No se le ofrece otra calle?".
Esa persona simbolizaba la cortesía mexicana, que se manifiesta aunque sea inútil.Durante años me quedé pensando en las calle que podría haber solicitado ante un chamán urbano capaz de concederlas.
Sobran las causas, las hazañas, los nombres de los superhéroes de cómic o novela, las caprichosas partes del mundo que a uno le gustaría ver convertidos en señas de orientación.
Muchas veces recorremos ciudades con calles que llevan apellidos de héroes menores, muchas veces olvidados, o personajes de ocasión que tuvieron un tío o un cuñado en el ayuntamiento.
No han faltado villanos en la nomenclatura. Octavio Paz se refirió a las "calles herradas como reses con nombres inflamantes". En 1990 visité Nápoles, donde las principales avenidas habían sido rebautizadas en homenaje a un dios de pies pequeños y proezas grandes: Diego Armando Maradona había llevado al equipo a conquistar el scudetto. El nombre de Garibaldi se había tachado para dar lugar a la "Vía Maradona".
Por primera vez un amigo se convierte en parte de una ciudad. Roberto Bolaño, a quien conocí en el México de los años setenta y volví a ver en Barcelona y Blanes en los noventa, nombrará una calle en Girona, la ciudad en donde pasó años formativos y de la que siempre escribió con cariño.
El 18 de junio, Ignacio Echevarría, su mejor intérprete crítico, Bruno Montané, poeta que compartió con él el exilio en México y luego en Barcelona (es Felipe Müller en Los detectives salvajes) y Jorge Herralde, su editor de hierro, estarán entre los padrinos del acto.
Cuando no hay nadie, las calles ceden el paso a los fantasmas. Mario Santiago Papasquiaro (Ulises Lima) irá por ahí a bordo de un Impala. También los Sudacas Voladores, Sensini, Buba y otros personajes recorrerán esas piedras.
Bolaño inició una insólita errancia literaria para jugarse la vida en el camino. Nada más lógico y honroso que un arriesgado peregrino dé nombre a un sitio de llegada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)